dimecres, 28 de novembre del 2012

Dol

La mire als ulls. El seu dolor flueix barrejat en llàgrimes afilades que li arrapen el rostre. Se m’estova el cor en un mar de pena i la realitat esdevé irreal. L’abrace tot bressolant-li el plany infinit, en silenci, muda, perquè no sé com s’eixuga el desesper. Amb els seus cabells negres li pinte núvols de tempesta, i el vermell dels seus llavis aguaita darrere l’horitzó com un sol esperançador. 

Hi ha dies que no són bons. I hores que ja no tornen. I segons que maten la vida.

dissabte, 24 de novembre del 2012

Llum

Per si hui algú no l'ha vist, tinc un trosset de sol guardat en una capseta blava. L'he pescat aquest matí mentre el rei passejava per damunt de la mar. Com que no sóc de mena cruel, a mitjanit l'alliberaré. Si veieu, de sobte, una claror resplendent que il.lumina el vostre paisatge, serà ell. O l'amor que teniu a la vora.

dijous, 22 de novembre del 2012

ACOSTAR-SE AL PRECIPICI

Qui de nosaltres, una vegada complits molts anys, major, pròxim, al nostre torn, a la vellesa, se sent plenament satisfet de la manera com ha viscut o viu la relació amb els seus pares ancians? No tenim, a partir d'una certa edat respectable, una mena d'identificació quasi palpable amb les persones que només viuen ja pendents de les engrunes d'afectivitat dels familiars? Tu, persona activa, indepe
ndent, et trobes un bon dia esperant el bes del fill o de la filla, que ja no arriba amb la mateixa freqüència, enyorant aquells moments interminables de confessions mútues, anhelant recuperar el seu interés quasi exclusiu per tu. I jugues a creure que l'amor és el vostre lligam indestructible. I certament ho és. I jugues a imaginar futurs compartits novament. I certament ho seran.
Tanmateix, de vegades, enmig de la nit dels teus 50, 60 o 70 anys, se t'obri just en el centre del pit un forat ple de solitud, que inunda, ni que siga un segon, una fam d'afecte, de carícies i de paraules tendres tenyida d'una tristesa insuportable. Per això, l'endemà, abans que els teus pares, ancians i invàlids, et reclamen, te'n vas corrent per abraçar-los, per envoltar-los de vida i fer-los saber que no patisquen, que tu, el seu fill, la seua filla, els construiràs amb paciència i amor un port d'afectes ben sòlid on podran amarrar el seu vaixell fràgil abans de l'últim viatge.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Silenci de paraules

Em sobren les paraules. Totes. No en vull ni una. Ja no em serveixen. Ja no em serveixen per cridar justícia, ni per demanar clemència. Em sobren les paraules i elles ho saben. Insisteixen, se m'estavellen contra els llavis, s'espenten en la gola, s'esmunyen sobre la llengua per a quallar a l'exterior. Tanmateix, jo prem els llavis amb força i les engul, una a una. Totes. 
Només un udol de dolor infinit se m'ha instal•lat a la gola i retruny més enllà de l'univers. Només un gemec ensordidor, que m’arranca les entranyes i el cor de pena.
Hui, no em sentireu cap mot que suplique per la vida dels innocents. De moment han mort. Igual que els infants de Palestina.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Tinc dos amors.

Tinc dos amors. 

L’un és reposat i granat com les fulles desmaiades de la tardor; l’altre és bramul dels vents i remolí de torrents.
L’un fa germinar en mi llavors de serenitat; l’altre m’arrossega en el seu corrent i m’empeny lluny de les ribes prudents. 
Els dos em tenen engafetada a les seues mirades brunes i als seus cabells de carbó llampant.
No lluiten entre ells pel meu amor. En són els custodis i l’escorten ensems, amunt i avall de les nostres existències.

Tinc dos amors amb els quals, de vegades, toquem campanes de guerra, i bravegem, i lluitem. Tanmateix, en les nostres ressaques de vençuts, reconstruïm a colps d’abraçades i de perdons, els bastiments dels nostres cors ensorrats. 

Tinc dos amors que són el gibrell dels meus plors i que m’han filat records i emblanquinat penes. Pel seu enreixat tendre, ascendeixen els meus infortunis cap al cresol diàfan. 

Tinc dos amors, ja ho he dit, que m’esperen cada dia per tafanejar el futur i riure’s de la fredor de la solitud. Mentrestant, jo, com un delta a la vora de la mar dels seus afectes, m’alimente de les petxines d’estima que la seua marea m’atorga.

Tinc dos amors que són la meua vida. 
I una vida que és dels meus dos amors.
I un filament d’eternitat per a estar amb ells.

dimecres, 7 de novembre del 2012

S'estimen. Molt. Més que molt. Compartixen les seues vides i els seus projectes. Han trobat un pis que han convertit en un oasi de pau. Treballen i, quan tornen a casa, es barallen per contar-se les anècdotes del dia. Van a comprar i preparen el sopar... i el dinar per l'endemà. Aprofiten per posar la rentadora i fer el bany. Reflexionen sobre la seua economia i decidixen la compra de la planxa no
va. Des del sofà, en pijama, veuen una pel·lícula antiga d'aquelles que arranquen llàgrimes impossibles de parar. Reguen les dues plantes del balcó, comproven la porta d'entrada, apaguen els llums. En el gran llit, acaben parlant de tindre fills. Ho faran, de segur; ara, però, volen aprofitar la seua intimitat. Lligen en silenci amb els cossos junts. Es desitgen bona nit, apaguen els llums. Es tornen a dir que s'estimen i que són la raó per la qual desitgen viure, i s'abracen tan com poden. I, així, posseint-se mútuament, s'adormen. Han de descansar perquè demà, ell i ella encetaran un nou futur; demà, ell i ell encetaran un nou futur; demà, ella i ella encetaran un nou futur.