dissabte, 12 de maig de 2018

Segona vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE MAIG DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Voldríem rescatar cada minut compartit amb vosaltres, absències estimades, cada gest, cada paraula, cada silenci. Voldríem gaudir novament d’aquelles mirades còmplices cuinades amb un bull de riures de primavera o de l’instant en què l’abraçada paralitzava els sotracs que pretenien destruir-nos. Pagaríem el que fóra per acumular amb golafreria, els fragments diminuts del patchwork que va conformar la nostra història amb vosaltres, ara que només sou habiteu en el nostre pensament.
Però no podem.
El temps, el maleït temps, poleix els records fins a aprimar-los i convertir-los en fràgils vitralls d’allò que un dia va resplendir de fermesa i felicitat. I descobrim, amb un dolor primari, que la distància s’estira sense remei, i que cada vegada ens costa més convocar-vos. Retenim tan poc, ben pensat, d’allò que ens semblava etern. El gran focus de llum blanca que és la nostra memòria va perdent força amb el desgast de les estacions, i acaba il·luminant només uns primers plans, unes imatges arrapades dolorosament al cor, un somriure, alguns racons íntims...
A pesar d’això, o justament a causa d’això, continuem viatjant enrere per reunir-nos de nou amb els qui ja no ens acompanyen en la claredat de la realitat.
I ens esforcem per salvar-ne el que la marea de l’oblit involuntari comença a esborrar. Ens desesperem intentant localitzar les imatges que un dia ens van trasbalsar i que ara, absents ja els protagonistes, som incapaços de visionar amb nitidesa. I ens distraiem puntejant retalls de converses que ens marcaren la direcció del camí a seguir, o ens enervem retocant els mots que vam amollar quan no tocava, l’amargura que vam destil·lar quan era l’hora de segregar amor.
Quants bocins d’un món, ara desaparegut, que són perquè viuen en nosaltres! Hem esdevingut depòsits de pensaments de boira que traiem a passejar cada colp més sovint, i són aquestes trenes etèries les que retenen a la vora del present la memòria dels qui van marxar.
Recordar és tornar a passar la brotxa untuosa sobre la paret ja pintada de la vida; és el rent que afegim a la massa dels records servits des de la llunyania dels anys. És atorgar una nova oportunitat. I nosaltres la volem sencera per a oferir-vos-la, amors del nostre pensament.
Perquè recordar-vos és tornar a creure que allò que fou i que tant vam estimar, continua compartint amb nosaltres el temps, l’aire, la vida. Una segona i anhelada vida. 

dissabte, 28 d’abril de 2018

Depredadors

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 D'ABRIL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


En són cinc. Van per la ciutat en festes com si en foren mil. Llueixen múscul. La roba sadollada de suor, licor i fum. Quins mascles!, es congratulen. Mirada de depredadors. Membre en posició d’atac. Neurones narcotitzades.
S’entretenen admirant un cotxe exclusiu, roig com la sang dels bous que tacarà els carrers. Voldrien posseir-lo però no hi deixen ni una ditada, no fóra cosa que l’amo els sorprenguera embafant-ne els vidres amb el seu alé aviciat.
Més enllà, els atrau l’ostentació d’un habitatge. I si...? No. No pensen forçar cap pany pel gust de palpar allò que no posseeixen. En el seu codi, la propietat privada és sagrada. I ells pensen que són ètics. Més encara: etílics.
De sobte, la rastregen. És dona. Jove. Sola. Però, ells només hi veuen una vagina desorientada. Decideixen acollir-la entre les cames. Perquè són bona gent, redéu! N’estan convençuts: no han violentat ni el cotxe ni la casa. Ara, una vagina solta pel carrer és diferent; no és de ningú. És de tots. D’ells!
La tanquen en un portal i l’alliberen de la seua protecció de tela. Que autosatisfets que estan! Es conformen amb poc: un simple tros de carn profanat sense rostre, ni veu, ni batecs de cor accelerats, ni horror en la mirada. Agredit i forçat a donar-los satisfacció immediata.
Acaben. Litres de testosterona continuen brollant-los per tot el cos. Suc de libido que entumeix les mans i encega la vista. Abandonen el cos foradat i fugen per tallar l’hemorràgia hormonal. Tornen al seu cau de llops en zel.
Alguna cosa, però, no va bé. Abracen les mares i els fan besos d’esperma. Enlairen la criatura carn de la seua carn i les seues urpes violentes li marquen el futur. S’inclinen davant del taüt de l’anciana i els reté l’entrecuix morat d’espasmes i sang. Palpen l’esquena de l’amiga i hi deixen ditades viscoses de sexe furiós.
Temps infinit de judicis, advocats. Testimoni esfereïdor d’una jove morta en vida, violada en un portal i denigrada en un tribunal.
Però no hi ha càstig. Impunitat. Guanyen ells. Perd la justícia.
Fins que un dia, a la cel·la, es descobreixen lligats al doll de dolor que van obrir i que ara és riu desbocat que clama justícia. I entenen que, en realitat, han perdut. Que la vergonya no els abandonarà mai. Que quedaran atrapats en la mirada innocent que ignorava que els monstres no tenen cor ni ètica. Només cua. Com els dimonis.
Perquè no són d’aquest món.
Perquè nosaltres som Manada.
I ells Nada.
No res.

dissabte, 14 d’abril de 2018

Trobar-nos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 D'ABRIL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


De vegades, cal trobar-nos perquè necessitem conviure amb altres éssers que ens alimenten l’esperit, comparteixen destins amb nosaltres o records d’estimes perdudes.
D’altres, cal trobar-nos per créixer, per demostrar i demostrar-nos que som capaços de molt més del que ens confessem en la solitud de les nostres batalles particulars. La força uneix i engrandeix però, sobretot, retroalimenta més i més força, és a dir més i més poder de decisió sobre el nostre destí.
Si hi ha un moment en l’esdevenir del poble valencià en què la saba de la vida ens recorre les venes, ens trau de casa i ens llança al carrer és ara, a la primavera, quan ens retrobem. Quan acudim a la Trobada. A la Trobada d’Escoles en Valencià.
Per qui no ha tingut la sort de viure el ritual, cal dir que cada any, des del 1986, Escola Valenciana, entitat cívica formada per un bon grapat d’associacions i que té com a objectiu normalitzar la nostra llengua en tots els àmbits d’ús, organitza una sèrie d’encontres lúdics que recorren l’espina dorsal del territori valencià. Enguany, entre el 15 d’abril i el 9 de juny, una dotzena de municipis es convertiran en amfitrions d’estudiants de totes les edats, de famílies, de professorat, i de tots aquells amics i amigues que s’hi vulguen afegir.
Participació? Imaginem que superarà de llarg les 220.000 persones dels altres anys. Sí. Més de dos-cents mils entusiastes que es troben i es retroben cada abril per reivindicar en clau festiva que, des dels centres educatius, la nostra llengua camina cap al futur amb unes ganes enormes per ampliar el seu ús. Per arribar a aquesta fita, la pròpia comunitat lingüística és qui ha de valorar i enorgullir-se de la seua forma de comunicar-se amb el món. Només un poble que es respecta a si mateix s’obrirà als altres colors de la humanitat.  
A pesar dels intents d’alguns que bramen que parlar valencià és quedar-nos ancorat a l’època de les cavernes i allunyar-nos sense remei de les oportunitats de futur i modernitat; a pesar de la rendició i de l’abandonament del valencià d’altres; a pesar de la falta d’una xarxa extensa de mitjans de comunicació; a pesar de tants pesars... a les Trobades, música en viu, llibres, tallers, espectacles i cercaviles: tot convida a festejar la vitalitat del valencià.
El lema d’enguany de les Trobades és tan senzill i alhora tan engrescador que no li cal més comentari. “Nosaltres, pel valencià”.
És clar que sí. Allà hi serem.
A la Trobada.

divendres, 13 d’abril de 2018

Primavera per a Guillem


ARTICLE PUBLICAT
DIVENDRES 13 D'ABRIL DE 2018
AL DIARI LA VEU


Darrere del teu record, Guillem, mirades que porten el teu somriure a la retina i que t'acompanyen en el viatge de la memòria.
Darrere del teu silenci, veus que xiuxiuegen el teu nom a cada instant per no oblidar les mans mortíferes que t'assassinaren.
I t'anem contant com la foscor es resisteix a diluir-se i com els llops continuen de cacera seguint rastres de sang. Et parlem de la pudor dels oblits i de les traïcions. I et cantem versos d'Estellés mentre t'alcem muixerangues perquè et bressole el so de la dolçaina.
Sí, et parlem cada dia, Guillem jove, Guillem de terra i arrels, Guillem de llibertat.
Guillem assassinat. 
I et plorem. Perquè no sabem com fer-te arribar l'olor de la primavera que ens esclata cada any a les parpelles i que no t'il.luminarà mai més. Ni trobem la manera de fer-te sentir la seda de les abraçades que van quedar brutalment sepultades entre els plecs de la mort. 
Darrere del teu compromís, Guillem, el nostre pas ferm i decidit a no perdonar, i a no oblidar.


dissabte, 31 de març de 2018

Vents del món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 DE MARÇ DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Tot començà quan prohibiren pintar el cel. Literalment. Van dir que un llenç tan enorme, que arribava a tantes mirades i acollia les esperances de tantes veus, no podia continuar en mans d’artistes irreverents. I el van requisar. “De pas –afegiren– perquè no diguen que deixem les coses a mitges, posarem ordre allà dalt”. I van empaquetar la lluna i les estrelles, de manera que la immensa olla gasosa que havia cuinat l’univers, esdevingué una paret fúnebre. Estèril.
Ens quedàrem atònits sense el vals de les albes i els crepuscles, però abaixàrem el cap i buscàrem nous paisatges a ras de peu.
Poc després, un jutge de cabells encrespats acusà la pluja d’alterar la pau. Qui li havia donat permís per entollar els nostres passos? La van ajusticiar un matí de ponent, quan dormitàvem a la vora d’unes ones de cresta afaitada per revoltoses. La sang de la pluja ens va aigualir la copa de la vida i abandonàrem el costum de resseguir les llàgrimes dels núvols a les finestres de les nostres existències. Quedàrem tan confusos que, una vegada més, desviàrem la mirada i ens acontentàrem amb un didal de res.
Un bon dia, es van atrevir a fer l’alto al vaivé de les marees perquè afirmaven que provocaven la roca amb els seus dits lascius que li’n rascaven les corbes. De la mateixa manera, van idear desplaçar la primavera i diluir-ne les aromes entre les urpes humides de les tardors. Privats de la força del renàixer cíclic, ens vam recloure darrere de les parets de la quotidianitat més vulgar.
I aleshores, tot es precipità.
Ells, amos del fer i del poder, encoratjats pel nostre silenci, van capturar les cançons que eixien de les goles alegres i les empalaren a una corona de ferro roent. Van trinxar els versos que teixíem a mà per por que es convertiren en les maromes que tomben les estaques del món. Enfosquiren els riures dels titellaires i enviliren la paraula dels savis. Fins que va arribar un moment en què ja no van quedar sospirs d’excitació a les nervacions de la Terra.
Durant tot aquest temps, ens hem mantingut quiets. Congelats de comoditat. Ells, encavallats sobre la riquesa i la immoralitat. Nosaltres, agenollats, amb un somriure esculpit a l’àcid tapant-nos les boques cosides. Mentre, la mort va escampant el seu hàlit.
Sabem, però, que més enllà d’aquest infern hi ha un horitzó obert que ens encoratja a perdre la por. A recobrar la veu. Només hem d’acoblar el pas als vents del món que tot ho revolucionen.


diumenge, 25 de març de 2018

Iaia, iaio

ARTICLE PUBLICAT
DIUMENGE 25 DE MARÇ DE 2018
AL DIARI LA VEU


0’25, iaia. Enguany, cobraràs un 0,25 més de pensió. Igual que els últims cinc anys. Que quant representa això? Un parell d’euros. Et posa la carn de gallina, veritat? Tot just per a un café amb llet ben calentet, iaia, dels que t’agraden quan fa fred però que espaies tant com pots perquè des del dia 1 de cada mes la teua pensió de misèria se’t desfà entre els dits com neula mullada.
Llum, aigua, gas, aliments, medicaments, el parell de sabatilles d’anar per casa que no t’has canviat en tres anys, unes calces noves que substituïsquen les del forat que amagues davall de la falda... No et cap en el cap que tot siga tan car, que tu passes de l’aire, sense calefacció, quasi a fosques, i que, malgrat això, no arribes a l’última setmana.
0,25 cada quatre setmanes de vida, iaio. Què et sembla? Aquest és el valor del temps que s’esmuny entre els plecs de la vellesa. El govern et regala unes llesques de pa cada trenta dies. O un quilo de taronges de la terreta. No,  de pomes, no, que enguany sembla que siguen d’or i diamants. Carabassa? Ja sé que és el mos que més et plau però ni parlar de torrar-la al forn de la cuina, que et fon l’economia. Ara, això sí, aquesta gent de got i ganivet t’obsequia amb un litre de llet. De marca blanca. Desnatada? No crec que t’ho pugues permetre. És clar que no he oblidat que has de consumir aliments lleugers en greix i sucre, el metge no para de dir-t’ho. Has de controlar-te les analítiques, però no sé si t’arribarà, iaio. No, peix del bo, tampoc. Si de cas, quatre sardines.
Iaia, per favor, no em tornes a contar allò vostre d’Alemanya, del viatge fosc que vos arrancà de la terra, dels cors i les maletes estovats per tantes llàgrimes vessades, dels dies i les nits, dels mesos i dels anys. De les dècades. Debades. Ni em parles de la vostra gent que ara, igual que vosaltres, es desvetla cada alba preguntant-se qui són aquestes llepasses aferrades al poder que vos pretenen asfixiar de misèria i vergonya.
Sí, iaios, ja hem explicat als polítics i als banquers que no sou uns aprofitats, que no demaneu almoina, que només espereu que vos restituïsquen els estalvis que heu pastat amb esforç i paciència mentre redreçàveu com podíeu una societat metrallada, traïda, mísera. Que què diuen ells? Se vos riuen a la cara. Com si voleu omplir-vos les panxes amb borumballa! A ells, què? No els importeu. Ni els importen els homes i les dones que venim darrere. Ells s’han cobert les esquenes fins al final de les seues miserables vides de talonari.
És tan trist, iaios estimats, que ploraria. Ploraríem tots, n’estic convençuda. Però ara no podem perdre’ns en rius de pesar. Ara és hora d’eixir al carrer i reclamar el fruit d’allò que heu llaurat amb sacrifici i adobat amb tanta suor. Voleu, volem justícia. És hora de lluitar.
Com dius, iaia? Sí, bonica: he dit lluitar. Ja sé que estàs cansada; el camí que has recorregut ha sigut llarg i feixuc. Però no patisques, aquesta vegada no se’ns arrugarà el melic; ho aconseguirem. Perquè en som molts, i de totes les edats i condicions. Ara toca posar-nos de peu.
Per dignitat.
Perquè ha arribat el moment, iaios i iaies que som i serem, de viure una altra vida.


dissabte, 17 de març de 2018

Efe de falles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DE MARÇ DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Falles. Fragates fenomenals nascudes per foradar el fred fetiller. Fortaleses fetes de fusta i de petjades de muses.
Festivitat. Celebració de germanor que ens encomana fervor i, de vegades, terror.
Filòsof faller. Artista que crea figurants de cartó pedra amb la intenció de traure a ballar faules antigues i d’altres per estrenar. Faquir de l’art satíric.
Festival. De figures simpàtiques, exagerades, insolents i irreverents. Festival, també, de comportaments humans, simpàtics, exagerats, insolents i irreverents.
Festers i festeres. Faisans fastuosos. Fidels a la tradició cultural i lingüística. Ho han de ser. En primera línia.
Faeners i festius. En l’esperit picaresc d’alguns, dies que es barregen. Escrit als llibrets: “Respectar la resta és respectar la festa”.
Fragància. D’oli i bunyols daurats. De sucre acanellat. De núvols de xocolate fumejant. De pólvora. De vapor d’alegria. També de tarquims estranys que alguns deixen anar per voreres i cantons.
Fantasia. Creativitat en grau sublim. Poesia. Classicisme. I innovació. Gosadia. Minúscules revolucions de fusta i pinzell.
Festí. D’explosions: despertà, mascletà i castells, tro de bac, motors de motocicletes, riures i crits. Grande bouffe de colors: vestits, flors i fruites, tapissos, monuments, banderins. Fragor fervorós, de vegades excessiu. Que ens fa pujar a la figuereta.
Fanfara. Música. Bastió de la festa. Sense els forjadors de so, res a escoltar. Res a sentir.
Formiguer. Famílies menudes. Serveis d’ordre. Bandolers abonats. Turistes de fronteres llunyanes. Visitants d’anar per casa. Festejadors feliços. Agranadores. Jardiners. Fotògrafes. Venedors itinerants. Fadrins i fadrines. Floristes. Repartidors de souvenirs. Personal sanitari. Patins. Patinets. Bicicletes. Dia oficial de la Moto. Gent i genteta. Algun ninot indultat. Tots a una, a viure la Festa! Amb el cor estovat, els peus entrenats i, al cap, bona cosa de trellat.
Fulgor. Llums al firmament. Nit del Foc. Filigranes fastuoses. Nit de la Cremà. Flamerada. Falles fetes fogueres. Fumerals de fades.
Foscor. Fem al paviment. Deixalles aquoses. Cridòria. Salvatjada. Veïnat encés com una falla. De vegades, exili forçós.
Fusió. Oci i treball. Casals i espai. Foc i precaució. Carrer i higiene. Música i descans. Masclets i animalets. Alegria i educació. Festa i rutina. Colze a colze.
Foc. Final. I principi.
Espantem el fred.
Enramem els carrers amb raigs de sol.
I que entre la primavera!