dissabte, 29 d’octubre del 2016

Ella

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'OCTUBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Resseguir una llàgrima de pluja en l’anvers de la finestra que t’arrecera de les tempestes de l’existència. Llançar al vent un esclat de riure que naix del centre del cos i del cor i que expulsa, alhora, les sagetes endimoniades que t’enverinaven. Embarrancar la teua barca sense fre en la placidesa d’una mirada líquida. Engalanar els dies grisos. Trossejar els glaciars que ens estomaquen diàriament. Resseguir la cresta d’una onada que s’enfonsa en un futur turquesa. Puntejar de verd la terra cremada dels sentiments.
Açò és la vida. Tot açò. I ella, que et vol tant, ho sap de sobra. Perquè ha nascut amb tu. Al mateix minut i segon.
T’abraça, et prem contra el si i aprofita la teua inconsciència per bressolar-te, sabedora que eres un fruit de la seua generositat. A partir d’aquest instant t’acompanya a tothora i pertot arreu, presència fidel, enorme, que et fa estimar la vida, el temps de la vida. No hi haurà fragment d’alè ni mirada compartida, llibre agraït o riure infantil que ella no enregistrarà per, arribat el moment, recordar-te’ls. Un a un. O tots alhora, en un segon.
Creix amb tu. Compassa els seus passos als teus. Pren les mateixes dreceres que tu tries, salta els ponts que tu saltes, i es deté en les mateixes pedres que desequilibren els teus peus. Ella sap que tu eres la seua vida i que ella, malgrat tot, no és la teua. És l’única que t’estima sense demanar-te res a canvi. O, tal vegada,  tot.
El seu amor per tu està per damunt de les particularitats i les misèries diàries. No buscarà conéixer la veritat de les teues paraules; no et preguntarà per què tries el pitjor dels camins; no t’escorcollarà les butxaques a la recerca d’allò que t’ha d’arrabassar la vida. Ella només seguirà el rastre de la teua vida, silenciosa i complaent.
Un bon dia, massa prompte o ben tard, en perdre la consciència, la descobriràs i li posaràs matèria i paisatge. Per fi, identificaràs aquella presència que se t’ha adherit a la pell per davall del pèl i de les pors. I a partir d’aquell dia, la sabràs vigilant-te a cada alba i al final de cada crepuscle.  La veuràs quan tancaràs els ulls. La notaràs a prop quan tu ja estigues lluny. Serà gran o menuda, discreta o escandalosa, solitària o multitudinària, però sempre serà única. Única per a tu.
I és que la mort és així: servil i pacient; perversament generosa, fins al punt de regalar-nos un amor desorbitat i desesperat per la vida.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Octubre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'OCTUBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Som un poble de memòria fluixa, de fidelitats esgarrades i de traïcions inconfessables. Hem permés que les muntanyes esdevingueren brases, i la mar, taca d'oli. Som pobres en voluntats; ens han ignorat però nosaltres hem baixat el cap. La llengua s'esmuny cap a l'oblit a l’espera de voluntats fermes que en detinguen el curs i, malgrat això, maldem per continuar respirant l’aire de la vida.
Vam nàixer un 9 d'octubre, d'un part llarg i sever després del qual se’ns atorgà una identitat que prometérem custodiar. I ho vam complir; almenys durant els segles en què vam forjar la nostra identitat. En acabant, molt més tard, un 25 d’abril, un rei foraster ens embotí el seu dret de conquesta i ens va voler soterrar la veu. Hi hem sobreviscut i, amb nosaltres, la llengua que se’ns confià.
Però és a l’octubre, més que mai, quan celebrem d’on venim i amb qui hem fet el viatge. S’esgarra el silenci i s’escampen pertot arreu els noms d’aquells i aquelles que mantenen viva la flama del nostre relat. I ho aprofitem per rescatar les veus de totes les èpoques i racons del país. Octubre és un mes de fulles que envelleixen i també de fulls que naixen.
L’obra del gran poeta Vicent  Andrés Estellés continua passejant pels carrers, on trobadors i trobadores espontanis ens delecten amb les excel·lències del pimentó torrat o l’amor dels amants de València. I així, les nits perfumades de l’inici de la tardor es converteixen en nits de vi i versos.
Les institucions recuperades premien el valor i la integritat dels artistes que han llaurat la nostra societat amb les eines humils que subministren la ciència, l’art o el pensament. S’obrin els teatres, que rebenten de propostes engrescadores. Es convoquen premis literaris que guardonen, any rere any, els millors textos en valencià. Fins i tot, s’uneixen esforços per donar vida a una Plaça del Llibre, on la literatura en majúscula i en minúscula es retroba per donar fe de la seua vitalitat.  
Aquest és el camí a seguir per dignificar-nos.
Ho sabem per experiència: en les estacions de la nostra història, després de la claror de l’octubre, vénen les tenebres hivernals. Abriguem-nos amb la seda de les paraules que hem preservat, per lluitar contra els embats futurs. I continuem sent el poble d’octubre fins que arribe la nova primavera.

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Aniversari

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'OCTUBRE DE 2016 
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui fa anys i ha esdevingut un ésser responsable i generós perquè des que era només un farcell, el seu entorn li ha anat bastint una estructura sòlida on s’hi va instal·lar a poc a poc, i des d’on va descobrir com obrir el cor a les necessitats del món i, en acabant, tancar-lo suaument i retindre-hi allò que val la vida.
Hui fa anys i assaboreix cada plat que l’existència li posa al davant. Unes vegades hi pega mossegades fermes i d’altres, llepades suaus, com si viure fóra un incendi ferotge que intimida i subjuga alhora. I sap volar per damunt de les paraules, llançar-se al cel i escalar ones de tempestes. I sap interpretar els esclats del foc, murmurar noms d’amics i enroscar-se a l’espera de la pluja. És tro i xiuxiueig de cortina, roca de penya-segat i perla blanca. I cada alba, el vermell dels seus llavis aguaita darrere l’horitzó com un sol esperançador.
Hui fa dues dècades llargues però ben endins seu, darrere d’un plec del cor, continua residint  la criatura que fou. Tanmateix, hi ha moments en què abandona la calidesa flonja del passat i muda en barca temerària, sacsejada amunt i avall per tot i per res. I corre desesperadament perseguint la quimera. Corre i corre intentant acaçar la llambregada fugissera i intermitent. No pot parar perquè té pressa, molta pressa a trobar-ho tot i a fer-ne ús sense contemplacions. Però encara no s’ha adonat que tan sols atenyerà la felicitat quan abandone el moviment  convulsiu i torne al repòs de la paciència i la reflexió. Aleshores, el seu paisatge, curull d'afectes, l’abraçarà, i es rendirà per fi a l'estima del moment present. Pacient, a l’altra banda del deliri, la vida minúscula l’espera en silenci, igual que una mar preparada per deixar-se navegar.
Fa anys i és encara l’infant tendre que ha procurat rescatar la seua infància. Ha crescut en la innocència de creure que el món s’acoblava al seu cos com un vestit de seda, i ha intuït, en la foscor lasciva d’un crepuscle que, de vegades, el teixit s’esgarra i la pell queda a l’aire, pudorosa i indefensa. Ha hagut de madurar a la força per enfrontar-se a la nuesa, i ha lluitat pel seu territori i per fer retrunyir l’eco de la seua veu.
Hui, en la capsa dels dies habitats, ha ordenat els seus anys per fer lloc als que ja vénen de camí. Hui compleix 24 anys del seu temps. 
Mentrestant, aquells que l’estimen, continuen construint amarres de jonc a la vora de la seua vida per ancorar-s’hi eternament.