dimarts, 14 d’agost del 2012

Digestions públiques

Hem vist de tot: estirades de cabells en pseudoprogrames televisius, el punyet histèric de Ruiz Mateos, el dit de Mou..., però això no. Això sí que no! Un residu humà, un excrement, una caca..., en definitiva, una merda com un cabàs, això no es fa. Mira que amargar-li la partida de tennis a l’expresi Camps. Diuen que quan l’honorable va veure aquell monticle de Nocilla, se li va posar una cara de merda d’oca (amb perdó). I no m’estranya perquè, damunt, el cagalló no duia cap nota, arribava a pèl, un cagallonet anònim, solitari, perdut enmig d’uns vestuaris immensos d’un selectíssim club de tennis d’una ciutat d’efemèrides permanents.


Sembla ser que aquest palau de les raquetes té entre els seus clients molts elements del PP, ben arregladets de butxaca la majoria si tenim en compte que la quota del club de divines costa 24.000 euros anuals. Per tant, tots sospiten que l’ofrena prové d’algun mig home del partit de Francisco que ha volgut recordar-li que després de les seues cagades contínues, ara no és més que un residu punxat amb un pal.

Certament, Camps ha passat per la vida política merdejant. Certament, ha sigut un xurrimandusca beat que ens ha submergit en les aigües pudentes i florides de les clavegueres de la política valenciana. Però, així i tot, cavallers, arrear una castanya de trufa enganxosa, en plena mandíbula, de manera desprevinguda, quan un va impol·lut, vestit de comunió, a la seua cita diària amb les esfèriques, això és una traïció. I a més, altament perillosa. Què passaria si, a partir d’ara, tothom es dedicara a enviar missatges així d’explícits als seus enemics? No correríem el perill de deixar les farmàcies desproveïdes de laxants? I què hauria de fer la policia? Conservar les proves? On? En carpetes?

Estic convençuda que, davant d’atacs com aquest, un es deu penedir de moltes coses i deu desitjar tornar recte amunt i començar de nou; però les coses van com van. La vida, com la digestió, corren indefugiblement en línia recta i de dalt a baix, i sempre acaben, et poses com et poses, fora de tu. Al descobert.

Ja ho va advertir la gran Rita Barberà en plenes Falles a qui pretenia rebentar-li uns petards en tots els morros: “¡Y una mierda!”. Doncs això. Alcadessa dixit: a fer tots i totes una digestió generosa.