Estimat Ovidi,
Ja sé que ens vas deixar la teua casa perquè en tinguérem cura mentre tu feies vacances, però, mira, Ovidi, les coses han anat malament per ací, molt malament, i t’he de dir que aquella terra fecunda d’horta, de cims emboirats i d’ones ha esdevingut un desert que arrecera les pitjors bèsties que mare ha parit. Aquells corcons que tant t’enutjaven, ja han posseït la casa sencera. Hi van entrar tots: cucs, sangoneres, fardatxos, paràsits que han ocupat les parets de la teua llar i, des de dins, la roseguen i l’esmicolen sense descans. Nosaltres fem el que podem, Ovidi: hem estacat els murs per mantindre’ls ferms i protegir-nos de l’obscuritat infernal que ens assetja, hem adobat l’hort i hem tornat a plantar oliveres al jardí erm que els llimacs han envaït, però tenim la mort a casa, amic, i no vol anar-se’n.
És cert que no ens falten mans per lluir, desbrossar, rastellar i acolorir la teua llar però l’enemic és poderós, Ovidi, i cada vegada ens és més difícil existir. Així i tot, les nostres veus malden per esgarrar el silenci imposat i llancen a la claror del cel la perversitat i el malefici que cobreix aquest país. Ens han malferit l’esperança, Ovidi, ens han violat el passat i han intoxicat el nostre aire però, ben bé que ho saps, som un poble gentil i pacient. Et promet que algun dia aplacarem els musells nauseabunds de les guineus que ens volen rendits, rebrotaran les arrels de la nostra terra i de la nostra llengua, i un capvespre, nosaltres, els teus amics, els teus hereus, obrirem novament la teua casa polida.
De moment, però, el camí és llarg i fatigós, i el teu cos feble. No tornes, Ovidi. Encara no. Que les algues de la nostra mar continuen bressolant-te, amic meu, poeta i lluitador, i que les ones t’arreceren de les flames de l’oblit. Nosaltres, mentrestant, continuarem fent guàrdia davant la porta del teu record, Ovidi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada