diumenge, 25 de desembre del 2016

Pregària arran de terra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
         
            No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
            La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen arran de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. Allí, en aquesta trinxera de planys i eufòries diàries s’ubiquen els sentiments autèntics que mouen el món sense necessitat de cants celestials.
            En els recorreguts de la vida, sempre m’ha enlluernat més la llum que la Llum. No m’atrauen els núvols de llamps sobrenaturals, ni els capitells de plata i or que decoren, diuen, la llar del més enllà. La meua claror la conformen fanalets modestos que apareixen de sobte per il·luminar-me els dubtes, torxes sostingudes per mans amigues que em guien pels viaranys de l’existència, o flames tremoloses que es desviuen per senyalar-me l’eixida dels laberints que em confonen.
            M’embafa la Solidaritat que s’exposa indecentment a l’aplaudiment públic i em quede amb la solidaritat de la mà en la mà, aquella que transfereix l’empatia entre cossos units en l’estima.
            M’acovardeix la Pau. Jo reclame les paus, múltiples, com múltiples són els cors que les anhelen: la pau que s’esmuny d’una mare que ens eixuga les llàgrimes de l’esperit, el somriure regalat enmig d’una tempesta o el paisatge amassat per unes voluntats respectuoses.
            Per sobreviure a la solitud i a l’oblit necessite, a cada instant, els meus amors, paus i solidaritats, invisibles com l’aire i alhora vitals com ell; poderosos com la vida i, com ella, infinitament senzills. Vull dir bon dia i vull dir adéu, vull donar les gràcies, celebrar les coses ben fetes, demanar perdó, crear bellesa, abraçar, recuperar la innocència, i, a cada infortuni, trobar la força per tornar a creure en tots nosaltres.
            Aquesta és la religió que desitge celebrar, la de les paraules i els gestos afables, la que és capaç de convertir-nos, qualsevol dia de l’any, lluny de monarques i totpoderosos, en éssers humans extraordinaris vinguts del fons d’un firmament estrellat.
            I això és tot.
            I això ho és tot.