dilluns, 23 d’abril del 2012

Feliç Sant Jordi

"...el món està atapeït de cretins que tenen una gran cultura...També passa el contrari, gent que no té cultura o molt poca, sap anar per la vida i es fa valer i estimar gràcies a la seva intel.ligència. Però quan totes dues van juntes, Germinal, quan la cultura i la intel.ligència s'amistancen, la persona que té aquest do fa de la seva cultura un jardí prodigiós pel qual passeja, observant-la, i mentre en gaudeix, amb la seva intel.ligència... treu conclusions que li permeten prendre una decisió o una altra, i així replantar el jardí que no para de florir." (Memòria d'uns ulls pintats, Lluís Llach)
Feliç sant Jordi. Malgrat tot, continuarem cultivant arbres del saber i parterres de mots tendres.

diumenge, 15 d’abril del 2012

El rei Dumborbó

No heu entés res. Res de res. De veritat vos heu pensat que un autèntic rei es pot partir el cul així com si res? Que no sabeu que aquesta gent està vigilada i protegida cada segon del dia i de la nit? Mireu, en realitat es tracta d'un teatret que ha hagut de fer el sobirà. Per què? em preguntareu. Fàcil: per cobrir l'escàndol de Marichalao i su Froilan, el qual es va clavar una bala entre els dit...s del peu per ordre de sa tia Cris per tapar el temeta de l'Urdanga, que, al seu torn, va haver de fer el muntatge de Noos per despistar les revelacions sobre el paper del rei en el colp d'estat, el qual s'ha prestat a operar-se unes quinze vegades per distraure l'atenció de la plebs sobre la malaltia de la Leti, la qual, amb els seus looks i retocs estètics pretén marejar la perdiu perquè les masses nacionalistes i desagraïdes de les colònies perifèriques no s'encarnissen sobre el seu Flipe, el qual tem que, a aquest pas, la corona acabe en mans d'Helenita, la qual no deixa de preguntar-se per què dimonis sa mare no obri la boca, la qual, preocupada per les incidències hospitalàries del seu clan, ha eixit volant cap a Grècia, autèntic cementeri d'elefants, un dels quals va avisar els seus germans africans, els quals van preparar l'escenari perquè el rei es partira la crisma el dia i l'hora acordat: 14 d'abril.
Veieu com les coses no vénen mai perquè sí?

divendres, 6 d’abril del 2012

Sobre la taula hem deixat oberts cinc llibres de poesies: tres de l'Estellés, de mots durs i feridors, per si l'enemic es posa pesat, i un parell de Martí i Pol, cas d'haver de lluitar contra cors més tendres. Davant, una capsa plena de llapis, pinzells i un pot immens on hem atrapat els colors de l'Arc de Sant Martí per si necessitem fer parlar les parets de les ciutats. També hem arreplegat totes les veus escampades pels nostres pobles i les hem reunides en un sol clam. Tenim presents les memòries dels avantpassats que hi volen dir la seua, i les biografies i les obres dels literats que han forjat les pàgines de la nostra literatura. A més, sense preveure-ho, han comparegut els maulets, embolicats en la nostra senyera, i s'han assegut davall de les oliveres centenàries que vigilen el pas del temps. Tenim convocats els vents de Mallorca, les neus dels Pirineus i els trons del Montgó. Han anunciat la seua presència els antics reis de la nostra Confederació, eterns senyors d'aquestes terres; els vells republicans d'aquesta València resistent, i els pescadors de l'Albufera que ens prestaran les seues xarxes de plata. De la mateixa manera, confluiran al nostre voltant les veus càlides d'estima de Raimon i d'Ovidi.
Formem un exèrcit valent forjat en la humiliació de les batalles perdudes i de les terres expoliades i socarrades. I, tanmateix, en aquesta esplanada del Puig regna un silenci sever i alhora esperançat. Ens mirem. Unflem el pit ostentosament i tots a una comencem a marxar, a clamar la nostra identitat, a recordar noms perduts, a escriure i a cantar ben alt en la nostra llengua quasi extingida. I així procurem tornar a la vida els nostres orígens i aquells que els van apadrinar.
Allà baix, l'enemic, com un fardatxo rabiós, manté en alt la nostra sentència a mort.
Comença la resistència. Comença l'última batalla contra l'oblit.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Dret com només ho sap fer un digne capità de navili, les cames robustes fortament plantades sobre la fusta humida, el viril tors de marbre, la mirada perforant l'horitzó, i les mans, apèndixs musculosos d'uns braços tallats en la mateixa escuma de la mar, així navega Ell, l’home que ens va regnar, el nostre ninot indultat d’enguany. Per l'Albufera. En una barqueta de pescador. Vestit com una verge a punt de pecar.

Però, a ell, el Gran Timoner occidental, últim guerrer d'una estirp de combatents orgullosos que van acceptar tots els sacrificis pel seu poble, a ell no li importa que els oceans braus on ha hagut de lluitar no fa ni quatre dies ara hagen esdevingut un llac mans, ni que les armes verinoses i rebuscades que va usar per desfer-se dels enemics s’hagen reduït a una simple perxa. No, no l’espanta la caiguda. Ell ha sigut un tauró de les mars braves, una balena assassina criada entre tempestes, un autèntic monstre aquàtic que ha sabut nadar entre totes les aigües. I ho enyora, és clar que sí, ho enyora tant que el cor se li encén de desig i el cap se li inflama de propòsits.

Tanmateix, el nostre Simbad voga amb la perxa pessigadeta entre els dits, camisa blanca com una vela, rostre bru de mariner treballat pel vent i el sol, somriure confiat als llavis. Està convençut que tard o d’hora tornarà a ocupar el tron de Neptú en terra. Només cal clavar ben fonda la perxa, arrossegar i avançar. I repetir el gest tantes vegades com calga. Clavar-la on pugues, sense miraments, i moure’s, clavar-la profundament i moure’s. Tornarà a construir el seu imperi, ho creu fermament, encara que la majoria dels seus antics aliats ja han escampat el poll i han buscat altres protectors; encara que tothom fa com si no recordara ni el seu nom, ni el seu rostre de dàtil, dur com la panxa de la nau que evita que s’enfonse en les fangoses aigües valencianes.

Xapotejant entre joncs i canyes, les llises, els ànecs i les garses, contemplen bocabadats aquella estranya criatura desballestada que solca el seu llac i pensen, ben endins seu, que encara que vestisca de blanc com un cigne o s’esforce per esmolar-se el bec i semblar dolç com un capvespre, aquella anguila que viatja a la deriva no deixarà mai de ser l’animaló viscós i esmunyedís que, tanmateix, tard o d’hora, acabarà entre les xarxes dels humils pescadors de veritats.

.