dimarts, 17 de juliol del 2012

Va voler llançar els seus dits de cotó per enfonsar-los en les cabelleres vivaces de les herbes. Va buscar les branques dels arbres per sacsejar-les i fer-ne caure perles de pluja. Com un orfebre meticulós, va disposar sobre el cel els noms de totes les joies que havia conegut. De sobte, però, va udolar. El seu crit va ressonar com un plany universal que es va esmunyir sobre les roques cendroses de les muntanyes.


Quan va comprendre que el seu món havia mort, el vent va embogir.

diumenge, 15 de juliol del 2012

Matinada. El dia espenta l'obscuritat. Els ocells esgarren el silenci. El vent mou la cortina. La llum m'incendia els ulls. Tot canvia. Res no queda enganxat eternament al perxer del temps. L'esperança viu.


dilluns, 9 de juliol del 2012


Són les 11 de la nit i ja vos dic que hui no dormiré: estic terriblement preocupada. Ahir vaig sentir en diverses ocasions un malestar a l'alçada de l'estómac que anà pujant, a mesura que passaven les hores, al pit, a la gola i, finalment als ulls. Al principi vaig pensar que es tractava d'un empatx de clòtxines i caragols amb salsa que acompanyaven la paellota que els amics i jo ens havíem engoli...t. Tanmateix, quan la migdiada i la digestió van passar, aquesta mena de dolor fosc va continuar prement-me les costelles sense mirament. Vaig fer els meus exercicis de rexalament, vaig respirar profundament l'olor dels pins no cremats i em vaig forçar a badallar unes vint vegades. Res de res. Com més s'acostava la nit més dolor sentia repartint-se pel pit. Malgrat el pànic que ja marcava cada un dels meus moviments, em vaig esforçar per repassar, un a un, els conflictes que m'ocupen habitualment la vida, però no en vaig detectar cap que explicara aquesta sensació terrible que m'oprimia el cor. I va ser quan ja tenia un peu dins del cotxe per eixir volant en direcció a l'hospital, quan, tot d'una, el vaig veure: el meu quadern de professora, on recollia tota mena d'anotacions sobre les meues classes. Vaig entendre a l'instant que allò que m'impedia respirar, allò que enfosquia sense remissió les meues vacances tan immerescudes era la certesa de saber que encara faltaven molts dies, moltes setmanes, fins i tot, mesos, per tornar a veure els meus estimats, adorats i venerats alumnes. Vaig saber que, senzillament, m'estava morint d'enyor.

Són les 11 de la nit. Agonitze de tristesa, i el record dels meus estudiants tan i tan evocats em perseguix.

El psiquiatra està de camí.

dissabte, 7 de juliol del 2012

El govern acaba de decretar retallades molt severes en l'amor a partir d'aquesta mateixa nit. D'ací a unes hores,


Article 1. Els pares tindran dret a 3 abraçades mensuals als fills. En el cas (impossible, siguem realistes) que un xiquet o adolescent reclame insistentment més mostres d'afectes, caldrà negociar-ne el préstec en el Banc dels Afectes amb seu a Berlín.

Article 2. Les parelles s'absti...ndran de malbaratar llengua i saliva en els seus intercanvis bucals i es limitaran a picotejadetes seques i rítmiques. Cal ser previsors i conservar per a futures necessitats tot el catàleg de mossegades, "xupetons" i pessics.

Article 14. Si les circumstàncies ho permeteren, l'autoritat nacional recomana que cada comunitat de veïns mancomune els besos, "refregons" i tota mena d'alegries corporals per tal de crear una caixa de resistència.

Article 28. Les manifestacions d'estima i adoració per un mestre, un professor d'institut o un professional del sistema sanitari públic quedaran completament al marge de la llei. Si la necessitat d'expressar-los el nostre amor es fera insuportable es recomana agarrar-se els sous i comparar-los amb els dels ensenyants i metges de la res pública: els seus estan extremadament unflats.

Article 37. Les efusions pròpies de natalicis, premis de loteria, aprovats pelats en mates, soterrars de sogres, etc. hauran d'aprofitar les restes de festes postisses anteriors (nit de cap d'any, nadal, sant joan...) i reciclar abraçades i colzades còmplices.

Article 114. També s'ordena que quan passe una figura de sant, verge o alcaldessa popular, el ciutadà gaste amb trellat les paraules fervoroses. Es recorda que un "Redéu!!!" ben col.locat és més que suficient per mostrar el sentiment que t'inflama el cor o qualsevol altra viscera.

Article 2456. L'autoritat anuncia finalment que, donat el sacrifici que el país ha d'assumir, seria més que patriòtic implantar l'activitat de voyeurisme en cada finestra, forrellat o cortinatge. Així milions de ciutadans podrien estalviar en manifestacions amoroses i la despesa en amor es concentraria en ben pocs. El president, com a cap de la nachió i Gran guia eshpiritual, serà el primer a sacrificar-se nit i dia. Tot per la pàtria, la prima, i la pruna i la lluna vestida de dol...

Madriz de mish amores, 7 de juliol del 2012.

divendres, 6 de juliol del 2012

Podrien condemnar-me pel que estic a punt de confessar, però no m'importa. Sabia que tard o d’hora ho hauria de fer, i hui, finalment, ha arribat el moment. El fatídic i ara ja irreversible moment: he mort el meu company de pis.


No, no, no vull consol, ni engrunes de pietat, ni perdó instantani basat en la confiança cega que molts teniu en mi. Estalvieu-me la vergonya d'haver-vos d'explicar les c...ircumstàncies que m’han dut a la certesa que, esborrant un fragment de vida del mapa, recuperaria la felicitat perduda. No ha estat una decisió d’última hora. Els meus pensaments han estat captius, des de fa setmanes, de l’operació que havia d’alliberar-me i alhora condemnar-me.

Aquesta davallada als inferns, però, la faré sola. M’ho meresc. Hui he llevat la vida a un ésser viu i no me’n penedisc: no suporte els escarabats.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Són les sis de la matinada: ulls oberts, cor esgarrat. Repasse una vegada i una altra les imatges en roig de les últimes hores i no puc deixar de pensar que fa temps que som un poble maleït, vençut, humiliat, que camina cec, dirigit per llàtzers de terres forànies que ens volen muts. Aquests gossos que duen segles assenyalant-nos el camí a seguir són els mateixos que ens han volgut fet creure que el nostre naixement fou una aberració de la Natura i que el nostre viatge només arribarà a bon terme si renunciem a tot allò que vam veure, sentir i patir abans que ells arribaren. Saben que la nostra obediència cega és la seua supervivència i es preocupen bé d'alimentar els nostres instints més bàsics per mantindre'ns ocupats les mans i els cors, no fóra cosa que descobrírem un bon dia, en una clariana de lucidesa enmig del nostre bosc de foscor centenària, que som gegants que procedim d'una estirp de cavallers i de senyors de cases reials, i que la nostra testa, orgullosa, està guarnida per una corona groga i vermella.


Mentrestant, però, ells continuen buidant-nos de vida.

Hui s'han endut l'esperança.

Al meu xicotet país de mar i muntanyes, els gossos de foc han devorat el verd.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Sóc un país de cendra amb el cor encés d' odi.