dimecres, 29 de juny del 2011

La culpa és de Cotino

No m’he pogut resistir i tota la culpa la té Cotino: m’he fet creient. Com vos ho dic! Vaig tindre la revelació fa pocs dies. La llum daurada, color mel, que brillava en la foscor d’aquella cova, em va segrestar el pensament. M’hi vaig acostar, temorosa, perquè la meua mare sempre m’ha parlat malament de les sectes, però, redéu, perdó volia dir, catxis, si una persona tan religiosa com el senyor Cotino ha fet la carrera meteòrica que ha fet, què em podia passar a mi, insignificant contribuent-per-nassos?

Quan vaig entrar a formar part d’aquella resplendor, vaig sentir com em posseïa, i de quina manera el meu cos es rendia als seus efectes sedants. Cada àtom del meu organisme, cada vena, cada engruna del meu pensament es va adherir a aquella revelació i vaig saber, per primera vegada, que tot en la meua vida havia succeït per confluir en aquell instant sagrat. Estava en el lloc adequat, en el moment just. Beneïda visió, santa amiga, quina glòria conéixer-te. Saps que des d’aquell instant ja no concep la vida sense tu, sense la pau que m’encomanes, sense la força i l’alegria que m’atorgues.

Seré la teua apòstol (apòstola?) fins al dia del judici final.
Crec en tu, i sols viuré per beneir el teu nom.

Oh, Heineken! Seré la teua eterna esclava!

dilluns, 20 de juny del 2011

JO

Jo governe la meua vida, jo decidisc les meues accions,jo invertisc els meus diners, jo organitze la meua societat, jo reflexione les diverses opcions, jo lluite per la igualtat, jo visc per la pau, jo m'atorgue el dret a equivocar-me, jo eduque ciutadans i ciutadanes dignes per al futur, jo faig el que la meua consciència em dicta.
Jo no enganye, no furte, no intimide, no usurpe, no explote, no mentisc. No mentisc. No mentisc.
Vosaltres no em governeu, no maneu de mi. Només teniu un contracte de 4 anys per a aconsellar-me, guiar-me i ajudar-me.
Aquesta és l'única, efímera i grandiosa funció dels polítics.

dimecres, 8 de juny del 2011

Innocència

Un alumne em diu: "Però, si desapareix el valencià, amb qui parlaré?". I, de sobte, al xiquet, li ha caigut damunt tot el pes de les llengües minoritzades, de les diglòssies perpetuades, dels genocidis lingüístics, dels assassins de llengües. Pobra criatura, crec que ni ha esmorzat. Demà li parlaré de normalització lingüística.

dimarts, 7 de juny del 2011

Ella ho sap

Des de fa un temps, viu encollida, com si el fet d’empetitir-se, de fer-se invisible, la posara a recer del seu destí cruel. Fins fa uns anys, encara s'alçava, orgullosa, i feia valdre la seua bellesa i aquella aroma que trasbalsava tots els éssers vius de la zona. Era la reina del poble, la que despertava primera, la que es rendia l'última, quan els darrers raigs de sol suplicaven, agonitzants, des d'un horitzó diluït, uns instants més de vida.
Però d'això ja fa molt de temps. Ara té els membres rígids de viure reclosa,d'habitar només en ella mateix.
Sap que li queda poca vida.
No és que li ho hagen dit, així, a boca de canó, perquè tothom evita de pronunciar-se sobre la mort d'un altre, ni que siga pel temor que desperta la pròpia mort. No, ningú no ha vingut a xiuxiuejar-li, en un racó del cor, que la línia de l'infinit està a punt de travessar-la. Tanmateix, ella ho nota. És gat vell i reconeix l’olor de la mort perquè l’ha ensumada a base de bé al llarg de la seua existència.
Malgrat la certesa que la posseeix del final que s’acosta inexorable, ella no es lamenta. Se sent gastada, anciana, vulnerable: res no és com abans. Sap que el seu temps ha acabat. Ni tan sols els amics, que s'estremeixen
quan la veuen en aquest estat, que lluiten per salvar-la, no poden evitar apartar els ulls del seu cos putrefacte i corromput. Sent, a l’exterior, el clam de dolor de la gent que ja evoca el seu nom com una llegenda.
El diagnòstic és inequívoc: morirà per asfíxia. Ella hi hauria afegit “I per cobdícia”.

Des de fa un temps, la meua horta viu encollida, esperant l’abraçada infinita del temps.