dissabte, 7 de gener de 2017

Desig heretat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE GENER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Quan vaig nàixer, no es van sentir càntics al temple, ni cap sobirà em va oferir mirra, encens i or. Que jo sàpia, no brillava cap estrella majestuosa al cel i no van cantar els àngels. Tanmateix, em consta que els pares van plorar d’alegria i em conten que els familiars i el veïnat sencer van celebrar-ho amb copetes d’anís i pastes de sagí dolç. Certament, entre tots, em van elevar al tron de reina de l’univers.
            Hui, tants anys després, continue sentint que, ben sovint, totes les campanes del món toquen per a mi, que la llum de l’alba torna cada dia per veure’m una vegada més, que la nit plora quan m’abandona, i que els rius i la mar assagen indefinidament els seus moviments mil·lenaris per distraure’m les angoixes. Estaré en deute permanent amb qui em va preparar aquest bocí de món que m’havia d’acollir. Sé que, entre els qui em van precedir, alguns van intentar agranar-lo de misèria i aplanar-ne els bonys; d’altres es van esmerçar per il·luminar-ne els racons foscos. I totes aquestes actituds altruistes del passat han esdevingut, molts anys després, un obsequi per a mi.
            Ara que acabem d’entrar en un temps nou de calendari i que hem sentit novament la ràbia i la impotència grinyolar arreu del planeta i a les nostres entranyes, vull dir que el meu sentiment d’agraïment envers la vida em faça treballar de valent per restituir-li els béns que m’ha concedit en la loteria d’aquest temps històric i d’aquesta geografia.
            Per això cada dia procure viure i lluitar per salvaguardar i millorar l’herència rebuda. Visc i lluite per la meua família, per l’amistat, pels estudiants lliures, a favor del pensament crític, per la llibertat sexual, pels ancians indefensos, pel ressorgiment de les editorials i de les biblioteques, per les persones devorades pels bancs, per les dones maltractades per governs incompetents, pels discapacitats desprotegits, per una terra néta i lliure, pels periodistes que no volen emmudir, pels treballadors que defensen la dignitat i per tots aquells éssers que reclamen empatia.
            I no pararé. Continuaré eixint al carrer per manifestar el meu malestar. Continuaré denunciant el terror, rompent cadenes que amortallen, buscant ajudes,  divulgant, col·laborant, rient, plorant... un dia rere l'altre, fins on puga, fins on calga, amb l’únic objectiu d’ajudar a dibuixar un món més humà.
            Aquest és el meu desig per a tots els meus éssers estimats.  Per a tots vostés.
            Feliç i compromés 2017.

diumenge, 25 de desembre de 2016

Pregària arran de terra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
         
            No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
            La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen arran de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. Allí, en aquesta trinxera de planys i eufòries diàries s’ubiquen els sentiments autèntics que mouen el món sense necessitat de cants celestials.
            En els recorreguts de la vida, sempre m’ha enlluernat més la llum que la Llum. No m’atrauen els núvols de llamps sobrenaturals, ni els capitells de plata i or que decoren, diuen, la llar del més enllà. La meua claror la conformen fanalets modestos que apareixen de sobte per il·luminar-me els dubtes, torxes sostingudes per mans amigues que em guien pels viaranys de l’existència, o flames tremoloses que es desviuen per senyalar-me l’eixida dels laberints que em confonen.
            M’embafa la Solidaritat que s’exposa indecentment a l’aplaudiment públic i em quede amb la solidaritat de la mà en la mà, aquella que transfereix l’empatia entre cossos units en l’estima.
            M’acovardeix la Pau. Jo reclame les paus, múltiples, com múltiples són els cors que les anhelen: la pau que s’esmuny d’una mare que ens eixuga les llàgrimes de l’esperit, el somriure regalat enmig d’una tempesta o el paisatge amassat per unes voluntats respectuoses.
            Per sobreviure a la solitud i a l’oblit necessite, a cada instant, els meus amors, paus i solidaritats, invisibles com l’aire i alhora vitals com ell; poderosos com la vida i, com ella, infinitament senzills. Vull dir bon dia i vull dir adéu, vull donar les gràcies, celebrar les coses ben fetes, demanar perdó, crear bellesa, abraçar, recuperar la innocència, i, a cada infortuni, trobar la força per tornar a creure en tots nosaltres.
            Aquesta és la religió que desitge celebrar, la de les paraules i els gestos afables, la que és capaç de convertir-nos, qualsevol dia de l’any, lluny de monarques i totpoderosos, en éssers humans extraordinaris vinguts del fons d’un firmament estrellat.
            I això és tot.
            I això ho és tot.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Pregària arran de terra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
         
            No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
            La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen arran de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. Allí, en aquesta trinxera de planys i eufòries diàries s’ubiquen els sentiments autèntics que mouen el món sense necessitat de cants celestials.
            En els recorreguts de la vida, sempre m’ha enlluernat més la llum que la Llum. No m’atrauen els núvols de llamps sobrenaturals, ni els capitells de plata i or que decoren, diuen, la llar del més enllà. La meua claror la conformen fanalets modestos que apareixen de sobte per il·luminar-me els dubtes, torxes sostingudes per mans amigues que em guien pels viaranys de l’existència, o flames tremoloses que es desviuen per senyalar-me l’eixida dels laberints que em confonen.
            M’embafa la Solidaritat que s’exposa indecentment a l’aplaudiment públic i em quede amb la solidaritat de la mà en la mà, aquella que transfereix l’empatia entre cossos units en l’estima.
            M’acovardeix la Pau. Jo reclame les paus, múltiples, com múltiples són els cors que les anhelen: la pau que s’esmuny d’una mare que ens eixuga les llàgrimes de l’esperit, el somriure regalat enmig d’una tempesta o el paisatge amassat per unes voluntats respectuoses.
            Per sobreviure a la solitud i a l’oblit necessite, a cada instant, els meus amors, paus i solidaritats, invisibles com l’aire i alhora vitals com ell; poderosos com la vida i, com ella, infinitament senzills. Vull dir bon dia i vull dir adéu, vull donar les gràcies, celebrar les coses ben fetes, demanar perdó, crear bellesa, abraçar, recuperar la innocència, i, a cada infortuni, trobar la força per tornar a creure en tots nosaltres.
            Aquesta és la religió que desitge celebrar, la de les paraules i els gestos afables, la que és capaç de convertir-nos, qualsevol dia de l’any, lluny de monarques i totpoderosos, en éssers humans extraordinaris vinguts del fons d’un firmament estrellat.
            I això és tot.
            I això ho és tot.

dissabte, 10 de desembre de 2016

La carta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Acabe de rebre una carta. No, no es tracta d’un escrit de trets mecànics, anodí i sempre moribund, de procedència impersonal, que ens reclama un deute inesperat o ens amenaça amb fets que ens poden malmetre l’existència. Em referisc a una carta autèntica, d’aquelles que antany servien de cordó umbilical entre familiars o amics, consolaven cossos desarrelats o prometien felicitats. La meua carta és manuscrita, doblegada dues vegades i arrecerada dins d'un sobre delicat amb l’exterior ratllat amb garbuixos que comuniquen la meua identitat al món. Sospire. El cor em batega suaument i centenars de somriures minúsculs m’esclaten al voltant dels llavis: sóc feliç. Feia temps que ningú no m’escrivia.
Assaborisc el plaer d’obrir la mandíbula de la bústia i descobrir-hi, entre les deixalles que la societat hi aboca, una cal·ligrafia amable que reprodueix el meu nom amb traços que semblen tiges bressolades pel sospir d’una brisa. M’esforce per controlar el pessigolleig a l’estómac. Els dits, però, es precipiten a esgarrar la solapa de l’embolcall i en trauen la cresta arrugada que n’aguaita i que anuncia un iceberg de paraules entre l’aigua immaculada del full. Amb la mirada crepitant, desplegue el mapa vingut d’altres horitzons i em llance, confiada, a recuperar el so dels mots reclinats que algú ha acotxat amb el seu quefer de poeta. La meua pell entra en contacte amb la pell de la missiva i n’olore l’aroma, impura, petjada del trobador que l’ha posseïda abans que jo.
Quan després d’uns llargs minuts de transitar per aquelles serralades de tinta aconseguisc desenganxar-ne la mirada, el somriure em delata: he sentit el corrent de l’amistat que corria per les seues venes. Quina sensació tan reconfortant i tan única!
I és aleshores quan em pregunte per què hem abandonat l’art epistolar? Representa un esforç incommensurable unir intimitat i goig per l’escriptura? Ens avergonyeixen les nostres redaccions? Ens està matant la falta de temps, de forma imperceptible, el plaer de la comunicació a ras de full? Haurem de recórrer al passat cada vegada més profund per gaudir de la literatura més íntima?
Esperem que un bon dia la vida ens torne a posar un pinzell de tinta entre els dits i puguem reclinar les nostres passions damunt del llenç de paper. De moment, hui, acabe de rebre una carta.
Algú m’ha cedit unces del seu temps d’or.
Algú m’estima.
I m’ha acaronat el cor amb besos de pergamí.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Hivern

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE NOVEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Diuen que en un plec del món existeix un país on la vida és tan efímera que fins i tot les flors s’han rendit a la mort. Per això mantenen els pètals premuts davall les tones d’enderrocs que soterren el paisatge circumdant.
Aquesta terra, llunyana en el temps però propera en l’espai, té un nom que un dia va centellejar en el firmament de les civilitzacions: Síria.
De bellesa museística, anhelada per uns i bandejada per altres, jau sobre una vora de la Mediterrània, com un cos violentat, a l’espera que alguna generositat li restituïsca la dignitat. Afirmen que allí, la Natura, ancorada des de fa segles en les ombries de les serralades, vol marxar lluny a la recerca de camps adobats d’alegria on plantar les llavors. Igual que la seua gent.
Fa anys que el poble, assetjat, es va convéncer que per sobreviure li calia seguir el camí d’espines i, de moment, l’èxode no ha parat.  Ni tampoc el sofriment de famílies senceres abocades a l’exili o a la mort. Molts futurs han quedat balancejant-se eternament entre els solcs dels camps d’aigua; d’altres romanen enganxats als fils d’aram d’alguna frontera infranquejable.
Les bombes dels criminals d’un costat i de l’altre han soterrat els parcs, l’olor de resina i els crepuscles; també els somriures infantils. Síria, bressol de la Humanitat, ja no té qui engronsar: els infants han deixat de ser-ho. Quan l’horror se t’instal·la a les pupil·les, quan la degradació humana et llepa els llavis i t’hi deixa baves amargues, la vida t’ennegreix el calendari fins al vol de l’últim full.
Síria ha esdevingut un silenci horitzontal que s’alimenta de vent desolat; una boca que escup les súpliques d’un poble ancestral que no entén com, ni per què. Milions de peus refugiats repunten els camins polsegosos de tot el país com si, amb els seus passos diminuts, pretengueren rejuntar les costures d’una terra esgarrada. Però, qui tornarà a cosir Síria? Qui n’esfilagarsarà les vores del dolor? Ja no queden costureres en aquell infern de crits i sang; elles també han desaparegut. I ara tot el país es tapa les vergonyes del sofriment amb els pocs arraps que els hem permés conservar.
És tardor, primavera o estiu al món sencer; hivern infinit a Síria. N’ha fet via l’alegria, també l’esperança. Amb la mirada suplicant, la terra de ningú ens allarga els braços.
Bressola’ns com antany, Síria, i fes fugir els monstres que ens enfosqueixen els cors i ens enceguen la mirada.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Imaginem

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE NOVEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Visc en una terra que ha patit una infinitat d’injustícies i que encara en sofreix. Així i tot, no hi falten esforços per desbrossar els nostres aiguamolls personals i per preservar-hi l’escalfor de la solidaritat. Fins a tal punt ha canviat el paisatge, que una bona part de la societat ha començat a denunciar les riuades de baixa ètica que han pretés engolir-nos. I som feliços. Almenys, una miqueta més feliços que en el passat recent.
Aleshores, d’on ve aquesta por que sura en l’aire i ens agarrota el cor?  D’on ixen els monstres que fan ombra al sol?
L’octubre passat, una tempesta de núvols de ponent s’abatia sobre nosaltres. Vents funestos del sud, antany brises estiuenques, removien les consciències i atorgaven premi i poder a la corrupció. La sang de la bona gent deixà de fluir; per què es recompensava l’assetjament sobre l’empatia, el dolor sobre la pau, la immoralitat sobre la integritat? Un exèrcit de meteoròlegs tendenciosos ens intentava convéncer que aquests llamps que ens socarrarien les vides eren absolutament necessaris i arribaven en benefici de la ciutadania.
Ara, des de fa unes hores, procedent de l’altra banda de l’Atlàntic, avança un mant de fred polar que pretén congelar-nos l’esperança en un món millor. Els fantasmes més sinistres del gènere humà, de fatídic record, es desembossen les goles per vomitar tota classe d’improperis contra verds, rojos, negres, grocs, lila, blaus... Ningú no en queda impune. Tots som enemics de tots. Tots som culpables; per tant, tots mereixem càstig. Preparem-nos per al conflicte total i permanent. El llarg hivern que temíem ha vençut la claror i la penombra guaridora.
Aquests dies, hi ha qui es pregunta si estem assistint al desguàs de les democràcies i a la construcció del proper clavegueram de la Història. Som nosaltres responsables d’aquests núvols de sutge? I per esquivar-los i protegir-nos del cataclisme que s’anuncia, de veritat que només disposem d’un paraigua desballestat? Com aconseguirem elevar cants per domesticar la bèstia que ens rugeix a les oïdes?
Fa anys, en un altre temps i en unes altres guerres, John Lennon cantava Imagine i ens invitava a unir totes les veus per formar un clam immens que derrotara la malícia i l’odi.
Torna a ser hora de trencar silencis i comoditats, de fragmentar paradisos íntims i d’assumir que  només la humanitat és l’esperança de la humanitat.
Imaginem. Tant com puguem.
I vencerem.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Ella

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'OCTUBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Resseguir una llàgrima de pluja en l’anvers de la finestra que t’arrecera de les tempestes de l’existència. Llançar al vent un esclat de riure que naix del centre del cos i del cor i que expulsa, alhora, les sagetes endimoniades que t’enverinaven. Embarrancar la teua barca sense fre en la placidesa d’una mirada líquida. Engalanar els dies grisos. Trossejar els glaciars que ens estomaquen diàriament. Resseguir la cresta d’una onada que s’enfonsa en un futur turquesa. Puntejar de verd la terra cremada dels sentiments.
Açò és la vida. Tot açò. I ella, que et vol tant, ho sap de sobra. Perquè ha nascut amb tu. Al mateix minut i segon.
T’abraça, et prem contra el si i aprofita la teua inconsciència per bressolar-te, sabedora que eres un fruit de la seua generositat. A partir d’aquest instant t’acompanya a tothora i pertot arreu, presència fidel, enorme, que et fa estimar la vida, el temps de la vida. No hi haurà fragment d’alè ni mirada compartida, llibre agraït o riure infantil que ella no enregistrarà per, arribat el moment, recordar-te’ls. Un a un. O tots alhora, en un segon.
Creix amb tu. Compassa els seus passos als teus. Pren les mateixes dreceres que tu tries, salta els ponts que tu saltes, i es deté en les mateixes pedres que desequilibren els teus peus. Ella sap que tu eres la seua vida i que ella, malgrat tot, no és la teua. És l’única que t’estima sense demanar-te res a canvi. O, tal vegada,  tot.
El seu amor per tu està per damunt de les particularitats i les misèries diàries. No buscarà conéixer la veritat de les teues paraules; no et preguntarà per què tries el pitjor dels camins; no t’escorcollarà les butxaques a la recerca d’allò que t’ha d’arrabassar la vida. Ella només seguirà el rastre de la teua vida, silenciosa i complaent.
Un bon dia, massa prompte o ben tard, en perdre la consciència, la descobriràs i li posaràs matèria i paisatge. Per fi, identificaràs aquella presència que se t’ha adherit a la pell per davall del pèl i de les pors. I a partir d’aquell dia, la sabràs vigilant-te a cada alba i al final de cada crepuscle.  La veuràs quan tancaràs els ulls. La notaràs a prop quan tu ja estigues lluny. Serà gran o menuda, discreta o escandalosa, solitària o multitudinària, però sempre serà única. Única per a tu.
I és que la mort és així: servil i pacient; perversament generosa, fins al punt de regalar-nos un amor desorbitat i desesperat per la vida.