dissabte, 20 d’agost de 2016

No del teu sexe

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Eres una líder política, opines i influeixes en les decisions que afecten la teua conciutadania. Et respecten però hui s’ha fet públic, a través d’alguns mitjans de comunicació, que el vestit que portaves a la reunió d’autoritats que havies de presidir era excessivament agosarat. O massa clàssic. O poc femení.

Eres una professional que durant anys s’ha anat formant, en desigualtat de condicions, en un món laboral que continua penalitzant el sexe femení. Tu, per si de cas, calles que no has pegat ull per culpa de la febre del fill. O per la mare anciana que et reclama. O per la regla dolorosa.

Eres una atleta que s’ha sotmés, igual que els teus companys masculins, a un procés de selecció sever per arribar a la primera fila. Guanyes una prova i et salten llàgrimes d’alegria perquè saps de les renúncies que això ha implicat. T’admiren i destaquen de tu el somriure angelical i el short que et deixa a l’aire les cames ben tornejades i mitja galta de cul.

Eres una ciutadana que passeja una nit d’estiu. Sofreixes comentaris bròfecs o tocaments indesitjables, violència masclista. Després, quan narres el trauma, et pregunten què feies en aquell barri i a aquelles hores. I com vesties.

Et designen per gestionar un grup de treball i procures fer-ho de forma seriosa i professional; per això eres antipàtica, fins i tot intransigent. Tanmateix, eres preciosa, xata, perla, reina, ratllant la provocació, si et preocupes pel teu aspecte i si et pintes les ungles o t’obris una miqueta l’escot...  

No se’t permet ni un segon oblidar que eres dona. Que estàs satisfeta amb el teu cos i el vols mostrar. O no. Que aspires a tindre company o companya, viatjar sola, viure en comuna. O no. Que seràs violinista, arquitecta o telefonista. O no. Tant se val, perquè mentre decideixes cap a on dirigir la teua vida i ho portes endavant, el que en realitat desitges és que deixen de mirar-te com un objecte sexual, en tot, per tot i per a tot, i comencen a valorar-te com el que eres: un ésser humà. Perquè fa tant de temps que la guerra bruta entre tu i la càrrega libinidosa que alguns t’adjudiquen està en marxa que te’n sents esgotada, humiliada i farta.

Per això somies en el dia que les mirades tèrboles que et jutgen s’apaguen per sempre més i que qui aplaudisca les teues minúscules o grans victòries reconega, sense haver de recórrer a cap altre argument, que provenen únicament del teu talent i de la teua força. No del teu sexe.

dissabte, 6 d’agost de 2016

Dies viscuts

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Va obrir els ulls per primera vegada i es va posar a bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que els pares encara no li l’havien portat, embolicat en un cobertor de besos i carícies?

Quan es va notar la panxa plena, la mare la va dur al bany per pentinar-li unes trenes humides: hui estrenava escoleta i el cor li bategava molt fort.

A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: com cada matí els companys de classe passaven a arreplegar-la per fer junts el trajecte a l’escola. El pare la va acomiadar des del balcó.

A l’hora de l’esmorzar, va entrar al lavabo i va descobrir aquella taca de sang als pantalons. Anà a casa a dinar i la van rebre els ulls plorosos de la mare: el pare havia sofert un desmai, tot i que ja se n’havia recuperat.

Quan va traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i temors, es va dirigir a la cafeteria de l’institut i el va veure: pell setinada i d’uns dèsset anys, va calcular, igual que ella.

Recordà que celebraven una conferència a la facultat i hi volia arribar prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar. Al cap d’una hora, ja havien fet l’amor.

Poc després, ell li va dir que l’estimava de veritat però que tenia pressa per menjar-se el món i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar i crits de desesper, no tardà a fixar-se en un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan es consumia de plaer entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un tercer infart. En aquesta ocasió, però, s’havia rendit.

Va córrer a casa. Pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van acordar de viure plegats.

Cap a les set, va sentir els símptomes del part i va acudir a l’hospital. Allí, amb llàgrimes d’emoció, va veure nàixer el seu segon fill.

A l’eixida, li van comunicar que la mare havia emmalaltit sobtadament i que estava molt dèbil.

Telefonà al bufet d’advocats per avisar que no hi aniria a treballar perquè havia de celebrar l’admissió a la universitat del fill major.

Al capvespre, l’home de la seua vida l’acompanyà al soterrar de la mare. De camí, assistiren al naixement del primer nét.

A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquell pis tan buit de presències i alhora tan farcit de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia conservat tota la vida i, mirant el rostre acanalat del seu company, va somriure i el va besar; tenien tot el temps del món. Començava un nou dia.

divendres, 29 de juliol de 2016

De vegades correria de puntetes sobre la platja immensa de la vida i em deixaria caure pel balcó de l'horitzó. Faria garlandes amb els última raigs de sol i la bromera de la lluna impacient.
De nit fosca, m'encendria abocada a la llum d'un far i esperaria, entre abraçades de sirena, el retorn de l'alba dels meus anys.
De vegades em sent tot allò que se'n va i torna.
De vegades renasc.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Un carrer amable

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 23 DE JULIOL DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És una deliciosa vesprada de juny i isc a passejar pel poble, sense rumb. Només m’envaeix el plaer de deixar caure els peus sobre voreres que conec de sempre i que han format el decorat dels meus dies. Passe per davant de façanes centenàries que fa temps amagaren algun cavall en el corral d’allà dins, i en l’andana oberta, fulles de tabac pessigades a cordills, apergaminant-se al ritme dels vents.
M’esforce per contemplar-ho tot amb una mirada per estrenar, com ho faria una turista que descobreix, per primera vegada, un racó del món. Però ni sóc turista, ni aquests carrers són novells per a mi; al contrari. Cada porta, cada llindar té perfilats uns rostres i, fins i tot, el ressò de moltes veus. Tanmateix, no reconec en aquella plaça del Pou o en l’estretor del carreró de l’estació, els colors i les flaires que m’embolcallaven quan hi jugava de menuda. Qui hi juga ara? On són aquelles partides de sambori, aquelles corregudes, els tallerets de costura, nines incloses, que retenien els riures de les criatures a l’exterior de les cases fins que la lluna mateix començava a badallar?  Quanta imaginació es concentrava a l’aire lliure! Inventàvem jocs, contàvem mil històries, preparàvem malifetes innocents...
Nous costums i noves inquietuds han alterat el ritme de les nostres existències. Ja no hi ha temps per prendre la fresca a la porta de casa, asseguts en el bancalet, i teixir confidències que s’enfonsaven en la matinada. I davant mateix dels adults, les criatures, lliures, fins que algú avisava que venia un cotxe, però sense temor a la veu perquè sabíem que el vehicle entraria lentament en un territori que encara no era seu. En quin moment aquell crit que representava una alegre alteració de la rutina va emmudir? En quin instant vam recollir hamaques i botiges i vam posar el forrellat a aquella manera d’existir?
Som el que creem; també el que destruïm. Venim d’una època fosca que ha intentat esborrar els nostres paisatges i la raó per viure’ls; és hora de recuperar-los, de tornar a dibuixar-los, si cal. Hauríem d’obrir panys i eixir a buscar estratègies per rehabilitar l’horta i els llauradors, redefinir jardins i obrir espais urbans comuns. És factible una nova manera de ciutadania. Podem, entre tots, alentir el temps, allargar les converses i estrényer les abraçades.

Hauríem de fer possible que una nit qualsevol, una lluna de nata il·lumine les rialles d’uns infants  jugant en un carrer amable.

(El mateix article el podeu llegir a la web del Levante-EMV en aquest enllaç).

dilluns, 18 de juliol de 2016

Vosaltres que ja no hi sou, empresonats, assassinats, soterrats enmig del menyspreu d'un poble genocida.
Vosaltres que vau perdre una guerra, una vida, una llibertat...
I nosaltres que encara hi som, removent terra i consciències per retornar els vostres cossos als llavis de qui vos han estimat sempre.
Conservem l'orgull, en forma de corona florida, per perfumar les vostres tombes.
Hui fa 80 dolors que sofrim anys.

dissabte, 9 de juliol de 2016

Festa

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 9 DE JULIOL DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
            Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, excitat i gelós del germà, encetava uns passos de salsa enmig de la plaça. Avergonyida, he intentat de mantindre'ls tancats en les sabates però els ditets han aguaitat l'ungla per fora i ja no hi ha hagut manera de recuperar-los.
            Quan encara no m'havia refet de la mitja sessió de ball forçada, la cama dreta se n’ha anat a córrer una marató; la seua bessona, però, m'ha procurat tranquil·litzar i m'ha assegurat que ella no m'abandonava. No cal dir que me n'he alegrat molt perquè almenys tenia un membre per continuar el meu passeig programat, però la mandrosa m'ha deixat sense recursos quan s'ha estirat sobre uns escalons, a ple sol, per gaudir mirant els vianants.
            He procurat, aleshores, que les mans m’obeïren; tanmateix, no han volgut saber res de carregar carpetes i bosses, i s’han dedicat tota l'estona a moure els dits per saludar efusivament els vehicles que circulaven amunt i avall.
            En un intent desesperat per salvar la meua dignitat i dominar el que em quedava de cos, he ordenat als ulls que s’esforçaren per mirar endavant per tal d'anticipar-me qualsevol obstacle. Ha sigut del tot inútil: el dret ha clavat la vista en el cel i s’hi ha enganxat quatre hores seguides, embadalit, contemplant com quatre nuvolets de crema tacaven el turquesa infinit; mentrestant, l’esquerre recorria amb deler tots els gesmilers dels voltants.
            Jo que pretenia estirar-me sobre la gespa del parc i gaudir dels primers instants de plaer de l'any, arrossegant-me i mig encegada, he hagut de buscar el recer d'un arbre gegant per apartar-me de les insolències dels veïns que ja m'assetjaven. A poc a poc, el cos ha anat tornant a l’obediència absoluta i he notat, per fi, com em deixava anar i queia en una somnolència d'allò més agradable.
            Quan pensava que aquella rebel·lió corporal havia passat a la història, de sobte, la cintura ha començat a dibuixar cercles cada vegada més amples i el pit s’ha posat a tremolar pels riures que s’espentaven per eixir-ne. Les convulsions han pujat d'intensitat fins que, tot d'una, he esclafit a riure i a riure davant de la mirada atònita del món sencer.
            Ha sigut quan la meua boca, oberta en un somriure blanc com una vela llatina, s’ha llançat a cantar a plena veu una ària contundent en una llengua que ni jo mateix  reconeixia, quan he entés que el meu cos celebrava l’alegria de la terra que, per fi, despertava. 
             Començava l'estiu.

(El mateix article el podeu llegir a la web del Levante-EMV en aquest enllaç). 

dissabte, 25 de juny de 2016

Costa de dir

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 25 DE JUNY DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No l’ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S’adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d’una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel.

Se li acudeixen tots els llocs comuns que ha anat aprenent al llarg de la vida per suavitzar situacions d’alt risc com aquesta, però ara, ara que ho necessita com mai, no gosa actuar. I si amb la seua actitud benintencionada, però probablement inoportuna, l’alarma encara més? Quina classe de paraules, es pregunta, poden arribar allà dins on el terror excava les entranyes?

Mentre camina cap a la silueta fràgil, somrient obertament perquè ara aquella també l’ha vista, pensa en allò que realment li agradaria confessar-li. De vegades, la vida és una merda, li xiuxiuejaria abraçant-la ben fort, allí enmig de tot i de tots, i estic tan dolguda amb el destí que t’ha tallat l’alé que m’has de permetre que plore amb tu, perquè les llàgrimes compartides són barques etèries que esquiven el paisatge accidentat de la vida i dels penya-segats profunds. M’agradaria que em permeteres acompanyar-te tan lluny com vulgues, amb les meues mans que esdevindran les teues crosses, i amb el so de la meua veu que farà volar el teu cos inert.

Sí, això és exactament el que li diria si no fóra per aquest nuc a la gola, pel pudor que la fa emmudir, per la por a sentir-se fora de lloc, pel convenciment que el seu entorn ja es farà càrrec de consolar-la, i perquè en el fons qui és ella per...?

I quan paren, l’una davant de l’altra, li pregunta que com va tot. Regular, contesta l‘amiga. A veure quan quedem per parlar. Sí, bé. Et trucaré, bonica. És clar que sí. Adéu. Adéu.

L’amiga reprén el seu camí descendent amb els ulls banyats de solitud. Ella recupera el pas amb un forat immens entre el seu jo més íntim i el món que li ha modelat la misèria que va repartint. I es queda maleint-se per no haver sabut, per no haver gosat, i no entén per què es reserva sempre, davall de tones de vergonyes, de respectes enganyosos i d’egoismes dispars, allò que ara li bull per dins amb tots els focs del penediment.

Era tan fàcil dir-li que l’estimava.