dissabte, 26 de novembre del 2016

Hivern

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE NOVEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Diuen que en un plec del món existeix un país on la vida és tan efímera que fins i tot les flors s’han rendit a la mort. Per això mantenen els pètals premuts davall les tones d’enderrocs que soterren el paisatge circumdant.
Aquesta terra, llunyana en el temps però propera en l’espai, té un nom que un dia va centellejar en el firmament de les civilitzacions: Síria.
De bellesa museística, anhelada per uns i bandejada per altres, jau sobre una vora de la Mediterrània, com un cos violentat, a l’espera que alguna generositat li restituïsca la dignitat. Afirmen que allí, la Natura, ancorada des de fa segles en les ombries de les serralades, vol marxar lluny a la recerca de camps adobats d’alegria on plantar les llavors. Igual que la seua gent.
Fa anys que el poble, assetjat, es va convéncer que per sobreviure li calia seguir el camí d’espines i, de moment, l’èxode no ha parat.  Ni tampoc el sofriment de famílies senceres abocades a l’exili o a la mort. Molts futurs han quedat balancejant-se eternament entre els solcs dels camps d’aigua; d’altres romanen enganxats als fils d’aram d’alguna frontera infranquejable.
Les bombes dels criminals d’un costat i de l’altre han soterrat els parcs, l’olor de resina i els crepuscles; també els somriures infantils. Síria, bressol de la Humanitat, ja no té qui engronsar: els infants han deixat de ser-ho. Quan l’horror se t’instal·la a les pupil·les, quan la degradació humana et llepa els llavis i t’hi deixa baves amargues, la vida t’ennegreix el calendari fins al vol de l’últim full.
Síria ha esdevingut un silenci horitzontal que s’alimenta de vent desolat; una boca que escup les súpliques d’un poble ancestral que no entén com, ni per què. Milions de peus refugiats repunten els camins polsegosos de tot el país com si, amb els seus passos diminuts, pretengueren rejuntar les costures d’una terra esgarrada. Però, qui tornarà a cosir Síria? Qui n’esfilagarsarà les vores del dolor? Ja no queden costureres en aquell infern de crits i sang; elles també han desaparegut. I ara tot el país es tapa les vergonyes del sofriment amb els pocs arraps que els hem permés conservar.
És tardor, primavera o estiu al món sencer; hivern infinit a Síria. N’ha fet via l’alegria, també l’esperança. Amb la mirada suplicant, la terra de ningú ens allarga els braços.
Bressola’ns com antany, Síria, i fes fugir els monstres que ens enfosqueixen els cors i ens enceguen la mirada.

dissabte, 12 de novembre del 2016

Imaginem

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE NOVEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Visc en una terra que ha patit una infinitat d’injustícies i que encara en sofreix. Així i tot, no hi falten esforços per desbrossar els nostres aiguamolls personals i per preservar-hi l’escalfor de la solidaritat. Fins a tal punt ha canviat el paisatge, que una bona part de la societat ha començat a denunciar les riuades de baixa ètica que han pretés engolir-nos. I som feliços. Almenys, una miqueta més feliços que en el passat recent.
Aleshores, d’on ve aquesta por que sura en l’aire i ens agarrota el cor?  D’on ixen els monstres que fan ombra al sol?
L’octubre passat, una tempesta de núvols de ponent s’abatia sobre nosaltres. Vents funestos del sud, antany brises estiuenques, removien les consciències i atorgaven premi i poder a la corrupció. La sang de la bona gent deixà de fluir; per què es recompensava l’assetjament sobre l’empatia, el dolor sobre la pau, la immoralitat sobre la integritat? Un exèrcit de meteoròlegs tendenciosos ens intentava convéncer que aquests llamps que ens socarrarien les vides eren absolutament necessaris i arribaven en benefici de la ciutadania.
Ara, des de fa unes hores, procedent de l’altra banda de l’Atlàntic, avança un mant de fred polar que pretén congelar-nos l’esperança en un món millor. Els fantasmes més sinistres del gènere humà, de fatídic record, es desembossen les goles per vomitar tota classe d’improperis contra verds, rojos, negres, grocs, lila, blaus... Ningú no en queda impune. Tots som enemics de tots. Tots som culpables; per tant, tots mereixem càstig. Preparem-nos per al conflicte total i permanent. El llarg hivern que temíem ha vençut la claror i la penombra guaridora.
Aquests dies, hi ha qui es pregunta si estem assistint al desguàs de les democràcies i a la construcció del proper clavegueram de la Història. Som nosaltres responsables d’aquests núvols de sutge? I per esquivar-los i protegir-nos del cataclisme que s’anuncia, de veritat que només disposem d’un paraigua desballestat? Com aconseguirem elevar cants per domesticar la bèstia que ens rugeix a les oïdes?
Fa anys, en un altre temps i en unes altres guerres, John Lennon cantava Imagine i ens invitava a unir totes les veus per formar un clam immens que derrotara la malícia i l’odi.
Torna a ser hora de trencar silencis i comoditats, de fragmentar paradisos íntims i d’assumir que  només la humanitat és l’esperança de la humanitat.
Imaginem. Tant com puguem.
I vencerem.