dissabte, 28 de maig del 2016

Un cert desordre

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 28 DE MAIG DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Nàixer i morir. Desdejunar, dinar i sopar. Callar, escoltar, pair i opinar. Sembla que en aquest món tot té una regulació, un ordre, un 1, 2 i 3. I sembla, a més, que aquesta seguida d’accions és la clau per a aconseguir l’èxit en la vida. Almenys, això és el que pensa Marie Kondo i el seu mètode KonMari.

Segons l’autora nipona, organitzar-nos els armaris o les carpetes ens duu inequívocament a posar trellat a les nostres vides. Si aconseguim entendre i acceptar que tal o qual objecte ja ha complit la seua funció i, per tant, que li ha arribat l’hora de passar de llarg cap a altres horitzons, ens adonarem també de les xacres de la nostra existència que hem de deixar córrer: persones, dolors, sentiments, ofenses... En definitiva, per a assolir la felicitat, afirma la dona, cal  netejar, i netejar a base de bé.

Alguns, però, es pregunten si realment resulta tan terrible subsistir amarrat al desordre. Un moment! No seré jo qui defense el caos perquè em veig incapaç d’adaptar-m’hi. M’agrada una certa organització de les coses i una cortesia entre persones i pertinences. Tanmateix, opine que un lleuger desori amera de tendresa l’ambient i li confereix un esperit personal. No són aquelles capses polsegoses i mig desmuntades, farcides de fotografies color sépia, les que ens calfen el cor i el fan bategar més de pressa? I la bufanda que malviu sense la meitat dels punts? I els patins dels cinc anys? I el cinturó sense sivella que abraçava el cos del pare?
Cada objecte que s’acomoda al nostre costat porta lligat amb un cordó invisible un paquet de vivències insubstituïbles. Cada cartera, cada peça de roba, cada llibre té un carnet d’identificació i una biografia que coneixem fil per randa. Podríem fer-ho amb la majoria de la gent que ens envolta?
Sovint, acumulem objectes en la mateixa mesura que amunteguem pensaments en els calaixos de la ment. I què? La nostra carcassa vital està formada per les molles de l’existir de cada dia.
Jo habite en un desordre metòdic i en un ordre capgirat. Posseïsc una memòria que, igual que els meus armaris, conserva joies brillants i també punxegudes i doloroses. Així i tot, no me’n voldria desfer, de cap, perquè en l’instant en què les porte a la llum del present, els concedisc la part de realitat que els pertoca. I aleshores és quan tornen a mi aquells fragments de vida que, com una pell escatada, anem perdent pel camí de les hores.