dijous, 30 d’agost del 2012

Fidelitat moribunda

Ahir vaig tornar de vacances i me'l vaig trobar igual que quan me'n vaig anar: en un racó del món, pràcticament sol, embolcallat en draps bruts i pudents i amb un aspecte malaltís que inquieta. Sembla que tothom el fuig, ara que l'agonia ja és tan evident. No sé què fer: de vegades a mi també m'agradaria oblidar-me del meu país miserable.


dimarts, 14 d’agost del 2012

Digestions públiques

Hem vist de tot: estirades de cabells en pseudoprogrames televisius, el punyet histèric de Ruiz Mateos, el dit de Mou..., però això no. Això sí que no! Un residu humà, un excrement, una caca..., en definitiva, una merda com un cabàs, això no es fa. Mira que amargar-li la partida de tennis a l’expresi Camps. Diuen que quan l’honorable va veure aquell monticle de Nocilla, se li va posar una cara de merda d’oca (amb perdó). I no m’estranya perquè, damunt, el cagalló no duia cap nota, arribava a pèl, un cagallonet anònim, solitari, perdut enmig d’uns vestuaris immensos d’un selectíssim club de tennis d’una ciutat d’efemèrides permanents.


Sembla ser que aquest palau de les raquetes té entre els seus clients molts elements del PP, ben arregladets de butxaca la majoria si tenim en compte que la quota del club de divines costa 24.000 euros anuals. Per tant, tots sospiten que l’ofrena prové d’algun mig home del partit de Francisco que ha volgut recordar-li que després de les seues cagades contínues, ara no és més que un residu punxat amb un pal.

Certament, Camps ha passat per la vida política merdejant. Certament, ha sigut un xurrimandusca beat que ens ha submergit en les aigües pudentes i florides de les clavegueres de la política valenciana. Però, així i tot, cavallers, arrear una castanya de trufa enganxosa, en plena mandíbula, de manera desprevinguda, quan un va impol·lut, vestit de comunió, a la seua cita diària amb les esfèriques, això és una traïció. I a més, altament perillosa. Què passaria si, a partir d’ara, tothom es dedicara a enviar missatges així d’explícits als seus enemics? No correríem el perill de deixar les farmàcies desproveïdes de laxants? I què hauria de fer la policia? Conservar les proves? On? En carpetes?

Estic convençuda que, davant d’atacs com aquest, un es deu penedir de moltes coses i deu desitjar tornar recte amunt i començar de nou; però les coses van com van. La vida, com la digestió, corren indefugiblement en línia recta i de dalt a baix, i sempre acaben, et poses com et poses, fora de tu. Al descobert.

Ja ho va advertir la gran Rita Barberà en plenes Falles a qui pretenia rebentar-li uns petards en tots els morros: “¡Y una mierda!”. Doncs això. Alcadessa dixit: a fer tots i totes una digestió generosa.



Nit d'estiu. A la terrassa d'un bar, uns mascles juguen al truc entre renecs i insults escampats als quatre vents, malgrat l'hora ja avançada. Acompanyats pels glops de conyac i el fum de cigarrets, filosofen sobre algunes jugades de futbol. De sobte, un s'alça la samarreta fins a les aixelles i es refrega, una vegada i una altra, l'enorme panxa, unflada com un meló d'Alger dels bons. Gire el cap per no marejar-me i, de sobte, la meua mirada tropessa amb la pancarta que han penjat fa un parell d'hores: "Bous al carrer: bé d'interés cultural". I pense que aquesta és l'autèntica ànima del poble valencià.


Vomite.

Aquesta nit necessite dir-vos que, malgrat tot i alguns, em sent un ésser humà privilegiat que camina sobre una terra generosa; que allarga la mà i cull pomells d'amistats; que pot contemplar, un dia rere l'altre, el sol funambulista sobre la ratlla de l'horitzó; que riu tant com volen els llavis; que conserva en els baguls de la memòria sospirs de besos i records de vellut, i que navega sovint en la barca, menuda però segura, de fidelitats eternes.


No em tornaré a perdre pels senders fangosos de les rancúnies. No em trobareu més abocada als penya-segats del passat.

Només el goig per l'instant que ara és; només l'anhel de saber que demà tots continuareu amb mi.

Diversos testimonis, que a hores continuen ingressats en un centre hospitalari, alguns en estat de xoc, afirmen que ahir de vesprada, a la ciutat de València, van vore un jove, d'aspecte corrent que, de sobte, esquivant el segureta unflat com una roda de tràiler, entrava, amb aire indiferent i mirada relaxada... en una llibreria!!!


Durant els primers minuts de confusió, alguns clients de la botig...a, plena a petar de professors i altres gremis marginals, atònits davant la irrupció violenta d'aquell monstre, van estar temptats d'arrear-li al perol amb les seues bosses de mà, en una actitud d'autodefensa perfectament entenedora. Tanmateix, una de les caixeres, s'interposà entre la bèstia i els ciutadans permanentment retallats, en un intent de salvaguardar aquell exemplar en via d'extinció. Mentre avisaven les foques de l'ordre públic, la jove dependenta va intentar comunicar-se amb ell. De primera, el xicot, acorralat contra una paret tapissada de bíblies fosfos (última moda al Vaticà) la va mirar amb la mateixa expressió que un bou embolat amb els ulls fregits pel foc contempla el fava descervellat, destrellatat i desneuronitzat que li acaba d'encendre les torxes. La treballadora, però, tement que aquell ésser desconegut i, per tant, de segur, violent, malfaener i deslleial, destrossara la botiga dels seus amos que tan generosament li regalaven els 600 euros mensuals a canvi de la seua activitat laboral les 24 hores al dia, la treballadora, dic, intentà, més xula que un rei caçador furtiu o un president rescatat dincògnit, comunicar-se amb l'animalet. Després d'uns quants intents en què l'adolescent lector no va reaccionar davant dels "guai" "mola, nano?" o "stàs fumat?", llançats a crit pelat des de la distància, finalment va ser una antiga professora (ara, prof, per les retallades) qui, amb el pensament posat en les paraules del gran pensador del segle XXI, Cotino, va arremblar l'ecografia d'una embarassada que es trobava al local i, alçant-la per damunt del seu cap, començà a avançar, sola davant del terrible perill, (com sempre havia treballat, tot s'ha de dir) cap a la mort i cridant no eres un montre eres un ésser humà. El jove, pàl.lid davant d'aquell descobriment, es va rendir i va caure agenollat en braços de la prof que, immediatament embolcallada pels aplaudiments, abraçades, besos, pessics i porrades dels assistents i de les foques de l'ordre públic, va afirmar, plorant democió, que sempre havia sabut que hi havia hagut joves que llegien d'amagat però que mai de la vida es pensava que se'n trobaria un de cara, com acabava d'ocórrer.

Quant a l'especimen de lector, els agents se l'emportaren d'immediat i el van restituir al centre d'internament de jocs electrònics d'on havia escapat.

dimecres, 1 d’agost del 2012

Si les circumstàncies anteriors al meu naixement hagueren sigut unes altres, jo, a hores d'ara, podria ser australiana o tindre la pell negra o competir en les olimpíades o ser amant de les plantes o figurant de cinema o odiar la gelatina o treballar de perruquera o no tindre el graduat o exercir de presidenta... Però les coses van anar com van anar, i el dia que els meus pares es van conéixer, ja estava escrit en el cel que seria valenciana, d'esquerra, universitària, que mataria per un entrepà de truita i que fugiria dels escarabats.


I quan me mire a l'espill, em rebota un cúmul miraculós de partícules d'atzar.