dijous, 27 d’octubre del 2011

Aniversari_2011

Quan va obrir els ulls, la primera cosa que va fer va ser bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que el pare no li l’havia portat encara, embolicat en un cobertor de besos i carícies?

Quan es va notar la panxa plena, la mare la va acompanyar al bany per fer-li unes bones trenes humides: hui estrenava escoleta i, de veritat, que estava molt nerviosa.

A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: eren els companys de classe que passaven, com cada matí, a arreplegar-la per fer junts el camí cap a l’institut. La mare la va acomiadar des del balcó.

A l’hora de l’esmorzar, va anar al lavabo i va descobrir aquella sang que li havia tacat els pantalons. Quan va poder traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i de temors, el va veure per primera vegada a la cafeteria: alt, moré, els ulls verds, i d’uns désset anys, va calcular, igual que ella.

Anà a casa per dinar però quan entrà al menjador només hi va descobrir els ulls rojos de plorar de la mare: el pare havia tingut un infart.

Recordà que tenia una conferència a la universitat i hi volia arribar prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar per la ciutat vella. A la mitja hora, ja havien fet l’amor dues vegades.

Poc de temps després, ell li va dir que tenia pressa per viure i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar, va descobrir un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan pensava que estava molt bé entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un quart infart. Aquesta vegada, però, s’havia rendit.

Va decidir tornar a casa, però pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van acordar d’anar-se’n a viure junts.

Cap a les set, va sentir els símptomes del part i, tot i ser la primer vegada, va saber que havia d’acudir a l’hospital. Allí, amb llàgrimes als ulls, va veure nàixer el seu segon fill.

A l’eixida, li van dir que la seua mare havia emmalaltit sobtadament i que estava molt dèbil.

Telefonà al bufet d’advocats i els va dir que aquella vesprada no podria anar a treballar: que estaria celebrant l’admissió a la universitat americana del fill menut.

A poqueta nit, l’home de la seua vida l’acompanyà amb el cotxe al soterrar de la mare. De camí, assistiren a la boda del major.

A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquella casa tan gran, tan buida de presències i alhora tan plena de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia conservat tota la vida i, mirant tendrament el rostre acanalat de l’home de la seua vida, es preguntà: “On he estat els últims cinquanta anys?

dimecres, 26 d’octubre del 2011

No suporta la vulgaritat. És més fort que jo. La mala educació, els insults gratuïts, el parlar barroer, els gestos provocatius... Entenc que hi ha gent que només té això per fer-se un lloc en el món, per cridar l'atenció, per surar per damunt de la resta, però és trist que un s'haja de rebaixar tant per aconseguir tan poc.
Lluitem contra tots els models de conducta que incloguen atemptats envers la dignitat de la persona. Apaguem la televisió bròfega, fem callar les boques que vomiten improperis, ignorem els polítics irrespectuosos, aïllem els qui injurien i denigren, i lluitem per restaurar un altre model de comunicació més sensat, més amable, en definitiva, més fidel a la nostra condició d'éssers civilitzats.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Sóc però no sóc

M’encanta el roig, però no sóc vampiressa.
Vigile el cel, però no sóc astrònoma.
M’agrada el dolç, però no sóc pastissera.
Adore la mar, però no sóc pescadora.
Gaudisc parlant de la vida, però no sóc filòsofa.
M’encanten els xiquets, però no sóc mare de lloguer.
Tinc carnet de conduir, però no sóc pilot de carreres.
Sóc alta, però no sóc jugadora de bàsquet.
Sé fregir una creïlla, però no sóc xef del Bulli.
M’agrada cantar, però no sóc Montserrat Caballé.

Defensa la meua terra i la meua llengua, però no sóc radical, ni intolerant, ni extremista, ni desestabilitzadora, ni intransigent, ni fanàtica, ni integrista, ni terrorista.
Només sóc valenciana.
Per què vos costa tant d'entendre?

dijous, 20 d’octubre del 2011

Per fi

Tanque els ulls, i un immens llenç verd es desplega davant de mi. Les ones de la mar embravida baixen des del nord per refrescar-me les ferides i apaivagar el meu dolor. Ací i allà ballen ventalls de fulles daurades i vermelles que fan fugir els records foscos de la nit que tot just acaba. Totes les pedres marquen el ritme de la història, a l’uníson, com un immens tambor de pau que retruny més enl...là de l’horitzó. Els núvols avancen de puntetes i les mans els han arrancat gotes de pluja i les han convertides en llàgrimes d’alegria. Qui ha afaiçonat aquesta terra tan bella? Sou vosaltres, gent de roques i penya-segats, pescadors de profunditats abissals, dones de fills guerrers. Sou vosaltres qui, des de la foscor del món, heu mantingut per a mi aquest país de vocables arcaics i estimats. Sé que, d’ara endavant, l’espelma d’esperança que heu encés dissiparà per sempre més l’obscuritat dels camins enfonsats en els boscos, de les déus arrecerades entre les pedres, de les profunditats de les mars i dels vostres cors adolorits.
Gora Euzkadi! Per fi.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

L'amant

Quan els meus dits acaronen la seua pell note que perd la voluntat i em sotmet a les seues normes. El seu perfum de fusta eterna m'encisa i m’atrapa la mirada. M’hi abandone i em deixe guiar per les dunes negres que recorren el desert blanc. Sé que m’hauria d’imposar, que hauria de reclamar el dret a renunciar i a fugir, però sóc dèbil i el meu esperit està subjugat des de sempre per l’harmonia de...ls arabescos.
Entenc que algú puga pensar que acabaré perdent el sentit de la realitat. Ja sé que sóc rara, que faig coses que no estan ben vistes, però, què voleu? No m'hi puc resistir.
Clame als quatre vents que sóc amant dels llibres. I ho seré sempre, sense remissió. Perdoneu-me aquest pecat; sense ell estaria morta.

dijous, 13 d’octubre del 2011

De les 168 hores que té una setmana, un estudiant en passa unes 30 a l'institut o a l'escola. És a dir que unes 138 estarà sota la tutela educativa dels pares.
De les 52 setmanes que té un any, en passarà unes 15 a casa seua.
Així i tot, es diu que els ensenyants són responsables de la seua educació acadèmica, sexual, religiosa, vial, higiènica, consumista, política, estètica, literària, matemàtica, afectiva, musical, artística, poètica, filosòfica...
Ho diré sense embuts: impossible.
Necessitem les famílies al nostre costat? No. Les necessitem davant, estirant del carro.
La resta són excuses barates de mal pagador.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Admire sense reserves la gent forta. No em referisc als King-kong de gimnàs unflats d'anabolitzants, ni als exhibicionistes de platges o als emprenedors existosos. Parle de l'ancià vacil·lant que arrossega el carro de la compra mig buit; dels pares que vetlen el fill malalt; de l'adolescent que descompta hores de son per estudiar; de qui acull un familiar a sa casa seua;de l'emigrant abatut que continua caminant;de qui ha perdut el treball però no la dignitat; de la viuda que s'alça cada matí per foragitar el buit que l'assetja...
Permeteu-me que respire al vostre costat i que el vostre coratge impregne el meu cor.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Ja sé que no és una novetat literària, però "La fórmula preferida del professor" de Yoko Ogawa, és una autèntica peladilla, dolça, suau i harmoniosa. Cada una de les paraules d'aquesta història d'amistat i respecte destil·la música. Com és possible que una dotzena de mots anodins, els uns al costat dels altres, negres sobre blanc, interpreten, per al lector, una simfonia sencera? Tots els qui ens aboquem sobre un full en blanc, hauríem d'aspirar a crear aquest cant silenciós i sublim.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Visió

Hui l'he vist, ho jure.L'he tingut davant de mi durant uns minuts, cert, però ha sigut una de les experiències més plenes de la meua vida. Al principi he cregut que intentava prendre'm el pèl, però de seguida he entés que no. Me mirava amb la boca oberta, i un filet de bava se li n'escapava de tan concentrat com estava. No es movia, sols escoltava, i sovint un somriure de satisfacció plena se li dibuixava als llavis. Tenia els ulls brillants d'emoció, la respiració entretallada i el cos calent de desig. He intentat capturar-lo però una manada de llops se m'ha llançat al damunt amb crits i espentes. Després, l'he perdut de vista. Sembla que l'han localitzat rondant per la biblioteca.
Hui l'institut està tancat. Fins que no l'atrapen, no podem tornar a obrir les portes del centre; diuen que l'alumne que gaudia estudiant és terriblement perillós.