diumenge, 25 de juny de 2017

Estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passàvem tot l’any en aquella terra eternament grisa del nord d’Europa. Hi havia dies que hauríem esgarrat, si haguérem pogut, la boira elàstica que ens furtava la vista. Vivíem en un paisatge d’ocàs permanent i poques coses ens acostaven a la llum de la primavera. I la vida, quan no pot respirar, es reclou a les catacumbes de la tristesa.
Jo era una xiqueta del sud del món que habitava a París perquè era filla d’emigrants. Per tant, carregava amb una bona part de l’enyor que consumia els pares.
L’ésser humà fa art amb les seues necessitats i deficiències i es reordena els àtoms per adaptar-se a allò que l’ha d’arrecerar. Amb el temps i la rutina, vaig adorar la tardor que ens llançava contra les grans estufes que rebien mans i peus gelats i ens els convertien en bescuits tebis. Reia el ple hivern de carrers que s’estiraven tant com podien per travessar la neu nívia i el cel plomís, com ho faria una fletxa alliberadora.  I quan podia, aspirava amb recel la blavor d’un cel de primavera i en repetia l’alegria en les llargues vesprades plujoses. Vaig créixer en una closca de llana esponjosa.
Per tot això,  sovint m’envolava alt, molt alt, i travessava tempestes, cavalcava vents encabritats i, darrere dels meus ulls tancats, acabava deixant-me caure sobre una planura de tarongers a la vora de la Mediterrània. 
Arribava a la meua terra, a València. A la meua terra d’estiu.
I, tot d’una, notava que els porus de la pell rebentaven com qui arranca la porta de fusta gruixuda que ha barrat el pas a la llum. I em penetrava la desesperança del paisatge i de les seues ombres, sí, però també l’aroma de la sal de la mar, del camp, de la llet acabada de munyir, de les gallines desplomades, del carrer arruixat, de les cadires de vímet tombades contra les parets i que sostenien cossos disposats a encetar una nit a la fresca, dels geranis omnipresents,  de la dolçor de les ensaïmades ensucrades, de la tomata vermella d’insolència, i de les olives picades, ferides en la seua pell sucosa.
De sobte, endevinava quins eren els hostes generosos d’aquesta banda del món que havien parat aquesta taula de sensacions per a mi. Eren unes siluetes fosques retallades per l’espart del temps, unes vides que anhelava abraçar i uns rostres marcats per les llàgrimes d’alegria, ara, i per les de l’adéu, al cap d’unes setmanes. Eren els iaios que acollien els refugiats del nord. Eren el nostre sol.
Ells eren l’estiu.



diumenge, 11 de juny de 2017

Conca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Una de les meues millors amigues és de Conca, ella i la família llarguíssima de la qual prové. De menuda, van emigrar a València on van depositar moltes esperances. Continuen estiuejant al poble dels ancestres, ara un xicotet paradís de pedra apartat del món però que temps enrere fou bressol d’existències sense futur i poc donades als excessos.
            Sempre té present la terra que la va acollir com una mare. Era València l’autèntica mater i Conca l’altra? O a l’inrevés? Era conscient la meua amiga que, de la mateixa manera que adorem per igual els fills, també podem complementar dues procedències sense menysprear-ne cap ni una? No ho sabria dir. El que sí que sé a ciència certa, perquè la vaig conèixer en aquell mateix instant, és que el dia que va arribar a la Universitat, va decidir entrar-hi parlant en valencià. Com si l’hagueren criada als carxofars de Meliana o prop de les arenes de Dénia; ella, arrancada d’una terra eixuta, oest enllà.
            Excitats com estàvem amb aquella convivència estudiantil incipient, no li detectàrem ni dubtes, ni fonètiques impròpies que ens feren sospitar. Tampoc no vam apreciar el seu esforç. Ara ella se’n riu, però els qui per circumstàncies de la vida hem hagut d’adaptar-nos a altres cultures i, per tant, òbviament, a altres realitats lingüístiques, sabem que acostar-nos a una llengua nova suposa esforç i sacrifici. Aleshores, per què aquesta autoimposició? La meua amiga no ho ha dubtat mai: ella és valenciana i parla valencià. De la mateixa forma que quan es desplaça a Conca parla castellà. Ho entén com una demostració de fidelitat però també de compromís. Fidelitat a qui ens ha precedit i ha vetlat llengua i territori fins a la nostra arribada. Compromís amb allò que ens toca mantindre per a les generacions que han de nàixer.
            Ser de Conca i parlar valencià és la major ofrena que pots fer a la teua pròpia història. Ser de qualsevol punt del planeta i fer l’esforç per expressar-te com ho fa la societat que t’acull és un agraïment etern a qui t’ha parit i a qui t’ha criat, i una voluntat personal de progrés.
            I en això estem: apostant pel futur. No admetrem més laments de boques torçudes que busquen ferir de mort allò que som. Volem sentir l’alé de la nostra llengua per damunt de les nostres existències i de les que vindran. 
            Embruix, llavis de canyella, aborronar, bàlsam, alba i capvespre, xiuxiueig, tendresa...
            Com vos direm que vos estimem si ens mateu la llengua?


diumenge, 28 de maig de 2017

Cap a la Universitat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’estudiant de segon de batxillerat pega manotada al despertador i sense permetre’s ni un segon de dubte s’alça i aparta les cortines. Es queda un instant així, immòbil, mirant el carrer que s’esforça per fondre la foscor de la nit. Primera hora de llum per al món, primer instant del futur anhelat per ella.
S’asseu a la taula d’estudi i s’adona que seria capaç de dibuixar-la, centímetre a centímetre, perquè és allí on ha bressolat sempre les il·lusions i els temors més íntims. Lentament, amb una mà distreta, recol·loca uns fulls que aguaiten entre les pàgines del llibre d’Història, amuntona llapis, gomes i records, i ajusta la cremallera de la memòria.
Ressegueix amb el dit la silueta d’una taca i li ve al cap aquella matinada de fa poc quan la mare la va trobar treballant amb les companyes i el cigarret, sorprés in fraganti, va saltar del cendrer i va marcar a foc la superfície de la taula. La dona no li va fer cap retret perquè no es pot renyir algú que espera l’alba amb els ulls oberts de deler.
Repassa els llibres que s’acumulen als estants i n’identifica la biografia i com van arribar a la seua vida. Com, quan, per què i per qui. Quantes hores llegint, subratllant, anotant, revisant i resumint sense pietat pàgines de saber per ingerir-les i pair-les! És ella el resultat de tots aquells pensaments de la humanitat? I tant que sí, però també és fruit de la seua quotidianitat i, sobretot, de la seua gent.
I ara es posa a mirar les fotografies que sempre han estat allí: ella, acabada de nàixer. Ella, amb trenes. Ella, disfressada. Ella jugant a bàsquet. I ells: els pares, una instantània discreta, però que, ara ho sap bé, ha omplit sempre l’espai de l’habitació i de la seua vida. I entén que ha arribat el moment de dir-los-ho, de demostrar-los-ho.
Per això es vesteix, decidida, i es penja al muscle la seua fidel motxilla que per una vegada   l’acompanyarà lleugera d’equipatge. Ben poc necessita ja; només la convicció que ha arribat el moment de saltar del niu. Se sent forta i capaç de superar tots els obstacles perquè l’han preparada per fer-ho. Dóna les gràcies a qui l’ha duta a aquest moment i es dóna les gràcies a ella mateixa per haver-se valorat i estimat.
Amb el cor desbocat, pega una ullada al seu palau privat. Tot està a punt de canviar. S’entendreix una última vegada absorbint l’energia del lloc estimat i tanca la porta.

En una hora ix el primer vol cap a la Universitat. 

diumenge, 14 de maig de 2017

Màgica

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Pilar no ho sap, però ella és màgica. De fet, crec que ben poques persones en són conscients, perquè costa molt d’assimilar que una amiga puga tindre tants poders. Poders màgics, autèntics i infinits com la seua bondat.
Pilar és bibliotecària municipal. Millor: és LA bibliotecària. Ja li ho comenten els més menuts, que no conceben la sala de llibres sense ella al capdavant. Pilar no habita la biblioteca; és la biblioteca qui habita en ella. Quan parla, narra o recomana, és capaç d’elevar a la qualitat d’art sublim qualsevol historieta presonera d’unes modestes pàgines de paper.
Són màgiques les seues mans quan alcen la coberta d’un llibre davant dels ulls innocents d’una criatura per acompanyar-la en el seu primer vals amb les lletres. És potent la seua mirada arrecerada darrere de les ulleres de pasta negra quan arruixa els esperits infantils amb un plovisqueig pacient de diminutes emocions. O la veu modulada que s’entortilla a les oïdes i esdevé rondalla o classe magistral per explicar que els llibres són la vida i que tota la vida cap als llibres.
En el regne de lletres i dibuixos que vigila amb estima, Pilar ha permés que compartiren estants balenes òrfenes, criatures perdudes al bosc i rescatades per llaços d’amor, dones valentes i ancians entranyables però també personatges que han traspassat la joventut i es troben ja viatjant sobre els raïls inestables de la vida d’adult.
Les iniciatives a favor de la promoció de la nostra llengua, les col·laboracions amb altres entitats, els projectes dirigits al foment de la lectura, conformen la vida laboral de Pilar i conviuen amb la revisió permanent de l’extens catàleg d’obres seleccionades escrupolosament per al públic receptor.
Pilar duu anys treballant perquè la gent s’enamore irremeiablement de la literatura. És a dir, de la cultura i del pensament. És a dir, de la llibertat.
Ara, la Comissió dels Premis Sambori de Meliana ha decidit homenatjar-la. Fades, unicorns, gegants i ogres, tots en el regne fantàstic de la literatura ho saben. També els éssers humans: homenatjar una bibliotecària és com fer esclafir bombolles d'oxigen. De sobte, tot fa olor de menta. I la vida flueix més feliç.
Gràcies, Pilar Bueno. Gràcies, bibliotecaris i bibliotecàries, prestidigitadors incansables i custodis de minúscules fantasies de paper. Estimem la vostra passió i dedicació; amb vosaltres, ho sabem, el món serà sempre un lloc ple de màgia. La vostra màgia.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Temps de regal

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Pareu el món que en volem baixar, cridàvem fa unes dècades quan pensàvem que el planeta es dirigia cap a la seua destrucció, com un vehicle desmanegat i sense fre precipitant-se costera avall.
Els anys han transcorregut i continuem instal·lats a la mateixa finestra del mateix autobús boig, veient desfilar les parades veloçment, sense gosar prémer el timbre de parada que ens permeta abandonar-lo. La majoria de nosaltres fa temps que ja no gaudim del paisatge. S’esmuny tan de pressa davant dels nostres ulls que només en captem bocins distorsionats, flaixos frenètics. Un ritme insuportable ens transporta, a la velocitat de la llum, de la taula del desdejuni al seient del metro, d’aquest al despatx, després al bar de l’esmorzar, al taulell de la botiga, a la bicicleta del gimnàs, a la cua de l’autobús, a la consulta del pediatra, a la reunió de pares, a la perruqueria, al sofà de casa, al llit, a la dutxa, a l’ordinador, al rentaplats, al rostre plàcid d’algú que s’ha cansat d’esperar l’abraçada de bona nit…
Quina mena d’existència ens hem autoimposat? Qui ens ha dit que 24 hores no són suficients? Suficients per a què? Què busquem exactament, quan ni el rellotge és capaç ja de seguir-nos? Ens cal apartar, ni que siga un segon, la cortina feixuga de la nostra existència veloç i reflexionar. I si ens plantejàrem seriosament recuperar aquells vells costums que ens permetien macerar lentament els passeigs, les companyies i, sobretot, els anhels, en el licor melós i perfumat del pas del temps, un temps pausat que mastegàvem segon a segon?
Un tornado gegant de presses i corregudes ens té atrapats en el seu moviment i ens fa perdre de vista les coses més senzilles de la vida que són, justament, les que ens fan més humans: els segons que una mà pren per regalar una carícia; les converses a mitja veu entre amics que veuran junts l’alba del dia següent; el silenci d’un paisatge a la tardor; les hores caminant sense rumb; un llibre reposant sobre un pit de respiració serena…
En quin instant hem ofegat l’aroma de l’olla coent-se a foc lent o la remor de la tertúlia infinita després del bon àpat?
            No podem córrer tant. No podem córrer més. Demanem a l’autobús que està a punt d’estavellar-se que reduïsca la velocitat, que adapte el seu pas al de les estacions i que permeta al passatge inserir-se plenament en el paisatge de la vida.
            Ralentiu el món, diríem ara. Necessitem temps per assaborir-lo.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Lletres en Fira

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I si el món haguera nascut d’un vers i d’una veu? 
Despertes i somrius: per fi ha arribat el moment esperat. Aguaites per la finestra i descobreixes que una pluja inversa de versos s’ha enlairat per saludar el nou dia. I rius, perquè saps que és hora de celebrar les paraules.
Com que les hores desfilen veloces i coquetes sobre la passarel·la del temps,  t’afanyes a enfilar-te una camisa de pergamí i uns braçalets de tinta blava: hui és dia de deixar-se cobrir per l’art, d’esdevenir art.
Vas a la cuina i saludes el trobador que bat les parpelles per fer el cor a la balada que interpreten les torrades sucoses d’oli i la llet tèbia.
Reculls d’ací i d’allà un parell d’alexandrins suaus que et llances d’esma sobre els muscles, i penses que no hi ha res com abrigar-se amb un grapat de síl·labes ben esponjoses per arrecerar-se de la frescor de la primavera.
Baixes al carrer i no t’estranya trobar-hi voreres que cantussegen, fanals inclinats per depositar rondalles a cau d’orella i fonts llançant dolls de gotes platejades que, en esclafir, amollen títols novells. Sembla com si, de sobte, cel i terra hagueren adquirit una textura de cotó-en-pèl, de full de seda. Camines, alegre, perquè hui tot sona a literatura.
T’agradaria participar dels diàlegs teatrals entre caderneres i teuladins però la seua obra té lloc allà dalt dels arbres que esguiten l’albereda. Et pares a contemplar com una anciana reté una gosseta nerviüda amb quatre tirallongues que juguen a enllaçar monosíl·labs. Més enllà, una colla d’adolescents comparteix amb fruïció una història d’amor de paper on una mà experta ha pintat restes del naufragi d’uns enamorats.
Un agent manté un ull sobre el trànsit i l’altre sobre la pàgina de qui sap quina gran novel·la que el té encisat. Els comerciants depositen a les cistelles de la clientela ressenyes d’obres que un dia els van marcar. Els passatgers dels autobusos s’asseuen sobre relats sòlids i volums de pes escrits fa anys però que sempre tornen a nosaltres per fer-nos llum, por o, simplement, companyia.
Tanques els ulls i assaboreixes l’instant en què la humanitat va decidir parar de sacrificar existències a les guerres del costat de casa. En realitat, no volem matar. Només pretenem viure la nostra vida i les vides buscades, renàixer mil vegades.
Per això, hui et dirigeixes, amb el cor i el futur oberts, cap a la Fira del Llibre. T’hi esperen les vides. Totes. T’hi espera la Literatura.  

diumenge, 2 d’abril de 2017

Perdre's un món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ens perdem un món. Això és el que passa quan desconeixem una llengua, que som incapaços d’assaborir allò que presenta, de recrear-nos en la seua musicalitat, de buscar-la perquè ens acompanye en el dibuix dels paisatges. Quan la ignorem, tenim vetada l’entrada al cor del poble que la parla i ens quedem a la seua perifèria erma.
Si desconeixem el valencià, no sabrem que la paraula FRONTISSA uneix i no separa, que les MANDONGUILLES són pilotes que encistellen a la boca, que amb ALBERCOC i SÉQUIA vam picotejar de l’àrab, que un BORINOT molesta o vola, que parem el CABÀS, indultem NINOTS i gaudim de GAIATES i FOGUERES.
Si ens submergírem en les onades de tinta, Ausiàs March ens portaria al GOIG i al SENY, Estellés ens esguitaria amb l’oli cru del PIMENTÓ TORRAT i Enric Valor ens delectaria amb alguna RONDALLA d’aquelles que fan estimar les muntanyes i els personatges que els atorguen veu.
Expressar-se en una llengua no és solament repetir sons que ixen de la forja del temps i que ara envernissen la quotidianitat; és, sobretot, posseir el fragment d’una de les realitats que han poblat i poblen els racons del planeta, pegar-li una bona queixalada i sentir-ne els diferents sabors, els que emanen dels dialectes que s’amaguen en una illa mansa, una ciutat o enfilats en una vall hermètica.
Vivim sobre un territori i ens pensem que pel sol fet d’esculpir-lo, ja formem part de la seua essència, i oblidem que només els seus vocables , com uns cordills de seda, com un pegament amable, seran els qui ens ajuden a lligar-ne paisatges, tradicions, pors i  esperances i a descobrir-hi la intimitat més oculta. Parlar una llengua és arribar a les entranyes de qui en té cura.
Per això, els bons governs preparen lleis compromeses perquè les seues comunitats lingüístiques es mantinguen unides per herència i afecte a les seues formes de verbalitzar la vida, perquè saben que respectar una llengua és respectar qui l’ha parida i ignorar-la és menysprear-ne els avantpassats que la van mantindre en vida.
Nosaltres tenim un patrimoni lingüístic en perill que exigeix actuacions immediates. Per això, cada primavera, Escola Valenciana, junt amb milers de persones, trau les Trobades d’Escoles en valencià al carrer per cridar ben fort que la nostra llengua encara brilla, a pesar de tot i de molts, i que l’oferim a qui desitge apropiar-se-la.  A glops o a mos redó. Per no perdre’s ni una molla del món.  
Perquè en valencià creixem.