divendres, 28 de maig del 2010

Aparences

Fa uns dies, uns alumnes de 4tESO feren de contacontes als menuts de 1r. Tot un èxit. Hui els 1r, després de molts dies de preparació, els han fet un regal: un llibre a cada un, amb fulls de colors, ple d'agraïments. No sé qui s'ha emocionat més.
Sóc funcionària, odiada per mig univers, abandonada per l'Administració, exposada a alumnes destrellatats, amb un 5%... menys de sou...però hui he eixit del centre amb un somriure beatífic.
Hi ha dies que semble fava.

Fulls solts sobre el mateix tema

Camps, mon amour, el món sencer gaudeix de les teues ocurrències poètiques, dels teus versos èpics però, Oh Gran Timoner del Sol Naixent! permet que el riu d'aigües fosques on mulles els teus llavis arrossegue lentament i per sempre les accions malvades que condemnen el teu poble a la vergonya. Fuig, oh Far il·luminat!... i que l'eco del nostre clam t'acompanye en un exili sense retorn. Camps, mon amour... DIMITIIIIX!!!

divendres, 14 de maig del 2010

Una rata de claveguera i quatre mones en zel

Un home, amb un micro a la mà, ens parla, des de la pantalla de la televisió. A primera vista, pense que és un periodista i, vist com està el pati, puge la veu, no siga que ens estiga anunciant una nova operació d’estètica de Berlusconi, l’adscripció del clan Borbó a l’ambulatori del barri o un atac d’honorabilitat d’un tal Honorable sin Miedo y sin Medios…
Tanmateix, quan la seua veu m’arriba, m’adone que més que les seues paraules, el que impacta és la imatge. El pallasso del micròfon, perquè d’immediat li trac l’ofici, ens presenta un ramat de seguidors de l’Atlético de Madrid, excitats com mones en zel, que acaben de rodejar un pobre captaire, discret i silenciós, que mira, completament atònit, l’espectacle que els imbècils estan muntant als seus peus. L’excitació va in crescendo quan el que porta el micro avisa els altres necis del plató, morts de riure ja, que atents tots!, que ara anem a vore la generositat dels de l’Atleti.
A l’ordre de l’instigador, les paparres sangonoses es posen a llançar monedes, bufandes, mòbils!!! al plateret del pobre ancià, com si de sobte hagueren patit, en massa, un atac agut de generositat. Ho fan, però, partits de riure, perquè l’home del micròfon és un refotut catxondo que no para de fer comentaris sucosíssims sobre les circumstàncies deplorables de l’ancià. Que megaxupi és açò i, a més, eixim en directe per la tele. Iupi!
En aquest punt, jo estic a la vora de l’infart de la gràcia suprema que em fan les imatges del numeret de l’imbècil i la seua cort de cucs bavosos.
Una vegada conclosa la diversió a costa del vell, el patètic mestre de cerimònies i el seu harem pretenen recuperar les pertinences falsament regalades i li les tornen a xoriçar.
L’ancià està atordit; sembla que no ha entés res del que acaba de passar, no ha vist les càmeres, no coneix el borinot del micro. Ell només està pendent del que hi ha al seu plateret i del que això pot suposar-li: un plat de calent, un tall de cabells, un paquet de tabac... I és, enmig d’aquestes imatges de pobresa, on la que més destaca és la pobresa moral de l’imbècil del micro, quan el captaire fa un dels gestos més tendres que hem vist últimament en el món depravat de la televisió: s’aferra al seu tresor, a la loteria que li ha caigut del cel, no la que té forma de moneda, ni de bitllet arrugat, ni de mòbil última generació, sinó al tresor que el salvarà ni que siga una miqueta del patiment de les nits fredes al ras, de la humitat de la pluja, del malestar de la malaltia. De tot el que l’imbècil i la gossada que li llepa les gràcies han llançat al plateret, l’ancià només reté entre les mans... la bufanda de llana.
L’imbècil del micro es diu Manolo Lama.
El canal de televisió, Cuatro.
L’almoiner, qualsevol de nosaltres.

dimecres, 12 de maig del 2010

No em toqueu els sous!

Xiquets i xiquetes, recuperada del disgust d'ahir i alguns més dels darrers dies, aquest matí, he caigut en un altre estat de xoc: un company s’ha posat a cridar:
- Que ens rebaixen els ous! Que ens rebaixen els ous!
M’he quedat blanca pensant en el meu home. Quin dolor, per favor. Al moment, però, entra la directora cridant que també li baixaven els ous. Fotre! La dire és transsexual?, exclame jo. Però quan veig que tots els companys i totes les companyes, sense distinció de sexe, color o hipoteca, es posen a xisclar com raboses a l’hora del part, he entés que més que d’ous, la baixada era... de pantalons.
Sí: ens rebaixen el sou! Quins ous!
La situació pinta molt, molt negra. Per això, crec que és imprescindible, ara més que mai, unir les nostres forces contra la que cau. Quin cacau!
Com? Aquesta és la qüestió. Comenceu a calfar-vos les meninges: de quina manera podem estalviar i/o guanyar xavos?
S'enceta un concurs d'idees. El premi: cap de setmana a la Mallorca de Jaume Matas, amb assessor financer i psicòleg inclòs.
Allà va la meua aportació: ja no ens podem gastar el pressupost del mes en oci. Hem de buscar-hi alternatives. Deixant de banda la paella a ca la sogra, la partida de parxís el diumenge de vesprada (amb harakiri col•lectiu inclòs) i empinar catxirul•los amb tota la penya de la comissió fallera, podem:
a- fer un recorregut a peu, com si no?, pel megasuperxuli circuit desmuntable de Fórmula 1 de la nostra megafashion ciutat, osea.
b - anar d'excursió al Cabanyal, un dia de mani, amb bona cosa de càrregues policials. Faràs exercici (els polis fan d'entrenadors personals; pel morro, tu!), faràs fotos (diuen que Alfonso Grau cabrejat és moníssim), faràs amics (la penya de Salvem el Cabanyal és la canya) i sobretot faràs mala llet (que diuen que és la llet per aprimar-se).
c- buscar parelles de clons pels carrers, estil Camps/Costa, Barberà/Rita...
d- escriure cartes d'amor a Rus i deixar-li-les a la porta del seu despatx. Sense entrar-hi. Sota cap concepte. Repetisc: no hi entreu. Resulta extremadament perillós entrar a la gàbia de les feres.
e.- anar al Club de la Comèdia. Hi participen, de forma perenne, la presidenta del Parlament valencià (és bona, la refotuda), Mister Blasco (que va canviant de jaqueta a cada número) i la Madame Beneyto (perpètua glamourosa i carismàtica Presidente du Palais de la Musique oh la la, i digna representant de les classes més populars).
f.- jugar a “Passaparaula” amb la família. Exemple: “Comença per H i fa referència al president d’una comunitat que jo em sé”. I tu:”Honestedat”. O “Honradesa”. També “Honorable”. O “Hinnocent”.
g.- jornada de portes obertes a cals Mata, dinastia de Mallorca. T’ensenyen com passar un any, sense restriccions severes, amb un bitllet de 20 euros. Si t’hi apliques, és possible que aconseguisques que te’n sobren 10.
h.- Finalment, per als més majors, una activitat absolutament pornogràfica, una experiència sexual molt forta: escoltar en la intimitat de l’habitació o en el seient posterior d’un cotxe, sol o acompanyat, Julio Tormo.... parlant valencià!!! Que cadascú deixe volar la seua imaginació.
I açò és el que hi ha. Si en teniu més, plis, apunteu-les per ací. No sé si la crisi ens fa baixar els sous, però a mi ja me’ls ha tocat. Els sous, em referisc.

divendres, 7 de maig del 2010

M'agradaria que estiguéreu totes ací...(a les víctimes de la violència de gènere)

M'agradaria que la teua boca fóra d'argila color canyella per poder-la modelar amb fruïció i dibuixar el somriure que el dolor va esborrar fa tant de temps. M'agradaria que els teus ulls foren d'aigua de mar per passar-hi lentament els dits i dibuixar-hi les il•lusions que s'ofegaren un dia.
M'agradaria que les teues pupil•les foren prunes maragdes per posar-los la dolçor que les llàgrimes s'emportaren en silenci.
M'agradaria que les teues mans foren branques d'olivera per abraçar-les amb desesper i impedir que el vent turmentat ens les arrabasse.
M'agradaria que el teu pit fóra roca de penya-segat per construir-hi una cova on arreceraria el teu cor mutilat.
M’agradaria que el teu nom fóra un clam i un murmuri, un udol i un somriure per dir al món que la teua vida perduda batega ara més que mai en la molsa, humida de llàgrimes, dels nostres cors adolorits.

dijous, 6 de maig del 2010

Ens fa por la fantasia?

Sent que una xiqueta diu a sa mare: "Mare, les cabres volen, saps?". "Vols no dir animalades?" contesta la dona. Em quede de pedra. Per què la mare no ha dit a la filla:"Mira, caragolet del meu cor, les cabres de normal no volen, però tu i la teua imaginació podeu posar-los ales, si voleu, o fer-los ballar claqué". Per què no dir a la menuda que amb la imaginació (un do que els animals no tenen!) podem inundar la nostra habitació de núvols i estrelles, podem sopar aquesta nit amb Dràcula, podem alçar-nos demà convertits en tuàregs o rei de Babilònia, podem passar el dia davall l'aigua amb uns dofins de color taronja...? Per què no iniciem una revolució de la fantasia, de la creativitat en tots els seus vessants, de la il·lusió...? No tingueu por, pares i mares del segle XXI, una ment fantasiosa pot portar una vida completament normal, això sí, enriquida per milions d'experiències que els altres ni sospiten, oberta a tots els horitzons... Jo també vaig alimentar-me de fantasies i, he arribat a creure més en elles que en la pròpia realitat. Tant és així que jo, personalment, encara no m'he cregut allò que van contar que Franco havia mort. I vist el panorama actual, cada dia m'ho crec menys.