Senyor Gallardon, superlatiu de gallard, homenot intrèpid i collonut, hui, estimat, és el Dia de la Dona. De totes les dones. Sí, també de la seua.

La seua dona, guerrer de l’antifaç, viu a la seua vora o davant o darrere des de fa anys, li aguanta les abraçades i les bravates, treballa a l’ombra o a ple sol, reivindica el seu lloc en el món, se sent aterrida pels frecs de violència que la podrien fer caure, tem amb desesper l’absència dels fills, plora de nit per la fuetada d’una paraula, defensa el seu territori.

Així i tot, senyor, la seua dona no és més dona ni més amor entre cards que les altres dones del món. Tampoc ho és menys. És senzillament i extraordinàriament única. Com ho és cada una de les dones que fan avançar i brillar aquesta societat, i com ho són els seus anhels i somnis; únics i privats.

Hui, ministre, és 8 de març. Recordarem amb tristesa, com cada any, les companyes caigudes en el llarg camí cap a la igualtat, però també tindrem ben present l’atac furibund del seu ministeri a la nostra llibertat. Deixe de posar les mans sobre els nostres ventres, senyor Gallardon, i deixe d’emmascarar els seus atemptats amb capes de fals amor i de respecte cínic.

Vosté no sap què és la llibertat.
No en té ni idea.
Per més que ho jure tres vegades. Com un Judes qualsevol.