dissabte, 20 d’agost del 2016

No del teu sexe

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Eres una líder política, opines i influeixes en les decisions que afecten la teua conciutadania. Et respecten però hui s’ha fet públic, a través d’alguns mitjans de comunicació, que el vestit que portaves a la reunió d’autoritats que havies de presidir era excessivament agosarat. O massa clàssic. O poc femení.

Eres una professional que durant anys s’ha anat formant, en desigualtat de condicions, en un món laboral que continua penalitzant el sexe femení. Tu, per si de cas, calles que no has pegat ull per culpa de la febre del fill. O per la mare anciana que et reclama. O per la regla dolorosa.

Eres una atleta que s’ha sotmés, igual que els teus companys masculins, a un procés de selecció sever per arribar a la primera fila. Guanyes una prova i et salten llàgrimes d’alegria perquè saps de les renúncies que això ha implicat. T’admiren i destaquen de tu el somriure angelical i el short que et deixa a l’aire les cames ben tornejades i mitja galta de cul.

Eres una ciutadana que passeja una nit d’estiu. Sofreixes comentaris bròfecs o tocaments indesitjables, violència masclista. Després, quan narres el trauma, et pregunten què feies en aquell barri i a aquelles hores. I com vesties.

Et designen per gestionar un grup de treball i procures fer-ho de forma seriosa i professional; per això eres antipàtica, fins i tot intransigent. Tanmateix, eres preciosa, xata, perla, reina, ratllant la provocació, si et preocupes pel teu aspecte i si et pintes les ungles o t’obris una miqueta l’escot...  

No se’t permet ni un segon oblidar que eres dona. Que estàs satisfeta amb el teu cos i el vols mostrar. O no. Que aspires a tindre company o companya, viatjar sola, viure en comuna. O no. Que seràs violinista, arquitecta o telefonista. O no. Tant se val, perquè mentre decideixes cap a on dirigir la teua vida i ho portes endavant, el que en realitat desitges és que deixen de mirar-te com un objecte sexual, en tot, per tot i per a tot, i comencen a valorar-te com el que eres: un ésser humà. Perquè fa tant de temps que la guerra bruta entre tu i la càrrega libinidosa que alguns t’adjudiquen està en marxa que te’n sents esgotada, humiliada i farta.

Per això somies en el dia que les mirades tèrboles que et jutgen s’apaguen per sempre més i que qui aplaudisca les teues minúscules o grans victòries reconega, sense haver de recórrer a cap altre argument, que provenen únicament del teu talent i de la teua força. No del teu sexe.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Dies viscuts

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 D'AGOST DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Va obrir els ulls per primera vegada i es va posar a bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que els pares encara no li l’havien portat, embolicat en un cobertor de besos i carícies?

Quan es va notar la panxa plena, la mare la va dur al bany per pentinar-li unes trenes humides: hui estrenava escoleta i el cor li bategava molt fort.

A les huit i mitja en punt va sonar el timbre: com cada matí els companys de classe passaven a arreplegar-la per fer junts el trajecte a l’escola. El pare la va acomiadar des del balcó.

A l’hora de l’esmorzar, va entrar al lavabo i va descobrir aquella taca de sang als pantalons. Anà a casa a dinar i la van rebre els ulls plorosos de la mare: el pare havia sofert un desmai, tot i que ja se n’havia recuperat.

Quan va traure’s de damunt la capa espessa de dubtes i temors, es va dirigir a la cafeteria de l’institut i el va veure: pell setinada i d’uns dèsset anys, va calcular, igual que ella.

Recordà que celebraven una conferència a la facultat i hi volia arribar prompte però va tornar a coincidir amb el xic de la cafeteria i van preferir passejar. Al cap d’una hora, ja havien fet l’amor.

Poc després, ell li va dir que l’estimava de veritat però que tenia pressa per menjar-se el món i va desaparéixer. Ella, entre sospirs de pesar i crits de desesper, no tardà a fixar-se en un xicot ros i baixet. Se’n va enamorar. Quan es consumia de plaer entre els seus braços, sonà el telèfon: el pare havia tingut un tercer infart. En aquesta ocasió, però, s’havia rendit.

Va córrer a casa. Pel camí va xocar de ple amb l’home de la seua vida i van acordar de viure plegats.

Cap a les set, va sentir els símptomes del part i va acudir a l’hospital. Allí, amb llàgrimes d’emoció, va veure nàixer el seu segon fill.

A l’eixida, li van comunicar que la mare havia emmalaltit sobtadament i que estava molt dèbil.

Telefonà al bufet d’advocats per avisar que no hi aniria a treballar perquè havia de celebrar l’admissió a la universitat del fill major.

Al capvespre, l’home de la seua vida l’acompanyà al soterrar de la mare. De camí, assistiren al naixement del primer nét.

A mitjan nit, quan tornaren junts i entraren en aquell pis tan buit de presències i alhora tan farcit de records, buscà el cobertor de besos i carícies que havia conservat tota la vida i, mirant el rostre acanalat del seu company, va somriure i el va besar; tenien tot el temps del món. Començava un nou dia.