dissabte, 25 de juny del 2016

Costa de dir

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 25 DE JUNY DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No l’ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S’adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d’una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel.

Se li acudeixen tots els llocs comuns que ha anat aprenent al llarg de la vida per suavitzar situacions d’alt risc com aquesta, però ara, ara que ho necessita com mai, no gosa actuar. I si amb la seua actitud benintencionada, però probablement inoportuna, l’alarma encara més? Quina classe de paraules, es pregunta, poden arribar allà dins on el terror excava les entranyes?

Mentre camina cap a la silueta fràgil, somrient obertament perquè ara aquella també l’ha vista, pensa en allò que realment li agradaria confessar-li. De vegades, la vida és una merda, li xiuxiuejaria abraçant-la ben fort, allí enmig de tot i de tots, i estic tan dolguda amb el destí que t’ha tallat l’alé que m’has de permetre que plore amb tu, perquè les llàgrimes compartides són barques etèries que esquiven el paisatge accidentat de la vida i dels penya-segats profunds. M’agradaria que em permeteres acompanyar-te tan lluny com vulgues, amb les meues mans que esdevindran les teues crosses, i amb el so de la meua veu que farà volar el teu cos inert.

Sí, això és exactament el que li diria si no fóra per aquest nuc a la gola, pel pudor que la fa emmudir, per la por a sentir-se fora de lloc, pel convenciment que el seu entorn ja es farà càrrec de consolar-la, i perquè en el fons qui és ella per...?

I quan paren, l’una davant de l’altra, li pregunta que com va tot. Regular, contesta l‘amiga. A veure quan quedem per parlar. Sí, bé. Et trucaré, bonica. És clar que sí. Adéu. Adéu.

L’amiga reprén el seu camí descendent amb els ulls banyats de solitud. Ella recupera el pas amb un forat immens entre el seu jo més íntim i el món que li ha modelat la misèria que va repartint. I es queda maleint-se per no haver sabut, per no haver gosat, i no entén per què es reserva sempre, davall de tones de vergonyes, de respectes enganyosos i d’egoismes dispars, allò que ara li bull per dins amb tots els focs del penediment.

Era tan fàcil dir-li que l’estimava.

diumenge, 12 de juny del 2016

Per totes les violències que han de desaparéixer.
Per totes les diferències que ens unixen.
Descanseu en pau.


dissabte, 11 de juny del 2016

Apocat

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 11 DE JUNY DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Hui hi ha tensió a l’aire: he convocat examen i les criatures, tendres encara, tenen els nervis encesos. Distribuïsc les còpies de la prova, repasse en veu alta els possibles dubtes, n’aclarisc el vocabulari i demane silenci, per favor. Arranca la prova i unes desenes de caps s’inclinen àvidament sobre el full, sospiren, escriuen, miren amunt, es rasquen el cap, trauen la llengua i...
... un, dos, tres segons...
Alumne 1 i 2 em pregunten què significa "apocat". Els dic que esperen un moment perquè he d’acabar de passar llista.
Alumne 3 espera, impacient, i m'ho torna a preguntar. Li ho aclarisc. Als dos minuts, alumna 4 em pregunta què vol dir " apocat". Li ho faig saber.
Alumna 5 i alumne 6 riuen perquè han coincidit a alçar la mà alhora per preguntar-me què vol dir " apocat ". Pose els ulls en blanc i els ho definisc. Passen deu segons i alumne 7 em demana si “apocat” significa “advocat”. Li dic que no, home, no, ara t'ho resolc.  
Alumne 8 i alumna 9 xarren en veu baixa. –Eh! –els interpel·le–, esteu copiant? -No, és que no sabíem què volia dir " apocat ". –Ah! –retruque jo–, però això m'ho heu de preguntar a mi. I els ho faig saber.
Alumne 10 fa: –Com? Com? Repetix-ho, per favor, que no ho he sentit. Li ho consentisc.
Alumna 11 bufa i m’hi acoste: –Què passa? –Res, que no entenc açò. –Quina cosa? –Açò; em pots definir “apocat”? I ho faig.
Alumne 12 alça la mà per dir-me que ha acabat l’examen. –Bé, tot no –detalla–, perquè no entenc què vol dir “apocat”. M’hi acoste i li’n done la definició.
Alumne 13 pega un crit “Apocat!”. El mire, astorada: s’ha adormit i ha tingut un malson, em diu.
Alumna 14 riu i jo li pregunte per què. “Perquè ha dit una paraula rara que no entén ningú.”
Alumna 15, futura mestra, mira el cel i sent que està a punt d’abandonar els estudis.
Alumne 16 s’alça per buscar la paraula “apocat” al diccionari. Passat un temps em diu que la paraula no existeix. M’enfade. Ell hi insisteix. “Això deu ser una paraula inventada... o un barbarisme”, em diu, tot milhomes. Li arranque el diccionari de les urpes. “Tros de suro! Aquest és castellà!”.
Alumna 17 i alumne 18 es passen una noteta. “”apocat” vol dir “ombligo””, hi ha escrit. Me la quede. I me l’engul.
Alumna 19 alça el braç: – Puc posar “tímid” com a sinònim de “apocat?”.
Alumnes 20, 21, 22, 24, 25... esclaten: “Ei, gràcies, alumna 19!” –diuen amb un somriure als llavis.

I així cada hora de cada curs de cada vida meua.