dilluns, 31 de gener del 2011

Les galeries de la memòria

El pensament d'aquell filòsof era de tal profunditat que se li va perdre en el pou de l'oblit.

diumenge, 16 de gener del 2011

Dic que sí però dic que no i a la inversa

Una congressista americana partidària de les armes de foc als centres escolars que sofreix un atemptat amb pistola, a mans d'un estudiant;
un país islàmic que crida i lluita per recuperar la llibertat, que silencia la veu de les seues dones;
un president obrer i socialista, que es rendix al capital;
un cap d'estat, veí del Vaticà, que corromp menors;
extremistes espanyols que afirmen que tots els nacionalismes, excepte el seu, són cosa de terroristes;
sacerdots que regalen missatges de bondat, aficionats a pràctiques sexuals immorals;
emigrants nostres dels anys 60 convertits ara en xenòfobs;
esportistes dopats;
ONGs que estafen;
salvadors de paisatges, amb el mòbil incrustat a la mà;
pares que exigixen un sistema educatiu sever, i compren la moto al fill desencarrilat...

De veritat: les contradiccions malsanes de la humanitat acaben esgotant qualsevol.

dissabte, 15 de gener del 2011

Volveran las oscuras golondrinas

Des que la idea m’ha copsat el pensament, des que me l’he formulada a mi mateix, que el meu esperit ja no té descans. Diuen, alguns en veu baixa, que torna. Que Josemari, el nostre Josemari torna.

Companys i companyes, crec que ha arribat el moment de felicitar l’enemic. Entre tants polítics, consellers, secretaris, portaveus, delegats, etc... presente respectuosament la meua enhorabona, que no és altra cosa que admiració profunda i sincera, a l’assessor d’imatge del senyor que ens portà la guerra d’Irak a casa nostra. En què s’ha convertit el Jose Mari anodí de fa uns anys, aquella coseta amb raspall d’enllustrar sabates al bell mig de la cara? Quin mag de la metamorfosi assessora ara el Presi? Sí, dic bé el Presi, perquè encara que el pobrissó senyor Zapatero intente emular-lo, Xotaeme serà sempre Elpresi, com d’altres han passat a la Història de la Humanitat com el Fari o el Dioni, per posar-ne només uns exemples de la seua talla.

La primera vegada que em vaig quedar amb un pam de nas, d’enveja s’entén, va ser quan la foto aquella de les Açores en la qual Dady Busch s’abraçava al nostre Melenitas espanyol. Quina figura, déu, quina planta... Torero, que eres un autèntic torero del regne de Pin i Pon.

Les males llengües, que n’hi ha en totes les nacions i/o religions, afirmen que quan Bluf, vull dir Bush, va veure la foto, va exclamar:

- Oh, shit! What is this taqueta?

Va gratar aquella marca obscura que enlletgia el document històric, fins que Blair va exclamar:

- It’s not a taqueta, Dady, it’s mister Aznar!”

I Bluf:

- Who? Oh, yes: the Hispania’s king!

Tal vegada passara, o no, però ningú no lleva ja a Elpresi la foto que té damunt del piano, al costat de la de la boda de la filla que ell mateix havia muntat a l’estil del Padrino.

Després, tot es precipità i, al cap de quatre dies, trobem el nostre bon home expulsat de Moncloa, de manera incomprensible, total per un atemptat que ell s’encabotava a adjudicar a ETA. Aquest fet va fer pensar a alguns il·lusos que la imatge de J.M. quedaria tan congelada en el temps com els dits d’un sherpa de l’Himàlaia. Gran error, perquè al cap de no res, va l’assessor d’Elpresi i li diu:

- Ep, Elpresi, per culpa de l’Irak aquell, la seua imatge ha quedat a l’altura de la Fossa atlàntica. Hem de reinventar-la.

- OK -va contestar Chota Eme que, després de les Açores, sempre que podia parlava anglés; a banda de castellà amb A.C.Bs; català, en la intimitat, amb Ana, i una espècie de lladruc amb els de l’oposició i els periodistes - And uat du llu havies pensat for mi?

- Una bomba -li féu l’altre-: serà pare.

- Cony! -exclamà Josep Mari, en la llengua dels Segadors- No sé jo si Anuska...

- No em referia a la seua santa esposa...

Ah, que bo que era el condemnat! D’allò va sorgir la notícia que la ministra de Justícia francesa estava embarassada de Le Petit Bonhomme Espagnol. En plena diana, perquè Elpresi va estar en boca de tots un bon grapat de setmanes durant les quals el món esperava amb angoixa el naixement de la criatura per cridar, recreant les paraules sentides i sinceres de Marichalar, ex de la infanta Elena i ex del Museu de Cera de Madrid: “Se parece a su padre... el pobre!”

Després d’aquell episodi, les idees per dur Elpresi a la primera fila de les notícies començaven a esgotar-se. I és que intentar emparentar-te amb la crème de la crème de l’Elysée, això és pixar molt alt, tot i que, no perdeu de vista que J.M. estava acostumat a col·laboradors d’alt standing, autèntics Màsters de l’Univers: Matutes o Matutano, ara mateix no ho recorde; Mayor Oreja, Tocino i Trillo, que ja portaven la penitència en els cognoms, pobres; Esperanza Aguijón, terror de Gallardón, és que rima; i el meu preferit, Edu, Edu el Formós, el Lucky Luciano de Benidorm, el sex símbol de llar de jubilats ficat en política “paforrarme”, que va dir. Amb aquests companys, Elpresi no anava a esperar rebaixes per fer-se amb un assessor d’imatges, i aquesta vegada llançà la casa per la finestra i optà per un ... entrenador personal. Sí! Havia sentit dir que Sarkozy en tenia un, que Madonna en tenia un, que el Papa en tenia un, fins i tot que si Fraga... I ell, per què no? I això va fer. Qui no li va veure aquell estiu la pitrera encartonada estil Ronaldo? És cert que el nostre Konan nacional lluïa més que una tableta de xocolate. Quina musculatura, senyor! Ja la voldria Rita per a ella.

Fugint l’home del món del glamour i de les xafarderies nacionals, va decidir canviar de rumb la seua vida i adonar-la amb quatre gotes d’intel·lectualitat: i es quan va començar a freqüentar les universitats. S’iniciava així l’etapa “americana”. El Teacher recorria el planeta opinant d’això i d’allò i regalant receptes per governar sense despentinar-se.

És de domini públic que les seues declaracions, tant dins com fora de la nació, sempre han buscat col·laborar a la distensió nacional i és en aquest context que hem d’interpretar una de les seues actuacions més sonores: la del ditet. Sí, el ditet que va dedicar als estudiants d’Oviedo. Senzillament magistral! Quin homenatge a la simpatia, a la familiaritat, al què passa, col·legui?. Ell es va veure molt bé; més que bé, requetebé. Tant, que a continuació va exclamar que volia fer-se una estàtua de la grandària de la de Nova York. I va dir que la col·locaria justet en la punta de la seua nació espanyola, allà a Tarifa, on se li estreta el cul a Espanya, així, amb el seu ditet d’Oviedo i la seua boqueta de llavis finets que es mouen a colpets, com un clítoris excitat. Però la seua efígie seria giratòria, sí, tot el sant dia pegant voltetes, per repartir, com sempre, aquella gràcia que desprén l’home, tant als del nord, com als del sud.

Ai, Josemari, la teua megalomania i la teua careta de mugró encabritat et perdran. Per què no deixes d’escampar gotetes de verí arreu del món, com si fores un aspersor desenfocat, i comences ja a pensar en la jubilació? Series l’alegria dels teus néts: ets el millor inventant històries, convocant fantasmes, imaginant enemics invisibles i fent de superheroi de barri. Vés-te’n, bon home, vés-te’n, que ja és hora de tornar a casa: Espinete i Don Pimpón t’esperen des de fa temps.

dimecres, 12 de gener del 2011

Pesar

De sobte, la mosselina del passat m'ha cobert els ulls.
Torne a tindre deu anys i la vida em posseeix a cada instant. Sóc encara una península però sé que podria volar si volguera. Estan davant de mi, sobre el tapis que formen la paret encalçada de la casa, ribetejada pels geranis vermells. La llum nevada d'aquell matí d'estiu els rescata a tots de la foscor de l'oblit. És diumenge i estem a l'horta. Fa olor de vida bullint, de felicitat modesta però agraïda, d'esperances reticents. Al voltant de la taula enorme, servim racions senceres de crits i de riures, naveguem entre el plat d'arròs i la bóta de vi, bevem experiències i estovem sentiments amb gotes de licor. Contemple els rostres; hi veig la meua felicitat.


Bruscament, el record ha esdevingut sanglot. Em desfaig de l'abraç de la mare: la seua pell ja fa olor a enyor.

dilluns, 3 de gener del 2011

A mitjanit

S’havia afanyat a preparar-s’ho tot per a les campanades. Enguany no volia córrer el risc d’ennuegar-se en la cerimònia. Ja tenia sobre la taula, la copa de xampany i un plat amb el xanglot de raïm que s’hauria d’engolir a toc de carilló.

Al principi, quan va sonar la primera campanada, tot va anar bé i l’home es va disposar a empassar-se la primera bola. Tanmateix, en aquell mateix instant ressonaren per l’habitació unes paraules que acabava de sentir recentment: "Als anys 70, la pedofília es considerava normal". Va esclafar el granet amb ràbia, se’l va passar entre les dents una vegada i una altra, el va mantenir aixafat ben fort per traure’n tot el suc verinós i, finalment, el va empényer ben endins i el va soterrar en el laberint profund dels intestins.

El segon i tercer gra, que semblaven que passarien sense pena ni glòria, van resultar en realitat autèntiques bombetes d’optimisme. L’un perquè hi va veure el somriure tebi de la seua filla; l’altre la mirada reconfortant de la dona.

El quart gra, però, se li va quedar clavat entre els queixals. Va glopejar xampany, va estossegar, va tornar a humitejar-se els llavis, però no hi va haver manera de mastegar aquella cosa que feia gust de desesperança i humiliació. Se’l va traure de pressa de la boca i va contemplar, incrustats en la carn centellejant del fruit, els rostres de les víctimes de la violència masclista.

Va anar a buscar la cinquena bola, però les campanades semblaven haver pres velocitat i es llançà a la boca, d’una manotada, tres grans alhora. A l’instant va comprendre que s’hi acabava d’introduir el foc de l’infern. Una angoixa se li va escampar pel pit i li va prémer el cor: se sentí sobtadament desemparat. Mentre maldava per desfer-se d'aquells trossos de brases, el va enviar la sensació que mil ulls el fitaven i el jutjaven. Va ser enmig d’un toll de baves i vòmits que va expulsar els trossos de wikileaks.

Contemplà el plat: encara n’hi quedaven cinc bocins.

El temps passava, marcial, a toc de batall.

Huit. Alhora que experimentà com la dolçor del fruit se li escampava per la boca, un esclafit de riure va estar a punt d’enviar-lo a l’altre barri. Mentre boquejava, va fer esforços sobrehumans per fer fora del seu pensament la imatge delirant d’Alvarez-Cascos ploriquejant un seient a la dreta del seu senyor.

Estava a uns segons d’entrar en l’any nou; no hi arribaria. Decidí engolir-se el material per parelles.

Nou i deu. Inseparables en cossos, ments i olor a carronya. Camps i jaquetes. Rita i Cabanyal. Papa i pederastes. PSOE i banca. F de M i croada contra el valencià. L’amargor que el va enviar li féu escopir els grans, sense contemplacions, enmig de crits de desesper i de vergonya aliena.

Onze i dotze. L’onada d’angoixa li va pujar per les cames i se li instal·là enmig de l’estómac. Una a una va recordar les mesures: el sou rebaixats dels funcionaris, les pensions retallades, les previsions nefastes, les subvencions retingudes, les promeses prostituïdes...

Va sentir sonar la penúltima campanada. Endavant, es va dir, acaba’t el plat, de pressa, o la mala sort t’acompanyarà tot l’any.

L'eco de l'últim toc va retrunyir per la ciutat.

L’home s’alçà molt a poc a poc. Duia entre les mans les restes d’aquell àpat d’un minut. Es dirigí a la cuina i, mentre embolicava tendrament els dos darrers grans de raïm i els guardava en la nevera, va pensar que l’autèntica mala sort seria encarar l’any que ja havia començat sense res al rebost.