diumenge, 12 de novembre de 2017

Des de la presó

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE NOVEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’home no ho sap, però de vegades parla en veu alta dels seus enemics, de l’exèrcit d’enemics de tantes i tantes coses que s’ha anant forjant al llarg de la vida. Perquè no n’accepta les maneres de dir o el color de la pell o la llengua o, senzillament, el seu projecte de futur. I amb el dit n’assenyala les diferències, els amenaça amb les deu plagues d’Egipte i pot arribar a condemnar-los a esborrar dels seus llavis les paraules, les de tinta sobre el full blanc, les que prenen forma de pentagrama o les que es llancen al cel.
Tapar una boca per encegar un món.
Està convençut que es mereixen la pitjor de les càrcers, aquella que apareix reforçada amb barrots d’acers i braçalets de vergonya als canells. La cel·la lúgubre que s’arrapa al cos i a l’esperit com una mortalla al cadàver. El pati de murs elevats que pretén tancar-se sobre la llum del sol i els sons de la vida i segrestar cada exhalació, cada inspiració i cada batec del cor de qui hi passeja la seua condemna.
Ignora, però, que quan parla amb fúria d’allò que tant odia, ell també ho fa des de la presó. Des de la presó de la seua ignorància. La que l’acompanya pertot arreu: quan s’instal·la davant de la televisió i llança a la pantalla brams esguitats de baves contra tot allò que li sacseja les arrels de les seues conviccions; al carrer, mentre passeja les hores lànguides de vida conservada al buit; a la barra d’un bar, palpant periòdics que ni tan sols obri; al cotxe, amb la ràdio incrustada en una única emissora de partits de futbol o de tertúlies vociferants; cara a cara amb els fills, quan llança clams a favor de pàtries mòrbides o credos fossilitzats.
Ell viu en una presó estanca i obscura com un tanc de guerra, sense escletxes,  ni matisos, ni titubejos. El seu univers és un món de buits i de mancances. No sap res de res, però això no el fa callar. I passa la vida opinant res de tot. O tot de res. O tot de tot. Quina importància té?
És ignorant perquè li falta paciència per escoltar, reflexionar i emfatitzar. Per això deixa que els altres elucubren en el seu nom. Mentrestant, en la seua comoditat vital, ell sols atén a consignes, igual que l’animal que algun amo malintencionat ha ensinistrat per obeir ordres humiliants a canvi d’una carícia efímera.
L’home no ho sap però, de vegades, quan parla dels enemics, la muralla de la seua ignorància li retorna, com un eco mortífer, la seua veu enverinada. Solitària. Estèril. 

dissabte, 28 d’octubre de 2017

La Plaça del Llibre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 D'OCTUBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I un bon dia, ella va dir que tenia fam. Però fam de la grossa.
D’aquella que t’inunda els pulmons i el cor. T’anul·la el present. T’encega el futur. T’emmudeix i t’esborra de la Terra.
Va dir que tenia fam de saber i que si no li alimentaven l’esperit moriria com una mala herba a la vora d’un camí perdut.
I la van portar a la plaça. A la Plaça del Llibre.
Va obrir els ulls com taronges: una multitud de taules parades per sadollar la gana de qualsevol ventre delerós li oferien paraules en la seua llengua cuinades de mil maneres diferents.
Famolenca, es llançà a tastar unes delicioses il·lustracions que acolorien relats pescats de la realitat més quotidiana o rescatats de la imaginació fructífera d’algun enamorat de les lletres. També s’oferí unes queixalades de poemes que en la tebiesa de la boca adquirien el sabor del vi macerat, igual que el sucre vira a caramel quan olora el foc.
Un poc més enllà, un llibreter la invità a una olla exuberant feta amb desenes de novel·les d’ací i allà. L’home aprofità l’avinentesa per cantar-ne les excel·lències, clamant als quatre vents que qui es nodreix de màgia viu cent vides i mil amors.
Continua el seu recorregut i caminant, caminant, pessigà alguns capítols d’històries menudes, de faules antigues, tragèdies contemporànies i pensaments multicolors, fins que va topar amb un vaixell immens fet de pergamí que semblava flotar en l’aire. D’un salt, pujà a la coberta just a temps per gaudir de les narracions que pirates i baleners maldaven per perfumar de rom. I l’atmosfera es va omplir d’epopeies en illes exòtiques. De tresors amagats. De lluites per la llibertat.
Quan tornà a terra, la va acollir un rotgle de comensals ancians que xiuxiuejaven, amb veu de pa, oli i sal, rondalles habitades per fades d’aigua i dimonis perversos.
Tot d’una, un parell d’editores li van presentar unes safates d’aspecte sever farcides de llibres gruixuts. Són assajos ―murmurà un conte infantil, tremolant de la impressió. Ella va somriure: la literatura d’idees li omplia l’estómac de  papallones i el cap de vida. Va estar una estona espigolant entre els centenars de qüestions apassionants que contenien, fins que va descobrir que la lluna s’havia enganxat al sostre nocturn i que era hora de retirar-se.
Sospirà de pur plaer: es trobava plena a rebentar, assaciada. Però feliç com mai.
I va saber que l’endemà tornaria a la Plaça del Llibre.
Perquè tenia fam.

Encara tenia molta fam.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Llibertat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 D'OCTUBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


M’agrada la llibertat. Llibertat per ser qui vulga ser, on vulga i amb qui vulga. Llibertat per apagar els cresols quan l’univers s’encén, per cridar quan tots emmudeixen o per posar-me a recer quan el món sencer ix al carrer. M’eriça la pell sentir veus antagòniques provocant-se mútuament de forma amable, només per atorgar-me el goig de tastar la diferència i la singularitat. No trobe millor manera de viure que poder córrer en qualsevol direcció, evitant a tota costa xocs i molèsties a qui haja optat per quedar-se parat.
M’atrapen els núvols que van a la seua, les edats que es barregen en l’amor, els sexes que es donen a conéixer a la llum de l’honestedat i els colors de l’arc-iris que se salten totes les normes establertes a l’hora de combinar-se. Sóc addicta a l’autonomia de pensament, de tria i de somnis. Amb els anys, m’he afeccionat a col·leccionar llicències. En tinc de totes les grandàries, musicalitats, idiomes i credos, i procure ensenyar-les a qui encara s’esgarrifa de la seua existència.
Passem la vida intentant crear complicitats per defugir la solitud. Anhelem conservar les amistats lligades als nostres moments més vitals, sospirem per gaudir de les estimes i reforçar les fidelitats fins a extrems inconcebibles. Tanmateix, el preu a pagar, la premissa per a guanyar aquests contractes és, contràriament a allò que es pot pensar, el lliure albir, la llibertat de criteris. Sinònim de decisió pròpia, d’elecció personal i intransferible, d’oportunitat oberta, la independència dels éssers humans és l’antítesi de la genuflexió i la por.
Ho hem demostrat de forma reiterada al llarg del nostre esdevenir. Revestits d’uniformes més o menys fantasiosos, de cota de malles o de poder atribuïts per no se sap quin déu, hem invocat milers de fantasmes per intentar guillotinar llibertats. Tanmateix, el resultat, en qualsevol escenari de qualsevol època, sempre ha resultat ser el mateix: un enorme univers erm.
La llibertat és una escala que porta a l’impossible, una mà que obri totes les portes del futur o unes ales desplegades al vent. És un cos posseïdor del temps i de l’espai, que té l’opció de determinar sobre quin horitzó pretén caminar o fer equilibris. Per això, és higiènic recordar-nos que ningú no s’hauria d’atribuir el dret a violentar els pensaments o els moviments lliures, per la simple raó que la llibertat no s’administra, ni s’adjudica, ni es limita.
La llibertat només es respecta. 

dissabte, 30 de setembre de 2017

Botifarra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE SETEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Si sabera cert que per sentir bategar l’univers tindria prou d’asseure’m sobre la línia de l’horitzó, com si es tractara de la tanca d’un jardí immens, amb les cames penjant cap a llevant, jure que ho faria. Ni que fóra per delectar-me una vegada i una altra amb la teua veu de terra batuda que ens narra el caminar del nostre poble, el d’ara i el que un dia fou.
Tu, Pep Gimeno, Botifarra, de Montesa a Meliana, d’Almenara a Morella, eres un dels contraforts que ens protegeixen dels embats de la desmemòria.
D’altres artistes t’han obert camí, és cert. Tanmateix, pocs han aconseguit sacsejar–nos amb tanta força els sentits adormits i recordar-nos que sempre hem entonat el riure i el plor, la festa i el treball, però que hem estat a un mal pas d’oblidar-ho tot. 
Mira si has corregut terres, empomant fruits de llavis ancians que t’han ofrenat a cau d’orella una irrepetible herència oral, conscients, tal volta, que aquell tresor fet d’aire corria el perill d’esfumar-se, i que urgia buscar-li un cau sòlid on conservar-lo.
Has donat llum a ombres remotes que no gosaven manifestar-se per evitar el menyspreu d’un present desagraït. Ens has reconciliat amb les veus aflautades de les iaies que cantussejaven al voltant de la taula, o al banquilet, les nits sufocants de l’estiu. Has rescatat cançons de bressol que es desfan tendrament sobre les parpelles de les criatures. Seduïts pel teu empeny, hem comprés el valor del cant dels llauradors descansant a l’ombra d’una garrofera o el de les dones batent roba al llavador d’aigües gèlides.
Et farem costat per encabir en el sarró més albaes, jotes, malaguenyes, fandangos i romanços que xiuxiuegen el nostre passat. Amb tu, escorcollarem les brases del patrimoni que un dia ens van voler socarrar, per recuperar fragments de paraules i melodies casolanes que ens pertanyen per dret.
Eres l’home romancer que ens ajuda a desempolsar aquells instants de poesia, microscòpics en el descomunal llenç de la història de la Humanitat, però insubstituïbles per entendre d’on procedim i, per tant, a qui i a què ens devem.
Gràcies, Botifarra, per perseverar i per cridar als huit vents que, malgrat tot, no hem deixat mai d’estar vius i encara tenim coratge per taral·lejar cançons d’alegria als qui ens vénen darrere.
Ací estem nosaltres per reconéixer-nos en tu i demanar-te que continues sent l’home humil que ve del poble i que ningú no farà mai abaixar la veu.  

diumenge, 17 de setembre de 2017

No és suficient

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE SETEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Cartells, eslògans, escrits llegits en veu alta a les places de les ciutats, recollida de firmes i concentracions, clams i llàgrimes. Una lluita extraordinària per la dignitat. Encomiable, però encara no és suficient.
Pronunciaments de membres d’associacions diverses, declaracions als mitjans de comunicació, i 60 segons de mutisme per una vida arrancada. Esforços titànics per resistir però no, encara no és suficient.
En mig any, desenes de dones assassinades a mans d’uns botxins amb els quals una vegada van compartir l’aire.
La tràgica realitat ens diu que ja no disposem de temps i que els intents de la societat civil per salvar les dones de la condemna a mort són insuficients. Cada dia, estranyament, dins dels nostres pobles i ciutats de milions d’ulls, una bèstia aconsegueix passar desapercebuda i llançar-se contra una dona per destruir-ne el futur i el dels éssers que l’estimen.
Parlem clar: sovint són les nostres mirades esbiaixades i els llavis cosits qui assenyalen a l’assassí l’escletxa per on pot entrar a matar.
Que en l’àmbit privat o en el públic, la dona encara es veja exposada, mutilada verbalment, palpada visualment, és el paisatge que hem construït perquè els nostres descendents cresquen convençuts que ells també tenen dret a delectar-se amb acudits sobre esposes estúpides o veïnes excitants. Que es fomente un masclisme banal subtil i fins i tot excusat, és la pedra que ha anat adobant el camí que porta, en massa casos, al cementeri.
No. S’ha de fer molt més.
És hora que els governants deixen de costat càbales electorals i misèries de saló,  miren de cara el terror i centren totes les forces a eximir unes ciutadanes de la sentència de mort dictada per jutges demoníacs. Sense una intervenció contundent de qui s’entén que ens representa i ens gestiona la vida, tots els esforços podran ser valuosos però resultaran testimonials.
Exigim passos contundents en una mateixa direcció inequívoca, lleis que ens protegisquen i sentències que netegen la societat de les bandades de llops sanguinaris i les seues corts. Volem mitjans de comunicació respectuosos, polítiques avançades, exèrcits de professionals repartits pertot arreu, educació als centres escolars i una sanitat que detecte i diagnostique per poder anticipar-nos al drama. I pressupostos generosos destinats a portar-ho endavant.  Reclamem respecte i seguretat. Reclamem llibertat.
Ens hi va la vida.
No és suficient?

diumenge, 3 de setembre de 2017

Taula d'estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE SETEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Volem ser persones raonables i ens esforcem per començar el dia amb un desdejuni contundent, tot i que en són ben pocs els qui ixen a la batalla amb el depòsit de les vitamines carregat. Intentem complir escrupolosament amb el dinar, convertit en oasi, però sovint acabem cruspint-nos qualsevol fast food encavalcats a un banc de jardí o penjats d’una barra de bar. Desconfiem del caprici del berenar que només pretén enganyar l’estómac mentre reptem cap a poqueta nit, i ens empassem el sopar d’herbes perquè el viatge a la nit siga lleuger d’equipatge.
Ara bé, quan prenem la revenja a tan insuportable dieta, quan ens lluïm a base de bé, sense reserves, és a l’esmorzar. L’esmorzar de vacances, s’entén. El moment gloriós en què ens adherim com llepasses a la gerra de cervesa i l’entrepà, i naveguem per l’oceà de l’eufòria absoluta amb la millor companyia, lliures de brúixoles i horaris imposats.
I per això, ara ve el drama. Presoners novament de la rutina diària, de sobte, l’esmorzar es contrau i envia la meitat de la nostra felicitat de viure a pastar fang. Per què? Perquè les vacances distorsionen la realitat i és fàcil creure que els instants sublims vegetant al voltant d’una taula animada, són la tònica habitual al treball. I no, no ho són. Si som persones íntegres o, senzillament, si hem de fitxar davall de la mirada de l’antipàtic de torn, hem de recordar que durant l’any l’esmorzar té els minuts comptats, literalment, i per tant n’hem de bandejar allò que no ens atorgue un plaer immediat.  
Avançar lentament cap al lloc on concorren ja els comensals i anar saludant a tort i a dret com si fóra l’hora de l’aperitiu a la piscina del poble? Impossible; quan sone el timbre del descans, arranca a córrer cap a la cafeteria com un Velociraptor. Encetar temes transcendents amb exposició de tesi, esmenes a la totalitat i represa del debat? No! Entre glops de café aigualit parla de factures, de l’ull de poll que t’està matant o de l’estupidesa humana però de res que no es puga concentrar en un tancar i obrir d’ulls. Perquè hem de ser conscients que l’àpat que tant hem estirat durant l’eufòria estiuenca,  es convertirà ara en un concurs de brevetat; brevetat en les salutacions, converses, malediccions,  promeses... 
Això sí, podem superar-ne la pèrdua. Pensem que des d’aquest mateix instant disposem de tot el temps per compartir amb uns i altres, durant dies i setmanes i mesos, una bona taula... de despatx.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Encontre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 D'AGOST DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Ens la van presentar fa molts anys, quan segurament encara no en teníem ni 20, no ho recorde amb exactitud. Començava una nova primavera valenciana i diàriament els grups d’universitaris recorríem les diferents facultats d’aquella època, entrant-ne i eixint-ne en funció de l’atracció de les seues cafeteries. Estudiàvem, és clar que sí, i molt, però aquells moments compartits al voltant d’una taula que anava canviant de components a mesura que discorria el matí, és un dels records més entranyables que posseïm dels anys de carrera universitària.
            Ens la va dur Maite, una amiga fidel de derrotes i victòries. Feia temps que ens en parlava i semblava tan entusiasmada a fer-nos coincidir que al remat vam donar el vist-i-plau a l’encontre. I un dia, sense previ avís, a l’hora confiada de l’esmorzar, en alçar el cap, vam contemplar com s’acostava a la nostra taula. La llum dolça que desprenia contrastava de manera espectacular amb el turbant immaculat que li cenyia el cap. Per a nosaltres va ser com si, de sobte, un ventijol de tardor entrara a diluir la xafogor precoçment estiuenca.
            Tot i que hi havia hagut unes quantes trobades visuals de lluny, ací i allà, ara que la teníem tan a la vora, ens va copsar el seu aspecte. No podíem ni volíem negar-ho: era bellíssima. De seguida li vam envejar l’efecte dels esclats daurats que li cobrien la pell i que provocaven un efecte hipnòtic que ens va enlluernar per sempre més.
            Amb la presència de la invitada, la taula es va animar com per art de màgia. Maite somreia, orgullosa, en el seu paper d’amfitriona exitosa. Jaume s’esforçà per presentar adequadament la nouvinguda i encetà un monòleg sobre els seus orígens. Antoni ens en va descobrir la família extensa i ben repartida al llarg del planeta. I la resta... la resta no podíem deixar de contemplar-la. Tot d’una, vam tindre ganes de no separar-nos-en més i de viatjar amb ella on fóra que volguera per reprendre, d’alguna manera, la seua història de segles.
            Amb els pas dels dies vam descobrir que podia ser única i múltiple alhora, freda o càlida, de vellut o d’espart, i que el seu cap emboirat era un imant del qual no podíem ni volíem defugir.
            Hui, a pesar dels anys transcorreguts i de la fidelitat dels nostres encontres, suspesos només pels curts hiverns d’aquestes latituds, l’estimem igual que aquell matí que ja es perd en els records; la nostra daurada, fina i refrescant cervesa d’estiu.