dilluns, 19 de setembre de 2016

Què em queda de tu? El desig desesperat de voler recordar-te cada dia de la meua vida.


Què seria d'aquesta tristesa que em retorna la teua pell de porcellana, mare? 


Què seria de mi si no t'enyorara tant?

dissabte, 17 de setembre de 2016

Força

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DE SETEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Admire sense reserves la gent forta. No em referisc als King-kong de gimnàs unflats d'anabolitzants, ni als exhibicionistes de platja o als emprenedors exitosos. No solen interessar-me ni la força dels músculs ni els comptes bancaris sanejats si no és perquè gràcies a ells, de vegades i amb molta bona voluntat, aconseguim millorar la vida de les persones necessitades.
No, els éssers humans que em deixen bocabadada o amb llàgrimes als ulls solen ser discrets fins a ratllar la invisibilitat. Viuen entre nosaltres, presoners també de la velocitat, vicis i virtuts del nostre món, i el seu comportament no denota de cap de les maneres la seua extraordinària capacitat per nadar riu amunt, sortejant totes les adversitats que presenta la navegació de la vida.
Parle de l'ancià vacil·lant que arrossega el carro de la compra tan buit com el seu portamonedes i els seus afectes. Parle dels pares que vetlen el fill malalt i que, juntes les mans, teixeixen amb tenacitat el fil de l’esperança. Pense en l'adolescent que descompta hores de son per estudiar perquè tot en ell l’empeny a buscar respostes més enllà del lloc on els seus pares han quedat atrapats. Em referisc a qui acull un familiar a sa casa seua barata l’alegria de rescatar-lo del pou; a l'emigrant abatut que continua caminant cap a l’horitzó perquè a la seua esquena tot ha perdut sentit i ha esdevingut ombres de dolor. Evoque qui ha perdut el treball però no la dignitat; aquella que s'alça cada matí per foragitar el buit que l'assetja; l’altre que s’alimenta de records feliços perquè és l’últim flotador per mantindre el cap fora de l’aigua de la desesperació; el de més enllà que busca el seu lloc al món, malgrat que aquest l’estigme, el violente i el rebutge.
Aquestes persones, microscòpiques en el paisatge de les nostres societats però gegantesques en tenacitat, són les que pinten el mapa secret dels afectes. No ens hauríem de deixar enlluernar per la falsa brillantor de l’espectacle mediocre a què vivim sotmesos sinó buscar l’autèntica heroïcitat que habita les nostres cases, carrers i ciutats. És aquesta gent perseverant qui hauria de conduir el carro de la història per enfortir-nos amb el seu exemple i per fer fugir  les bèsties que pretenen sotmetre’ns impunement a canvi de créixer ells i la seua avarícia.
De moment, però, permeten-nos respirar al seu costat cada dia i deixem que el seu coratge, com un perfum, ens impregne la pell i la voluntat.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Vesprada de tristesa que envernissa les galtes i encapota el cor. Dolor que no hauria mai d'arrapar les mirades. Estima a dolls.

dissabte, 3 de setembre de 2016

Salvatge

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 3 DE SETEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En done fe: el salvatge existeix. Al principi no n’estava segura del tot i sempre que creia entreveure’n algun espècimen corria a amagar-me per poder-lo vigilar millor, protegida per una cortina o el tronc d’un arbre. A força d’estudiar-lo i d’haver de patir-ne el comportament, em vaig anar fent a la idea que sí, que el salvatge no és cap llegenda urbana. Aquest animal viu entremesclat entre el veïnatge i tan a prop de nosaltres que, ben sovint, ens esguita amb les seues males maneres. Parle del salvatge que de matinada brama als quatre vents, del qui arruixa les plantes del balcó mentre l’aigua cau sobre el cap dels transeünts, del qui mata la conversa perquè crida més que ningú, del qui orina en un arbre, va amb bicicleta en contrasentit, eructa davant de la parròquia en ple, posa música a tot volum, parla als fills a crits, llança papers a terra, pinta grafits sense permís, o deixa la bossa del fem a la vora del contenidor.

Parle del salvatge que tu i jo coneixem de sobra; el d’anar per casa.

T’acompanya. Sempre. Te’n vas, ell hi va. En tornes, ell també. No te’n pots desprendre perquè el trobes pertot arreu. És com una ombra que s’ha acoblat a la teua o com una sangonera que se t’enganxa al dit i que no pots fer desaparéixer ni sacsejant la mà amb tota la còlera del món. No importa que vages al nord o al sud, que siga hivern o estiu, que siga dona o home. El salvatge té la capacitat per anar transformant-se i és capaç d’adoptar diverses nacionalitats, sexes o edats. Per això resulta tan complicat anul·lar un salvatge d’anar per casa. En canvi, és extremadament senzill localitzar-lo i identificar-lo. Tan sols has d’obrir la porta de casa per detectar-ne un. O dos. O cent. El salvatge d’anar per casa és extraordinàriament immutable a les mirades de reüll, insensible a les súpliques, fidel a les seues expectatives i amb una consistència de marbre en les seues actituds. No respectar les normes de comportament de la societat a la qual pertany sol ser el seu objectiu vital. Rebutjar l’autoritat i la veritat, també. I la moderació, si pot.

Corruptes de barri, sangoneres de caixa B, lladres d’escala i salvatges d’anar per casa. Aquesta és la societat que tenim. No ens en podem queixar: el zoològic complet.

Només m’anima pensar que, ben mirat, som les persones civilitzades qui tenim la clau d’aquest reducte de bàrbars. Confiem-hi; no hi ha qui es resistisca a una bona d’educació. 

dissabte, 20 d’agost de 2016

No del teu sexe

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Eres una líder política, opines i influeixes en les decisions que afecten la teua conciutadania. Et respecten però hui s’ha fet públic, a través d’alguns mitjans de comunicació, que el vestit que portaves a la reunió d’autoritats que havies de presidir era excessivament agosarat. O massa clàssic. O poc femení.

Eres una professional que durant anys s’ha anat formant, en desigualtat de condicions, en un món laboral que continua penalitzant el sexe femení. Tu, per si de cas, calles que no has pegat ull per culpa de la febre del fill. O per la mare anciana que et reclama. O per la regla dolorosa.

Eres una atleta que s’ha sotmés, igual que els teus companys masculins, a un procés de selecció sever per arribar a la primera fila. Guanyes una prova i et salten llàgrimes d’alegria perquè saps de les renúncies que això ha implicat. T’admiren i destaquen de tu el somriure angelical i el short que et deixa a l’aire les cames ben tornejades i mitja galta de cul.

Eres una ciutadana que passeja una nit d’estiu. Sofreixes comentaris bròfecs o tocaments indesitjables, violència masclista. Després, quan narres el trauma, et pregunten què feies en aquell barri i a aquelles hores. I com vesties.

Et designen per gestionar un grup de treball i procures fer-ho de forma seriosa i professional; per això eres antipàtica, fins i tot intransigent. Tanmateix, eres preciosa, xata, perla, reina, ratllant la provocació, si et preocupes pel teu aspecte i si et pintes les ungles o t’obris una miqueta l’escot...  

No se’t permet ni un segon oblidar que eres dona. Que estàs satisfeta amb el teu cos i el vols mostrar. O no. Que aspires a tindre company o companya, viatjar sola, viure en comuna. O no. Que seràs violinista, arquitecta o telefonista. O no. Tant se val, perquè mentre decideixes cap a on dirigir la teua vida i ho portes endavant, el que en realitat desitges és que deixen de mirar-te com un objecte sexual, en tot, per tot i per a tot, i comencen a valorar-te com el que eres: un ésser humà. Perquè fa tant de temps que la guerra bruta entre tu i la càrrega libinidosa que alguns t’adjudiquen està en marxa que te’n sents esgotada, humiliada i farta.

Per això somies en el dia que les mirades tèrboles que et jutgen s’apaguen per sempre més i que qui aplaudisca les teues minúscules o grans victòries reconega, sense haver de recórrer a cap altre argument, que provenen únicament del teu talent i de la teua força. No del teu sexe.

dissabte, 6 d’agost de 2016

Dies viscuts

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Va obrir els ulls per primera vegada i es va posar a bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que els pares encara no li l’havien portat, embolicat en un cobertor de besos i carícies?

Quan es va notar la panxa plena, la mare la va dur al bany per pentinar-li unes trenes humides: hui estrenava escoleta i el cor li bategava molt fort.

A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: com cada matí els companys de classe passaven a arreplegar-la per fer junts el trajecte a l’escola. El pare la va acomiadar des del balcó.

A l’hora de l’esmorzar, va entrar al lavabo i va descobrir aquella taca de sang als pantalons. Anà a casa a dinar i la van rebre els ulls plorosos de la mare: el pare havia sofert un desmai, tot i que ja se n’havia recuperat.

Quan va traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i temors, es va dirigir a la cafeteria de l’institut i el va veure: pell setinada i d’uns dèsset anys, va calcular, igual que ella.

Recordà que celebraven una conferència a la facultat i hi volia arribar prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar. Al cap d’una hora, ja havien fet l’amor.

Poc després, ell li va dir que l’estimava de veritat però que tenia pressa per menjar-se el món i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar i crits de desesper, no tardà a fixar-se en un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan es consumia de plaer entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un tercer infart. En aquesta ocasió, però, s’havia rendit.

Va córrer a casa. Pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van acordar de viure plegats.

Cap a les set, va sentir els símptomes del part i va acudir a l’hospital. Allí, amb llàgrimes d’emoció, va veure nàixer el seu segon fill.

A l’eixida, li van comunicar que la mare havia emmalaltit sobtadament i que estava molt dèbil.

Telefonà al bufet d’advocats per avisar que no hi aniria a treballar perquè havia de celebrar l’admissió a la universitat del fill major.

Al capvespre, l’home de la seua vida l’acompanyà al soterrar de la mare. De camí, assistiren al naixement del primer nét.

A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquell pis tan buit de presències i alhora tan farcit de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia conservat tota la vida i, mirant el rostre acanalat del seu company, va somriure i el va besar; tenien tot el temps del món. Començava un nou dia.

divendres, 29 de juliol de 2016

De vegades correria de puntetes sobre la platja immensa de la vida i em deixaria caure pel balcó de l'horitzó. Faria garlandes amb els última raigs de sol i la bromera de la lluna impacient.
De nit fosca, m'encendria abocada a la llum d'un far i esperaria, entre abraçades de sirena, el retorn de l'alba dels meus anys.
De vegades em sent tot allò que se'n va i torna.
De vegades renasc.