diumenge, 19 de febrer de 2017

La casa

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE FEBRER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quin és el record que ens empresona i ens trasllada una vegada i una altra a un indret que ja forma part del que som i serem? En quin moment exacte sentim que vivim adherit a un paisatge?
Tanques els ulls i rememores les cases que has habitat i que la vida ha anat apartant del teu camí. Cada una t’acosta a uns rostres i a unes veus que es van esfumar entre la boira de l’esdevenir però que encara ressonen dins de tu com si el temps del món s’haguera condensat i estigueres novament a la porta de l’entrada, llesta per trucar i tornar a començar a viure.
La casa on vas nàixer, esguitada de tendresa, on resideixen per sempre més els éssers més estimats que van celebrar amb tu la felicitat verge.  
La casa de la teua adolescència, una casa de poble robusta o un pis de corredors llargs com les teues hores d’aquells temps, on vas abocar secrets a les oïdes de l’amiga i les primeres paraules feridores als cors dels pares.  El mausoleu que va acollir la teua entrada al dolor quan et desesperaves per trobar un lloc al món.
El piset d’estudiant que et va iniciar en el fràgil art de combinar responsabilitats acabades d’adquirir, amb milers d’ofertes d’oci temptadores. Tot i que saps que ha desaparegut, ben endins teu encara voleien les cortines que posaven ritme al pas de l’aire. I aquell sofà geperut, atapeït de foulards, segueix acollint cossos i cigarrets prohibits al compàs que marcaven les hormones de la universitat.
I la llar, la teua casa; una o deu, tant s’hi val, la vida te les quantificarà, el refugi on s’arreceren  els dolors i les alegries que els horitzons de les teues travessies t’han proporcionat. L’espai sagrat on lentament esgotes els fulls del calendari i que a poc a poc el futur deixa de freqüentar.
Les assaboreixes, però saps que més que el pati de geranis, més que el color de la teua habitació, allò que et fa estimar aquelles construccions amb una nostàlgia crua, són  les vivències que hi associes i les persones que t’hi van acompanyar: les converses a mitja veu al balcó, la planta que la mare cuidava, l’explosió de riures en el menjador minúscul, la iaia dormitant a l’engronsadora...
Retens la respiració i totes les portes et xiuxiuegen des de la llunyania del temps. Saludes i somrius a qui un dia en va passar el forrellat per sempre més. T’eixugues els ulls humits i dins de tu creix el record.
Tu tenies una casa a la vora del cor. Ara, però, ja no hi és.
Ara, la casa eres tu. 

dissabte, 4 de febrer de 2017

En valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE FEBRER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Alguns diuen que la nostra llengua, el valencià, és perillosa. Que és capaç de llançar-te de cap a un barranc inundat i arrancar-te literalment el cotxe de les mans, sense deixar-te temps ni per recitar les 5 vocals.
Qualsevol altra llengua imperial, en canvi, et protegirà la vida i la butxaca. No solament tindràs els senyals de carretera expressats com cal sinó que, a més, et proporcionarà la informació tècnica del vehicle, el mapa de carreteres, la ubicació del pont del barranc que no has volgut usar per trompellot, i la multa dels bombers que t’han rescatat.
També diuen que allà on el valencià dóna senyals de vida es generen fenòmens paranormals que ni la NASA ha aconseguit esbrinar. Antics amics de l’ànima juren que, en nits de lluna verda, barris sencers veuen desaparéixer places escolars per culpa d’una intoxicació massiva dels centres que consisteix a encabotar-se a voler impartir ensenyament en valencià. Així mateix, es tenen notícies inquietants de teatres i sales de concert respectables que van haver de tancar les portes i barrar-les per evitar l’entrada d’un tal tio Canya i els seus seguidors, revolucionaris exacerbats de cap a peus, que amenaçaven de fer-los fum les teulades.
Els qui practiquen altres sistemes lingüístics no valencians sostenen que el valencià és una llengua que es vanagloria, com un titot estovat, de la seua estructura hermètica i impenetrable fins a extrems inimaginables per a qualsevol altre parlant neollatí. Ho testimonia el cas d’un cambrer exemplar del Cap i Casal que va estar 5 dies i 5 nits, preguntant-se què li volia dir aquell home de parla estranya quan li refilà un sorollós “Un tallat, per favor!”. 
Alguns han arribat a opinar que el valencià no s’esforça gens ni miqueta per acostar-se a les llengües grans del món que, com tothom sap, tenen molts membres i molt de volum i, per tant, són les més pesades i quan et cauen damunt et retiren l’oxigen. I mors.
Finalment alguns usuaris d’altres llengües bramen que el valencià és l’idioma de la mala educació, que s’infiltra pertot arreu, com l’aigua que inunda la casa en un esternut, i que una vegada instal·lat es manté inflexible, per nassos, encara que hi haja pels voltants parlants de la llengua obesa.
Alguns, ben pocs, diuen que el valencià és perillós per al nostre futur.
La majoria, però, n'estem ben orgullosos.  I l'estudiem. I el parlem. I el vivim. I l'estimem. Com a herència del nostre passat i com una aposta de present i de futur per al poble valencià.

dissabte, 21 de gener de 2017

Il·lusions

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE GENER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ja sé que als tretze anys eres tota una persona experimentada. Portes milers de dies navegant entre les tempestes de la vida. Vas començar exercitant les cames, després feres un pas, vas caure, en feres un altre, i així encetares el camí. Convertires aquells sons guturals inicials en paraules. Desxifrares els dibuixos que van resultar ser lletres que, unides entre elles, et van dur a l’univers dels mots. Quin recorregut! Quant d’esforç! Una dècada llarga de vida no és broma. Per això, adult com et sents, has deixat enrere els capritxos de la infantesa i t’has endinsat en un territori diferent, el de l’adolescència, on la seguretat d’abans ha explotat en mil bocins. No entens res, i rebutges el timó que et duia sempre a bon port, però alhora el reclames i dubtes de tot i de tots. I per deixar clar el teu desencís, crides més que ningú, malcarat, i fuges de les abraçades i dels consells amables perquè estàs convençut que l’univers s’ha aliat per allunyar-te no saps de què i portar-te no saps on.
Mira, m'agradaria ajudar-te. No, no et sermonejaré pel mòbil omniscient en la teua mirada, ni perquè defuges les teues poques obligacions, ni perquè cada dia lliges menys i t’estigues endinsant en l’ociositat i l’apatia que sempre duen a un territori erm. Jo, el que realment desitge és il·lusionar-te. Com dius? No. Esdevindre corredor de Fórmula 1, multimilionari o la científica que descobrirà l’antídot de l’estupidesa no és una il·lusió; és un somni. I els somnis cal perseguir-los durant eternitats per veure si esdevenen realitats.
Jo t’oferisc il·lusions. No saps què són? Quina pena perquè si formaren part del teu dia a dia tindries cabassos de confetis de felicitat al teu abast. Que te’n pose algun exemple? Tornar a casa i trobar-hi les persones que estimes. No és una grandíssima il·lusió? És la més propera i la més potent de totes. Una altra: tindre a qui contar-li les tristeses. Més: escoltar música i envolar-te, submergir-te en el cel,  abraçar la teua germaneta i sentir-ne l’alé de cotó-en-pèl, atrapar un somriure al vol…
Què et semblen? Que no et faran ric? És clar que no, et faran molt més que això; et faran immensament feliç. En pots abusar tant com vulgues, de les il·lusions, sobretot de les menudes. Si et sents feliç et sentiràs lliure; i qui se sent lliure és indestructible.
Va, intenta-ho. Abraça’t a l’univers que tens a la vora i busca-hi il·lusions de totes les talles. Després, si vols, les compartim. Si et fa il·lusió. 

dissabte, 7 de gener de 2017

Desig heretat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE GENER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Quan vaig nàixer, no es van sentir càntics al temple, ni cap sobirà em va oferir mirra, encens i or. Que jo sàpia, no brillava cap estrella majestuosa al cel i no van cantar els àngels. Tanmateix, em consta que els pares van plorar d’alegria i em conten que els familiars i el veïnat sencer van celebrar-ho amb copetes d’anís i pastes de sagí dolç. Certament, entre tots, em van elevar al tron de reina de l’univers.
            Hui, tants anys després, continue sentint que, ben sovint, totes les campanes del món toquen per a mi, que la llum de l’alba torna cada dia per veure’m una vegada més, que la nit plora quan m’abandona, i que els rius i la mar assagen indefinidament els seus moviments mil·lenaris per distraure’m les angoixes. Estaré en deute permanent amb qui em va preparar aquest bocí de món que m’havia d’acollir. Sé que, entre els qui em van precedir, alguns van intentar agranar-lo de misèria i aplanar-ne els bonys; d’altres es van esmerçar per il·luminar-ne els racons foscos. I totes aquestes actituds altruistes del passat han esdevingut, molts anys després, un obsequi per a mi.
            Ara que acabem d’entrar en un temps nou de calendari i que hem sentit novament la ràbia i la impotència grinyolar arreu del planeta i a les nostres entranyes, vull dir que el meu sentiment d’agraïment envers la vida em faça treballar de valent per restituir-li els béns que m’ha concedit en la loteria d’aquest temps històric i d’aquesta geografia.
            Per això cada dia procure viure i lluitar per salvaguardar i millorar l’herència rebuda. Visc i lluite per la meua família, per l’amistat, pels estudiants lliures, a favor del pensament crític, per la llibertat sexual, pels ancians indefensos, pel ressorgiment de les editorials i de les biblioteques, per les persones devorades pels bancs, per les dones maltractades per governs incompetents, pels discapacitats desprotegits, per una terra néta i lliure, pels periodistes que no volen emmudir, pels treballadors que defensen la dignitat i per tots aquells éssers que reclamen empatia.
            I no pararé. Continuaré eixint al carrer per manifestar el meu malestar. Continuaré denunciant el terror, rompent cadenes que amortallen, buscant ajudes,  divulgant, col·laborant, rient, plorant... un dia rere l'altre, fins on puga, fins on calga, amb l’únic objectiu d’ajudar a dibuixar un món més humà.
            Aquest és el meu desig per a tots els meus éssers estimats.  Per a tots vostés.
            Feliç i compromés 2017.

diumenge, 25 de desembre de 2016

Pregària arran de terra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
         
            No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
            La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen arran de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. Allí, en aquesta trinxera de planys i eufòries diàries s’ubiquen els sentiments autèntics que mouen el món sense necessitat de cants celestials.
            En els recorreguts de la vida, sempre m’ha enlluernat més la llum que la Llum. No m’atrauen els núvols de llamps sobrenaturals, ni els capitells de plata i or que decoren, diuen, la llar del més enllà. La meua claror la conformen fanalets modestos que apareixen de sobte per il·luminar-me els dubtes, torxes sostingudes per mans amigues que em guien pels viaranys de l’existència, o flames tremoloses que es desviuen per senyalar-me l’eixida dels laberints que em confonen.
            M’embafa la Solidaritat que s’exposa indecentment a l’aplaudiment públic i em quede amb la solidaritat de la mà en la mà, aquella que transfereix l’empatia entre cossos units en l’estima.
            M’acovardeix la Pau. Jo reclame les paus, múltiples, com múltiples són els cors que les anhelen: la pau que s’esmuny d’una mare que ens eixuga les llàgrimes de l’esperit, el somriure regalat enmig d’una tempesta o el paisatge amassat per unes voluntats respectuoses.
            Per sobreviure a la solitud i a l’oblit necessite, a cada instant, els meus amors, paus i solidaritats, invisibles com l’aire i alhora vitals com ell; poderosos com la vida i, com ella, infinitament senzills. Vull dir bon dia i vull dir adéu, vull donar les gràcies, celebrar les coses ben fetes, demanar perdó, crear bellesa, abraçar, recuperar la innocència, i, a cada infortuni, trobar la força per tornar a creure en tots nosaltres.
            Aquesta és la religió que desitge celebrar, la de les paraules i els gestos afables, la que és capaç de convertir-nos, qualsevol dia de l’any, lluny de monarques i totpoderosos, en éssers humans extraordinaris vinguts del fons d’un firmament estrellat.
            I això és tot.
            I això ho és tot.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Pregària arran de terra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
         
            No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
            La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen arran de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. Allí, en aquesta trinxera de planys i eufòries diàries s’ubiquen els sentiments autèntics que mouen el món sense necessitat de cants celestials.
            En els recorreguts de la vida, sempre m’ha enlluernat més la llum que la Llum. No m’atrauen els núvols de llamps sobrenaturals, ni els capitells de plata i or que decoren, diuen, la llar del més enllà. La meua claror la conformen fanalets modestos que apareixen de sobte per il·luminar-me els dubtes, torxes sostingudes per mans amigues que em guien pels viaranys de l’existència, o flames tremoloses que es desviuen per senyalar-me l’eixida dels laberints que em confonen.
            M’embafa la Solidaritat que s’exposa indecentment a l’aplaudiment públic i em quede amb la solidaritat de la mà en la mà, aquella que transfereix l’empatia entre cossos units en l’estima.
            M’acovardeix la Pau. Jo reclame les paus, múltiples, com múltiples són els cors que les anhelen: la pau que s’esmuny d’una mare que ens eixuga les llàgrimes de l’esperit, el somriure regalat enmig d’una tempesta o el paisatge amassat per unes voluntats respectuoses.
            Per sobreviure a la solitud i a l’oblit necessite, a cada instant, els meus amors, paus i solidaritats, invisibles com l’aire i alhora vitals com ell; poderosos com la vida i, com ella, infinitament senzills. Vull dir bon dia i vull dir adéu, vull donar les gràcies, celebrar les coses ben fetes, demanar perdó, crear bellesa, abraçar, recuperar la innocència, i, a cada infortuni, trobar la força per tornar a creure en tots nosaltres.
            Aquesta és la religió que desitge celebrar, la de les paraules i els gestos afables, la que és capaç de convertir-nos, qualsevol dia de l’any, lluny de monarques i totpoderosos, en éssers humans extraordinaris vinguts del fons d’un firmament estrellat.
            I això és tot.
            I això ho és tot.

dissabte, 10 de desembre de 2016

La carta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Acabe de rebre una carta. No, no es tracta d’un escrit de trets mecànics, anodí i sempre moribund, de procedència impersonal, que ens reclama un deute inesperat o ens amenaça amb fets que ens poden malmetre l’existència. Em referisc a una carta autèntica, d’aquelles que antany servien de cordó umbilical entre familiars o amics, consolaven cossos desarrelats o prometien felicitats. La meua carta és manuscrita, doblegada dues vegades i arrecerada dins d'un sobre delicat amb l’exterior ratllat amb garbuixos que comuniquen la meua identitat al món. Sospire. El cor em batega suaument i centenars de somriures minúsculs m’esclaten al voltant dels llavis: sóc feliç. Feia temps que ningú no m’escrivia.
Assaborisc el plaer d’obrir la mandíbula de la bústia i descobrir-hi, entre les deixalles que la societat hi aboca, una cal·ligrafia amable que reprodueix el meu nom amb traços que semblen tiges bressolades pel sospir d’una brisa. M’esforce per controlar el pessigolleig a l’estómac. Els dits, però, es precipiten a esgarrar la solapa de l’embolcall i en trauen la cresta arrugada que n’aguaita i que anuncia un iceberg de paraules entre l’aigua immaculada del full. Amb la mirada crepitant, desplegue el mapa vingut d’altres horitzons i em llance, confiada, a recuperar el so dels mots reclinats que algú ha acotxat amb el seu quefer de poeta. La meua pell entra en contacte amb la pell de la missiva i n’olore l’aroma, impura, petjada del trobador que l’ha posseïda abans que jo.
Quan després d’uns llargs minuts de transitar per aquelles serralades de tinta aconseguisc desenganxar-ne la mirada, el somriure em delata: he sentit el corrent de l’amistat que corria per les seues venes. Quina sensació tan reconfortant i tan única!
I és aleshores quan em pregunte per què hem abandonat l’art epistolar? Representa un esforç incommensurable unir intimitat i goig per l’escriptura? Ens avergonyeixen les nostres redaccions? Ens està matant la falta de temps, de forma imperceptible, el plaer de la comunicació a ras de full? Haurem de recórrer al passat cada vegada més profund per gaudir de la literatura més íntima?
Esperem que un bon dia la vida ens torne a posar un pinzell de tinta entre els dits i puguem reclinar les nostres passions damunt del llenç de paper. De moment, hui, acabe de rebre una carta.
Algú m’ha cedit unces del seu temps d’or.
Algú m’estima.
I m’ha acaronat el cor amb besos de pergamí.