dissabte, 28 de maig del 2016

Un cert desordre

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 28 DE MAIG DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Nàixer i morir. Desdejunar, dinar i sopar. Callar, escoltar, pair i opinar. Sembla que en aquest món tot té una regulació, un ordre, un 1, 2 i 3. I sembla, a més, que aquesta seguida d’accions és la clau per a aconseguir l’èxit en la vida. Almenys, això és el que pensa Marie Kondo i el seu mètode KonMari.

Segons l’autora nipona, organitzar-nos els armaris o les carpetes ens duu inequívocament a posar trellat a les nostres vides. Si aconseguim entendre i acceptar que tal o qual objecte ja ha complit la seua funció i, per tant, que li ha arribat l’hora de passar de llarg cap a altres horitzons, ens adonarem també de les xacres de la nostra existència que hem de deixar córrer: persones, dolors, sentiments, ofenses... En definitiva, per a assolir la felicitat, afirma la dona, cal  netejar, i netejar a base de bé.

Alguns, però, es pregunten si realment resulta tan terrible subsistir amarrat al desordre. Un moment! No seré jo qui defense el caos perquè em veig incapaç d’adaptar-m’hi. M’agrada una certa organització de les coses i una cortesia entre persones i pertinences. Tanmateix, opine que un lleuger desori amera de tendresa l’ambient i li confereix un esperit personal. No són aquelles capses polsegoses i mig desmuntades, farcides de fotografies color sépia, les que ens calfen el cor i el fan bategar més de pressa? I la bufanda que malviu sense la meitat dels punts? I els patins dels cinc anys? I el cinturó sense sivella que abraçava el cos del pare?
Cada objecte que s’acomoda al nostre costat porta lligat amb un cordó invisible un paquet de vivències insubstituïbles. Cada cartera, cada peça de roba, cada llibre té un carnet d’identificació i una biografia que coneixem fil per randa. Podríem fer-ho amb la majoria de la gent que ens envolta?
Sovint, acumulem objectes en la mateixa mesura que amunteguem pensaments en els calaixos de la ment. I què? La nostra carcassa vital està formada per les molles de l’existir de cada dia.
Jo habite en un desordre metòdic i en un ordre capgirat. Posseïsc una memòria que, igual que els meus armaris, conserva joies brillants i també punxegudes i doloroses. Així i tot, no me’n voldria desfer, de cap, perquè en l’instant en què les porte a la llum del present, els concedisc la part de realitat que els pertoca. I aleshores és quan tornen a mi aquells fragments de vida que, com una pell escatada, anem perdent pel camí de les hores.

dimecres, 25 de maig del 2016

Uns àrabs que porten una botiga de fruites i verdures. Una família francesa que apunta el fill a l'ensenyament en valencià. Una dona marroquina que refà la seua vida. Parelles sud-americanes passejant per la plaça. Uns xinesos a la porta del seu basar. Un italià que fa de joier i recita Petrarca. Ucraïneses de tertúlia. Una americana que treballa de professora.
És l'Europa del meu carrer.
Bella, veritat?

dissabte, 14 de maig del 2016

Llegim, llegirem

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 14 DE MAIG DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Si acabes de nàixer i els teus ulls entelats encara no han entés que la llum és companya, t’haurien de llegir els noms dels teus avantpassats per instal•lar-te còmodament en el bressol de la història. Posant-li edats, cabells blancs o arrugues a les mans, un arriba a intimar amb el passat que l’ha dut al present. Si eres tall tendre, t’haurien de llegir les arrels del teu arbre.
Quan esdevingues una criatura de pocs hiverns i busques en els pits dolços de la mare el cau on nia l’amor infinit, t’haurien de llegir llegendes dels boscos i dels rius. I tu, instal•lat sobre l’estora màgica de la innocència, aprendries a volar ben alt, sol però segur, a través d’un cel espurnejant de fantasia. Si eres infant de llet escumosa, t’haurien de llegir tots els horitzons.
A mesura que vages creixent i que comences a menjar-te la joventut a mossos, amb modals provocatius de mariner de taverna o mirades i gestos que es recullen cap endins, hauries d’anar llegint aquells qui t’han precedit perquè et xiuxiuegen com s’obrin les portes del món, les que intueixes i les que ignores però que un dia t’apareixeran en algun revolt del camí. Si eres jove, hauries de llegir les claus que faran camí amb tu.
Quan arribe el moment en què comences a carregar al llom promeses i il•lusions socarrades, però també victòries en diminutiu, afectes arran de pell del cor i fidelitats entre tu i molts o entre tu i pocs, hauries de llegir per descobrir que el teu món s’amaga en tots els altres mons, i tots els mons dormiten a la vora del teu. Qui vulga ser infinit, hauria de llegir fragments de temps.
Si al remat et fas oficinista o cantant, dentista o netejavidres, també hauries de llegir. Entre les onades de paraules que t’esperen dòcilment recolzades sobre les pàgines blanques, et retrobaràs, igual que en l’espill que passegem davant del rostre, i et reconeixeràs i t’estimaràs. Quan et sentes a l’altra banda de la vida, hauries de llegir mapes d’amor.
I quan finalment, de puntetes, vages retrocedint en el calendari que tot ho marca i t’acostes a poc a poc a l’inici del no-res; quan la solitud et reclame l’abraçada de la humanitat sencera, hauries de llegir per saludar les imatges color sèpia més íntimes i encendre brases d’antigues passions. Hauries de llegir per acabar tenint la convicció profunda d’haver estat sempre ací, i per pegar la volta a la vida, tota la volta, i poder tornar a començar.