diumenge, 12 de novembre de 2017

Des de la presó

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE NOVEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’home no ho sap, però de vegades parla en veu alta dels seus enemics, de l’exèrcit d’enemics de tantes i tantes coses que s’ha anant forjant al llarg de la vida. Perquè no n’accepta les maneres de dir o el color de la pell o la llengua o, senzillament, el seu projecte de futur. I amb el dit n’assenyala les diferències, els amenaça amb les deu plagues d’Egipte i pot arribar a condemnar-los a esborrar dels seus llavis les paraules, les de tinta sobre el full blanc, les que prenen forma de pentagrama o les que es llancen al cel.
Tapar una boca per encegar un món.
Està convençut que es mereixen la pitjor de les càrcers, aquella que apareix reforçada amb barrots d’acers i braçalets de vergonya als canells. La cel·la lúgubre que s’arrapa al cos i a l’esperit com una mortalla al cadàver. El pati de murs elevats que pretén tancar-se sobre la llum del sol i els sons de la vida i segrestar cada exhalació, cada inspiració i cada batec del cor de qui hi passeja la seua condemna.
Ignora, però, que quan parla amb fúria d’allò que tant odia, ell també ho fa des de la presó. Des de la presó de la seua ignorància. La que l’acompanya pertot arreu: quan s’instal·la davant de la televisió i llança a la pantalla brams esguitats de baves contra tot allò que li sacseja les arrels de les seues conviccions; al carrer, mentre passeja les hores lànguides de vida conservada al buit; a la barra d’un bar, palpant periòdics que ni tan sols obri; al cotxe, amb la ràdio incrustada en una única emissora de partits de futbol o de tertúlies vociferants; cara a cara amb els fills, quan llança clams a favor de pàtries mòrbides o credos fossilitzats.
Ell viu en una presó estanca i obscura com un tanc de guerra, sense escletxes,  ni matisos, ni titubejos. El seu univers és un món de buits i de mancances. No sap res de res, però això no el fa callar. I passa la vida opinant res de tot. O tot de res. O tot de tot. Quina importància té?
És ignorant perquè li falta paciència per escoltar, reflexionar i emfatitzar. Per això deixa que els altres elucubren en el seu nom. Mentrestant, en la seua comoditat vital, ell sols atén a consignes, igual que l’animal que algun amo malintencionat ha ensinistrat per obeir ordres humiliants a canvi d’una carícia efímera.
L’home no ho sap però, de vegades, quan parla dels enemics, la muralla de la seua ignorància li retorna, com un eco mortífer, la seua veu enverinada. Solitària. Estèril. 

dissabte, 28 d’octubre de 2017

La Plaça del Llibre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 D'OCTUBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I un bon dia, ella va dir que tenia fam. Però fam de la grossa.
D’aquella que t’inunda els pulmons i el cor. T’anul·la el present. T’encega el futur. T’emmudeix i t’esborra de la Terra.
Va dir que tenia fam de saber i que si no li alimentaven l’esperit moriria com una mala herba a la vora d’un camí perdut.
I la van portar a la plaça. A la Plaça del Llibre.
Va obrir els ulls com taronges: una multitud de taules parades per sadollar la gana de qualsevol ventre delerós li oferien paraules en la seua llengua cuinades de mil maneres diferents.
Famolenca, es llançà a tastar unes delicioses il·lustracions que acolorien relats pescats de la realitat més quotidiana o rescatats de la imaginació fructífera d’algun enamorat de les lletres. També s’oferí unes queixalades de poemes que en la tebiesa de la boca adquirien el sabor del vi macerat, igual que el sucre vira a caramel quan olora el foc.
Un poc més enllà, un llibreter la invità a una olla exuberant feta amb desenes de novel·les d’ací i allà. L’home aprofità l’avinentesa per cantar-ne les excel·lències, clamant als quatre vents que qui es nodreix de màgia viu cent vides i mil amors.
Continua el seu recorregut i caminant, caminant, pessigà alguns capítols d’històries menudes, de faules antigues, tragèdies contemporànies i pensaments multicolors, fins que va topar amb un vaixell immens fet de pergamí que semblava flotar en l’aire. D’un salt, pujà a la coberta just a temps per gaudir de les narracions que pirates i baleners maldaven per perfumar de rom. I l’atmosfera es va omplir d’epopeies en illes exòtiques. De tresors amagats. De lluites per la llibertat.
Quan tornà a terra, la va acollir un rotgle de comensals ancians que xiuxiuejaven, amb veu de pa, oli i sal, rondalles habitades per fades d’aigua i dimonis perversos.
Tot d’una, un parell d’editores li van presentar unes safates d’aspecte sever farcides de llibres gruixuts. Són assajos ―murmurà un conte infantil, tremolant de la impressió. Ella va somriure: la literatura d’idees li omplia l’estómac de  papallones i el cap de vida. Va estar una estona espigolant entre els centenars de qüestions apassionants que contenien, fins que va descobrir que la lluna s’havia enganxat al sostre nocturn i que era hora de retirar-se.
Sospirà de pur plaer: es trobava plena a rebentar, assaciada. Però feliç com mai.
I va saber que l’endemà tornaria a la Plaça del Llibre.
Perquè tenia fam.

Encara tenia molta fam.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Llibertat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 D'OCTUBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


M’agrada la llibertat. Llibertat per ser qui vulga ser, on vulga i amb qui vulga. Llibertat per apagar els cresols quan l’univers s’encén, per cridar quan tots emmudeixen o per posar-me a recer quan el món sencer ix al carrer. M’eriça la pell sentir veus antagòniques provocant-se mútuament de forma amable, només per atorgar-me el goig de tastar la diferència i la singularitat. No trobe millor manera de viure que poder córrer en qualsevol direcció, evitant a tota costa xocs i molèsties a qui haja optat per quedar-se parat.
M’atrapen els núvols que van a la seua, les edats que es barregen en l’amor, els sexes que es donen a conéixer a la llum de l’honestedat i els colors de l’arc-iris que se salten totes les normes establertes a l’hora de combinar-se. Sóc addicta a l’autonomia de pensament, de tria i de somnis. Amb els anys, m’he afeccionat a col·leccionar llicències. En tinc de totes les grandàries, musicalitats, idiomes i credos, i procure ensenyar-les a qui encara s’esgarrifa de la seua existència.
Passem la vida intentant crear complicitats per defugir la solitud. Anhelem conservar les amistats lligades als nostres moments més vitals, sospirem per gaudir de les estimes i reforçar les fidelitats fins a extrems inconcebibles. Tanmateix, el preu a pagar, la premissa per a guanyar aquests contractes és, contràriament a allò que es pot pensar, el lliure albir, la llibertat de criteris. Sinònim de decisió pròpia, d’elecció personal i intransferible, d’oportunitat oberta, la independència dels éssers humans és l’antítesi de la genuflexió i la por.
Ho hem demostrat de forma reiterada al llarg del nostre esdevenir. Revestits d’uniformes més o menys fantasiosos, de cota de malles o de poder atribuïts per no se sap quin déu, hem invocat milers de fantasmes per intentar guillotinar llibertats. Tanmateix, el resultat, en qualsevol escenari de qualsevol època, sempre ha resultat ser el mateix: un enorme univers erm.
La llibertat és una escala que porta a l’impossible, una mà que obri totes les portes del futur o unes ales desplegades al vent. És un cos posseïdor del temps i de l’espai, que té l’opció de determinar sobre quin horitzó pretén caminar o fer equilibris. Per això, és higiènic recordar-nos que ningú no s’hauria d’atribuir el dret a violentar els pensaments o els moviments lliures, per la simple raó que la llibertat no s’administra, ni s’adjudica, ni es limita.
La llibertat només es respecta. 

dissabte, 30 de setembre de 2017

Botifarra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE SETEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Si sabera cert que per sentir bategar l’univers tindria prou d’asseure’m sobre la línia de l’horitzó, com si es tractara de la tanca d’un jardí immens, amb les cames penjant cap a llevant, jure que ho faria. Ni que fóra per delectar-me una vegada i una altra amb la teua veu de terra batuda que ens narra el caminar del nostre poble, el d’ara i el que un dia fou.
Tu, Pep Gimeno, Botifarra, de Montesa a Meliana, d’Almenara a Morella, eres un dels contraforts que ens protegeixen dels embats de la desmemòria.
D’altres artistes t’han obert camí, és cert. Tanmateix, pocs han aconseguit sacsejar–nos amb tanta força els sentits adormits i recordar-nos que sempre hem entonat el riure i el plor, la festa i el treball, però que hem estat a un mal pas d’oblidar-ho tot. 
Mira si has corregut terres, empomant fruits de llavis ancians que t’han ofrenat a cau d’orella una irrepetible herència oral, conscients, tal volta, que aquell tresor fet d’aire corria el perill d’esfumar-se, i que urgia buscar-li un cau sòlid on conservar-lo.
Has donat llum a ombres remotes que no gosaven manifestar-se per evitar el menyspreu d’un present desagraït. Ens has reconciliat amb les veus aflautades de les iaies que cantussejaven al voltant de la taula, o al banquilet, les nits sufocants de l’estiu. Has rescatat cançons de bressol que es desfan tendrament sobre les parpelles de les criatures. Seduïts pel teu empeny, hem comprés el valor del cant dels llauradors descansant a l’ombra d’una garrofera o el de les dones batent roba al llavador d’aigües gèlides.
Et farem costat per encabir en el sarró més albaes, jotes, malaguenyes, fandangos i romanços que xiuxiuegen el nostre passat. Amb tu, escorcollarem les brases del patrimoni que un dia ens van voler socarrar, per recuperar fragments de paraules i melodies casolanes que ens pertanyen per dret.
Eres l’home romancer que ens ajuda a desempolsar aquells instants de poesia, microscòpics en el descomunal llenç de la història de la Humanitat, però insubstituïbles per entendre d’on procedim i, per tant, a qui i a què ens devem.
Gràcies, Botifarra, per perseverar i per cridar als huit vents que, malgrat tot, no hem deixat mai d’estar vius i encara tenim coratge per taral·lejar cançons d’alegria als qui ens vénen darrere.
Ací estem nosaltres per reconéixer-nos en tu i demanar-te que continues sent l’home humil que ve del poble i que ningú no farà mai abaixar la veu.  

diumenge, 17 de setembre de 2017

No és suficient

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE SETEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Cartells, eslògans, escrits llegits en veu alta a les places de les ciutats, recollida de firmes i concentracions, clams i llàgrimes. Una lluita extraordinària per la dignitat. Encomiable, però encara no és suficient.
Pronunciaments de membres d’associacions diverses, declaracions als mitjans de comunicació, i 60 segons de mutisme per una vida arrancada. Esforços titànics per resistir però no, encara no és suficient.
En mig any, desenes de dones assassinades a mans d’uns botxins amb els quals una vegada van compartir l’aire.
La tràgica realitat ens diu que ja no disposem de temps i que els intents de la societat civil per salvar les dones de la condemna a mort són insuficients. Cada dia, estranyament, dins dels nostres pobles i ciutats de milions d’ulls, una bèstia aconsegueix passar desapercebuda i llançar-se contra una dona per destruir-ne el futur i el dels éssers que l’estimen.
Parlem clar: sovint són les nostres mirades esbiaixades i els llavis cosits qui assenyalen a l’assassí l’escletxa per on pot entrar a matar.
Que en l’àmbit privat o en el públic, la dona encara es veja exposada, mutilada verbalment, palpada visualment, és el paisatge que hem construït perquè els nostres descendents cresquen convençuts que ells també tenen dret a delectar-se amb acudits sobre esposes estúpides o veïnes excitants. Que es fomente un masclisme banal subtil i fins i tot excusat, és la pedra que ha anat adobant el camí que porta, en massa casos, al cementeri.
No. S’ha de fer molt més.
És hora que els governants deixen de costat càbales electorals i misèries de saló,  miren de cara el terror i centren totes les forces a eximir unes ciutadanes de la sentència de mort dictada per jutges demoníacs. Sense una intervenció contundent de qui s’entén que ens representa i ens gestiona la vida, tots els esforços podran ser valuosos però resultaran testimonials.
Exigim passos contundents en una mateixa direcció inequívoca, lleis que ens protegisquen i sentències que netegen la societat de les bandades de llops sanguinaris i les seues corts. Volem mitjans de comunicació respectuosos, polítiques avançades, exèrcits de professionals repartits pertot arreu, educació als centres escolars i una sanitat que detecte i diagnostique per poder anticipar-nos al drama. I pressupostos generosos destinats a portar-ho endavant.  Reclamem respecte i seguretat. Reclamem llibertat.
Ens hi va la vida.
No és suficient?

diumenge, 3 de setembre de 2017

Taula d'estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE SETEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Volem ser persones raonables i ens esforcem per començar el dia amb un desdejuni contundent, tot i que en són ben pocs els qui ixen a la batalla amb el depòsit de les vitamines carregat. Intentem complir escrupolosament amb el dinar, convertit en oasi, però sovint acabem cruspint-nos qualsevol fast food encavalcats a un banc de jardí o penjats d’una barra de bar. Desconfiem del caprici del berenar que només pretén enganyar l’estómac mentre reptem cap a poqueta nit, i ens empassem el sopar d’herbes perquè el viatge a la nit siga lleuger d’equipatge.
Ara bé, quan prenem la revenja a tan insuportable dieta, quan ens lluïm a base de bé, sense reserves, és a l’esmorzar. L’esmorzar de vacances, s’entén. El moment gloriós en què ens adherim com llepasses a la gerra de cervesa i l’entrepà, i naveguem per l’oceà de l’eufòria absoluta amb la millor companyia, lliures de brúixoles i horaris imposats.
I per això, ara ve el drama. Presoners novament de la rutina diària, de sobte, l’esmorzar es contrau i envia la meitat de la nostra felicitat de viure a pastar fang. Per què? Perquè les vacances distorsionen la realitat i és fàcil creure que els instants sublims vegetant al voltant d’una taula animada, són la tònica habitual al treball. I no, no ho són. Si som persones íntegres o, senzillament, si hem de fitxar davall de la mirada de l’antipàtic de torn, hem de recordar que durant l’any l’esmorzar té els minuts comptats, literalment, i per tant n’hem de bandejar allò que no ens atorgue un plaer immediat.  
Avançar lentament cap al lloc on concorren ja els comensals i anar saludant a tort i a dret com si fóra l’hora de l’aperitiu a la piscina del poble? Impossible; quan sone el timbre del descans, arranca a córrer cap a la cafeteria com un Velociraptor. Encetar temes transcendents amb exposició de tesi, esmenes a la totalitat i represa del debat? No! Entre glops de café aigualit parla de factures, de l’ull de poll que t’està matant o de l’estupidesa humana però de res que no es puga concentrar en un tancar i obrir d’ulls. Perquè hem de ser conscients que l’àpat que tant hem estirat durant l’eufòria estiuenca,  es convertirà ara en un concurs de brevetat; brevetat en les salutacions, converses, malediccions,  promeses... 
Això sí, podem superar-ne la pèrdua. Pensem que des d’aquest mateix instant disposem de tot el temps per compartir amb uns i altres, durant dies i setmanes i mesos, una bona taula... de despatx.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Encontre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 D'AGOST DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Ens la van presentar fa molts anys, quan segurament encara no en teníem ni 20, no ho recorde amb exactitud. Començava una nova primavera valenciana i diàriament els grups d’universitaris recorríem les diferents facultats d’aquella època, entrant-ne i eixint-ne en funció de l’atracció de les seues cafeteries. Estudiàvem, és clar que sí, i molt, però aquells moments compartits al voltant d’una taula que anava canviant de components a mesura que discorria el matí, és un dels records més entranyables que posseïm dels anys de carrera universitària.
            Ens la va dur Maite, una amiga fidel de derrotes i victòries. Feia temps que ens en parlava i semblava tan entusiasmada a fer-nos coincidir que al remat vam donar el vist-i-plau a l’encontre. I un dia, sense previ avís, a l’hora confiada de l’esmorzar, en alçar el cap, vam contemplar com s’acostava a la nostra taula. La llum dolça que desprenia contrastava de manera espectacular amb el turbant immaculat que li cenyia el cap. Per a nosaltres va ser com si, de sobte, un ventijol de tardor entrara a diluir la xafogor precoçment estiuenca.
            Tot i que hi havia hagut unes quantes trobades visuals de lluny, ací i allà, ara que la teníem tan a la vora, ens va copsar el seu aspecte. No podíem ni volíem negar-ho: era bellíssima. De seguida li vam envejar l’efecte dels esclats daurats que li cobrien la pell i que provocaven un efecte hipnòtic que ens va enlluernar per sempre més.
            Amb la presència de la invitada, la taula es va animar com per art de màgia. Maite somreia, orgullosa, en el seu paper d’amfitriona exitosa. Jaume s’esforçà per presentar adequadament la nouvinguda i encetà un monòleg sobre els seus orígens. Antoni ens en va descobrir la família extensa i ben repartida al llarg del planeta. I la resta... la resta no podíem deixar de contemplar-la. Tot d’una, vam tindre ganes de no separar-nos-en més i de viatjar amb ella on fóra que volguera per reprendre, d’alguna manera, la seua història de segles.
            Amb els pas dels dies vam descobrir que podia ser única i múltiple alhora, freda o càlida, de vellut o d’espart, i que el seu cap emboirat era un imant del qual no podíem ni volíem defugir.
            Hui, a pesar dels anys transcorreguts i de la fidelitat dels nostres encontres, suspesos només pels curts hiverns d’aquestes latituds, l’estimem igual que aquell matí que ja es perd en els records; la nostra daurada, fina i refrescant cervesa d’estiu.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Punt i final

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 D'AGOST DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Cavallers, senyores, la tristesa ens desborda: se’ns mor el punt. Els seus companys de trajecte, la coma, els signes d’interrogació i d’exclamació, les majúscules, els guionets… reunits als peus del seu llit, esperen l’adéu definitiu.
            La taqueta redona, la piga que ens ha acompanyat tota la vida per rematar les nostres súpliques, la mandonguilleta fosca que ens salva de l’asfixia quan llegim la redacció d’algun alumne, diu que ha quedat encallada en un temps remot i idíl·lic en el qual posseïa l’última paraula, però que ara no el necessita ningú. I el puntet ja no vol viure.
            Jure que hem intentat dissuadir-lo repassant algunes novel·les eternes, diversos juraments de fidelitat, diaris personals… però res no l’ha fet canviar de parer. ”Un ha de saber quan sobra” ha manifestat, tolerant. Ell comprén la situació. De veres.
            I és que el món nou ho escampa als quatre vents: ”Escriure, d’acord, quin remei, però redactar? Això ja és excessiu!” Pocs volen doblegar el llom sobre el full per ajuntar-hi paraules i, per si no en tenies prou, perquè tinguen algun sentit. On s’ha vist, sostenen alguns, un esforç tan titànic i inútil? Han buscat solucions per a lluitar contra aquest sotmetiment a la paraula, per estalviar-se’n unes quantes maniobres. I ací és on comença l’agonia del puntet.
            Les noves generacions, vos ho dic literalment, han enviat el puntet a pastar fang. Bon vent, i passem a una altra cosa! Es llancen a escriure línies i línies sense cap zona de descans, sense cap parada per prendre aire, sense cap remat entre oració i oració. Per a què?, protesten. Tu vés llegint i si sents que t’ofegues, que se t’enterboleix la mirada i l’enteniment, pega quatre glopades d’aire, com si fores una sardina fora de l’aigua, i recupera el ritme cardíac.
            Va al gra, el món nou. I, això, el punt ho intueix. Sap que a poc a poc deixarem les oracions obertes i eliminarem les barreres que ens impedeixen ajuntar paraules, una darrere de l’altra, o una damunt de l’altra, a qui li importa, sense punts, però també sense comes, ni mandangues.
            Ficats a no estressar-se, diu el punt sorneguer, per què no eliminem directament les paraules? De veres. Totes. Total, en el món hi ha tan poc per comentar/debatre/protestar/defensar, no?
            Per això el puntet se’n vol anar. Per deixar enrere el que creu que s’aproxima; un món sense veu, sotmés al silenci. I això, això sí que és per a plorar.
            Adéu, punt. I final.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Mendieta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE JULIOL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hi ha vides que romanen ancorades a un instant de claudicació o de rebel·lió. I camins que arranquen quan sembla que tot acaba.
Ascensión Mendieta tenia 13 anys. 13 anys és encara una edat de llet tèbia i dits despentinant-te amb tendresa. És l’entrada a la vida amb les venes obertes als somnis. Per a la xiqueta Ascensión, però, 13 anys fou un dolor que li llaurà una ferida impossible de sargir. Aquell dia, l’Espanya de Franco va trucar a la seua porta; buscaven el seu pare, Timoteo Mendieta, sindicalista republicà. Els botxins se l’emportaren i l’afusellaren. Era 1939.
Ascensión Mendieta té 91 anys. 91 anys és una edat de xiuxiuejos en una vesprada d’estiu, de mirada apaivagada i somriure esponjós. És el final d’un recorregut carregat de serralades fredes, però també de dunes daurades. Per a Ascensión, però, 91 anys és l’arribada d’una carrera contra l’oblit i la intolerància i l’instant en què, per fi, ha pogut cosir-se a la pell el fragment de vida que li van arrabassar sense pietat.
Perquè Timoteo Mendieta fou assassinat pels franquistes i el seu cos llançat a una fossa comuna, com el de tants altres acusats de desafecció al règim, en aquells temps en què la dictadura decidia qui havia de morir, quan i com. I Ascensión, els germans i la mare van haver de sobreviure al dolor immens de no saber on buscar l’abraçada del pare, al silenci que els envoltà, fet de terror i tortures, i a una estigmatització social que llastrà totes les esperances.
Ascensión, però, no es va rendir. Mentre a l’estat espanyol, el govern de Rajoy atacava la llei de memòria històrica, la justícia argentina, a la qual van recórrer la filla de Mendieta i un grup de famílies, instruïa una querella contra els crims del franquisme. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica s’implicava, una vegada més, en la tasca titànica de recuperar les restes d’homes i de dones assassinats pel règim de Franco.
El 31 de maig del 2017 s’exhumava el cos de Mendieta. La xiqueta de 13 primaveres retrobava son pare; havien passat quasi 80 anys.
Fa uns dies, el cementeri civil de l’Almudena de Madrid acollia una multitudinària manifestació d’estima envers Timoteo i Ascensión. Fou un clam per esgarrar el silenci que encara cobreix les fosses anònimes i la pena d’un poble atroçment torturat.
Perquè no. Perquè obrir fosses no és reobrir ferides; és tancar el dolor d’aquella gent que mai no es va deixar véncer.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Secrets

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE JULIOL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


            Xicotets fragments de vida ocults entre els plecs de l’honradesa i la desvergonya, a recer del feix de llum de la veritat. Això són els secrets. Tan habituals com extraordinaris. Tan útils com innecessaris.
            No volem contar-ho i no ho farem, n’estem segurs, parapetats darrere del convenciment que res ni ningú no ens pot obligar a confessar allò que un dia vam identificar amb un calfred.
            Hi ha els secrets primerencs, brots tendres que es desfan al contacte d’una veu amiga o una mirada suplicant. És el primer amor, és el pecat que furga la cartera dels pares o la borratxera encoberta per la capa de l’amistat. Ningú no es salva d’aquestes escletxes de penombra innocent per on circula la saba de l’edat primerenca.
            A poc a poc, però, la partida sostinguda de ping-pong que és la vida va marcant l’horitzó més enllà del qual no hi ha perdó. Qui traspasse la línia de l’honestedat adoptarà un hoste parasitari. Ja no serà l’aire qui ocuparà el seu diafragma; serà la mentida per ocultar el secret monstruós.
            Si en algun moment el secret perilla, ho negarà. Negar-ho tot, aquesta és l’autèntica veritat que ara regirà la seua vida. No, no s’ha beneficiat d’informacions avantatjoses, no ha violentat cap cos innocent, ni ha burlat la justícia, ni saquejat, menyspreat, empobrit qui s’haja interposat entre ell i el territori  d’Eldorado. Justament, és tot el contrari; adduirà que ell ha eixit a la trona pública per impulsar la lluita contra l’espoli i els abusos. I mentre representa el sainet, la veritat oculta se li podrirà a les entranyes i el convertirà en la indecència agenollada davant de la cobdícia.
            Fins que dia, un jutge el senyalarà amb el dit. Aleshores tot eixirà a la llum i reglotarà com un riu pudent que empastifa l’aire amb l’olor agra del vòmit. I no quedarà més remei que abocar la veritat. Sí, ha traficat amb vots, amb armes, amb promeses, amb vides... Durant unes hores, algú s’escarotarà davant de la confessió impúdica. Després, a poc a poc, la capa fangosa del temps i de la conformitat ho recobrirà tot. La ira encesa mudarà a brasa; després a cendra, i tot recobrarà el lloc de sempre. Mirarem cap a un altre costat, ens abstraurem buscant-nos pelusses al melic o al del nostre veïnatge i, lentament, vinclarem cap i cos per tornar a acomodar-nos als batecs que marca la corrupció.
En silenci.
En secret.
Com quan, a l’edat de la innocència, callàvem el nom del nostre primer desig.


diumenge, 25 de juny de 2017

Estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passàvem tot l’any en aquella terra eternament grisa del nord d’Europa. Hi havia dies que hauríem esgarrat, si haguérem pogut, la boira elàstica que ens furtava la vista. Vivíem en un paisatge d’ocàs permanent i poques coses ens acostaven a la llum de la primavera. I la vida, quan no pot respirar, es reclou a les catacumbes de la tristesa.
Jo era una xiqueta del sud del món que habitava a París perquè era filla d’emigrants. Per tant, carregava amb una bona part de l’enyor que consumia els pares.
L’ésser humà fa art amb les seues necessitats i deficiències i es reordena els àtoms per adaptar-se a allò que l’ha d’arrecerar. Amb el temps i la rutina, vaig adorar la tardor que ens llançava contra les grans estufes que rebien mans i peus gelats i ens els convertien en bescuits tebis. Reia el ple hivern de carrers que s’estiraven tant com podien per travessar la neu nívia i el cel plomís, com ho faria una fletxa alliberadora.  I quan podia, aspirava amb recel la blavor d’un cel de primavera i en repetia l’alegria en les llargues vesprades plujoses. Vaig créixer en una closca de llana esponjosa.
Per tot això,  sovint m’envolava alt, molt alt, i travessava tempestes, cavalcava vents encabritats i, darrere dels meus ulls tancats, acabava deixant-me caure sobre una planura de tarongers a la vora de la Mediterrània. 
Arribava a la meua terra, a València. A la meua terra d’estiu.
I, tot d’una, notava que els porus de la pell rebentaven com qui arranca la porta de fusta gruixuda que ha barrat el pas a la llum. I em penetrava la desesperança del paisatge i de les seues ombres, sí, però també l’aroma de la sal de la mar, del camp, de la llet acabada de munyir, de les gallines desplomades, del carrer arruixat, de les cadires de vímet tombades contra les parets i que sostenien cossos disposats a encetar una nit a la fresca, dels geranis omnipresents,  de la dolçor de les ensaïmades ensucrades, de la tomata vermella d’insolència, i de les olives picades, ferides en la seua pell sucosa.
De sobte, endevinava quins eren els hostes generosos d’aquesta banda del món que havien parat aquesta taula de sensacions per a mi. Eren unes siluetes fosques retallades per l’espart del temps, unes vides que anhelava abraçar i uns rostres marcats per les llàgrimes d’alegria, ara, i per les de l’adéu, al cap d’unes setmanes. Eren els iaios que acollien els refugiats del nord. Eren el nostre sol.
Ells eren l’estiu.



diumenge, 11 de juny de 2017

Conca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Una de les meues millors amigues és de Conca, ella i la família llarguíssima de la qual prové. De menuda, van emigrar a València on van depositar moltes esperances. Continuen estiuejant al poble dels ancestres, ara un xicotet paradís de pedra apartat del món però que temps enrere fou bressol d’existències sense futur i poc donades als excessos.
            Sempre té present la terra que la va acollir com una mare. Era València l’autèntica mater i Conca l’altra? O a l’inrevés? Era conscient la meua amiga que, de la mateixa manera que adorem per igual els fills, també podem complementar dues procedències sense menysprear-ne cap ni una? No ho sabria dir. El que sí que sé a ciència certa, perquè la vaig conèixer en aquell mateix instant, és que el dia que va arribar a la Universitat, va decidir entrar-hi parlant en valencià. Com si l’hagueren criada als carxofars de Meliana o prop de les arenes de Dénia; ella, arrancada d’una terra eixuta, oest enllà.
            Excitats com estàvem amb aquella convivència estudiantil incipient, no li detectàrem ni dubtes, ni fonètiques impròpies que ens feren sospitar. Tampoc no vam apreciar el seu esforç. Ara ella se’n riu, però els qui per circumstàncies de la vida hem hagut d’adaptar-nos a altres cultures i, per tant, òbviament, a altres realitats lingüístiques, sabem que acostar-nos a una llengua nova suposa esforç i sacrifici. Aleshores, per què aquesta autoimposició? La meua amiga no ho ha dubtat mai: ella és valenciana i parla valencià. De la mateixa forma que quan es desplaça a Conca parla castellà. Ho entén com una demostració de fidelitat però també de compromís. Fidelitat a qui ens ha precedit i ha vetlat llengua i territori fins a la nostra arribada. Compromís amb allò que ens toca mantindre per a les generacions que han de nàixer.
            Ser de Conca i parlar valencià és la major ofrena que pots fer a la teua pròpia història. Ser de qualsevol punt del planeta i fer l’esforç per expressar-te com ho fa la societat que t’acull és un agraïment etern a qui t’ha parit i a qui t’ha criat, i una voluntat personal de progrés.
            I en això estem: apostant pel futur. No admetrem més laments de boques torçudes que busquen ferir de mort allò que som. Volem sentir l’alé de la nostra llengua per damunt de les nostres existències i de les que vindran. 
            Embruix, llavis de canyella, aborronar, bàlsam, alba i capvespre, xiuxiueig, tendresa...
            Com vos direm que vos estimem si ens mateu la llengua?


diumenge, 28 de maig de 2017

Cap a la Universitat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’estudiant de segon de batxillerat pega manotada al despertador i sense permetre’s ni un segon de dubte s’alça i aparta les cortines. Es queda un instant així, immòbil, mirant el carrer que s’esforça per fondre la foscor de la nit. Primera hora de llum per al món, primer instant del futur anhelat per ella.
S’asseu a la taula d’estudi i s’adona que seria capaç de dibuixar-la, centímetre a centímetre, perquè és allí on ha bressolat sempre les il·lusions i els temors més íntims. Lentament, amb una mà distreta, recol·loca uns fulls que aguaiten entre les pàgines del llibre d’Història, amuntona llapis, gomes i records, i ajusta la cremallera de la memòria.
Ressegueix amb el dit la silueta d’una taca i li ve al cap aquella matinada de fa poc quan la mare la va trobar treballant amb les companyes i el cigarret, sorprés in fraganti, va saltar del cendrer i va marcar a foc la superfície de la taula. La dona no li va fer cap retret perquè no es pot renyir algú que espera l’alba amb els ulls oberts de deler.
Repassa els llibres que s’acumulen als estants i n’identifica la biografia i com van arribar a la seua vida. Com, quan, per què i per qui. Quantes hores llegint, subratllant, anotant, revisant i resumint sense pietat pàgines de saber per ingerir-les i pair-les! És ella el resultat de tots aquells pensaments de la humanitat? I tant que sí, però també és fruit de la seua quotidianitat i, sobretot, de la seua gent.
I ara es posa a mirar les fotografies que sempre han estat allí: ella, acabada de nàixer. Ella, amb trenes. Ella, disfressada. Ella jugant a bàsquet. I ells: els pares, una instantània discreta, però que, ara ho sap bé, ha omplit sempre l’espai de l’habitació i de la seua vida. I entén que ha arribat el moment de dir-los-ho, de demostrar-los-ho.
Per això es vesteix, decidida, i es penja al muscle la seua fidel motxilla que per una vegada   l’acompanyarà lleugera d’equipatge. Ben poc necessita ja; només la convicció que ha arribat el moment de saltar del niu. Se sent forta i capaç de superar tots els obstacles perquè l’han preparada per fer-ho. Dóna les gràcies a qui l’ha duta a aquest moment i es dóna les gràcies a ella mateixa per haver-se valorat i estimat.
Amb el cor desbocat, pega una ullada al seu palau privat. Tot està a punt de canviar. S’entendreix una última vegada absorbint l’energia del lloc estimat i tanca la porta.

En una hora ix el primer vol cap a la Universitat. 

diumenge, 14 de maig de 2017

Màgica

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Pilar no ho sap, però ella és màgica. De fet, crec que ben poques persones en són conscients, perquè costa molt d’assimilar que una amiga puga tindre tants poders. Poders màgics, autèntics i infinits com la seua bondat.
Pilar és bibliotecària municipal. Millor: és LA bibliotecària. Ja li ho comenten els més menuts, que no conceben la sala de llibres sense ella al capdavant. Pilar no habita la biblioteca; és la biblioteca qui habita en ella. Quan parla, narra o recomana, és capaç d’elevar a la qualitat d’art sublim qualsevol historieta presonera d’unes modestes pàgines de paper.
Són màgiques les seues mans quan alcen la coberta d’un llibre davant dels ulls innocents d’una criatura per acompanyar-la en el seu primer vals amb les lletres. És potent la seua mirada arrecerada darrere de les ulleres de pasta negra quan arruixa els esperits infantils amb un plovisqueig pacient de diminutes emocions. O la veu modulada que s’entortilla a les oïdes i esdevé rondalla o classe magistral per explicar que els llibres són la vida i que tota la vida cap als llibres.
En el regne de lletres i dibuixos que vigila amb estima, Pilar ha permés que compartiren estants balenes òrfenes, criatures perdudes al bosc i rescatades per llaços d’amor, dones valentes i ancians entranyables però també personatges que han traspassat la joventut i es troben ja viatjant sobre els raïls inestables de la vida d’adult.
Les iniciatives a favor de la promoció de la nostra llengua, les col·laboracions amb altres entitats, els projectes dirigits al foment de la lectura, conformen la vida laboral de Pilar i conviuen amb la revisió permanent de l’extens catàleg d’obres seleccionades escrupolosament per al públic receptor.
Pilar duu anys treballant perquè la gent s’enamore irremeiablement de la literatura. És a dir, de la cultura i del pensament. És a dir, de la llibertat.
Ara, la Comissió dels Premis Sambori de Meliana ha decidit homenatjar-la. Fades, unicorns, gegants i ogres, tots en el regne fantàstic de la literatura ho saben. També els éssers humans: homenatjar una bibliotecària és com fer esclafir bombolles d'oxigen. De sobte, tot fa olor de menta. I la vida flueix més feliç.
Gràcies, Pilar Bueno. Gràcies, bibliotecaris i bibliotecàries, prestidigitadors incansables i custodis de minúscules fantasies de paper. Estimem la vostra passió i dedicació; amb vosaltres, ho sabem, el món serà sempre un lloc ple de màgia. La vostra màgia.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Temps de regal

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Pareu el món que en volem baixar, cridàvem fa unes dècades quan pensàvem que el planeta es dirigia cap a la seua destrucció, com un vehicle desmanegat i sense fre precipitant-se costera avall.
Els anys han transcorregut i continuem instal·lats a la mateixa finestra del mateix autobús boig, veient desfilar les parades veloçment, sense gosar prémer el timbre de parada que ens permeta abandonar-lo. La majoria de nosaltres fa temps que ja no gaudim del paisatge. S’esmuny tan de pressa davant dels nostres ulls que només en captem bocins distorsionats, flaixos frenètics. Un ritme insuportable ens transporta, a la velocitat de la llum, de la taula del desdejuni al seient del metro, d’aquest al despatx, després al bar de l’esmorzar, al taulell de la botiga, a la bicicleta del gimnàs, a la cua de l’autobús, a la consulta del pediatra, a la reunió de pares, a la perruqueria, al sofà de casa, al llit, a la dutxa, a l’ordinador, al rentaplats, al rostre plàcid d’algú que s’ha cansat d’esperar l’abraçada de bona nit…
Quina mena d’existència ens hem autoimposat? Qui ens ha dit que 24 hores no són suficients? Suficients per a què? Què busquem exactament, quan ni el rellotge és capaç ja de seguir-nos? Ens cal apartar, ni que siga un segon, la cortina feixuga de la nostra existència veloç i reflexionar. I si ens plantejàrem seriosament recuperar aquells vells costums que ens permetien macerar lentament els passeigs, les companyies i, sobretot, els anhels, en el licor melós i perfumat del pas del temps, un temps pausat que mastegàvem segon a segon?
Un tornado gegant de presses i corregudes ens té atrapats en el seu moviment i ens fa perdre de vista les coses més senzilles de la vida que són, justament, les que ens fan més humans: els segons que una mà pren per regalar una carícia; les converses a mitja veu entre amics que veuran junts l’alba del dia següent; el silenci d’un paisatge a la tardor; les hores caminant sense rumb; un llibre reposant sobre un pit de respiració serena…
En quin instant hem ofegat l’aroma de l’olla coent-se a foc lent o la remor de la tertúlia infinita després del bon àpat?
            No podem córrer tant. No podem córrer més. Demanem a l’autobús que està a punt d’estavellar-se que reduïsca la velocitat, que adapte el seu pas al de les estacions i que permeta al passatge inserir-se plenament en el paisatge de la vida.
            Ralentiu el món, diríem ara. Necessitem temps per assaborir-lo.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Lletres en Fira

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I si el món haguera nascut d’un vers i d’una veu? 
Despertes i somrius: per fi ha arribat el moment esperat. Aguaites per la finestra i descobreixes que una pluja inversa de versos s’ha enlairat per saludar el nou dia. I rius, perquè saps que és hora de celebrar les paraules.
Com que les hores desfilen veloces i coquetes sobre la passarel·la del temps,  t’afanyes a enfilar-te una camisa de pergamí i uns braçalets de tinta blava: hui és dia de deixar-se cobrir per l’art, d’esdevenir art.
Vas a la cuina i saludes el trobador que bat les parpelles per fer el cor a la balada que interpreten les torrades sucoses d’oli i la llet tèbia.
Reculls d’ací i d’allà un parell d’alexandrins suaus que et llances d’esma sobre els muscles, i penses que no hi ha res com abrigar-se amb un grapat de síl·labes ben esponjoses per arrecerar-se de la frescor de la primavera.
Baixes al carrer i no t’estranya trobar-hi voreres que cantussegen, fanals inclinats per depositar rondalles a cau d’orella i fonts llançant dolls de gotes platejades que, en esclafir, amollen títols novells. Sembla com si, de sobte, cel i terra hagueren adquirit una textura de cotó-en-pèl, de full de seda. Camines, alegre, perquè hui tot sona a literatura.
T’agradaria participar dels diàlegs teatrals entre caderneres i teuladins però la seua obra té lloc allà dalt dels arbres que esguiten l’albereda. Et pares a contemplar com una anciana reté una gosseta nerviüda amb quatre tirallongues que juguen a enllaçar monosíl·labs. Més enllà, una colla d’adolescents comparteix amb fruïció una història d’amor de paper on una mà experta ha pintat restes del naufragi d’uns enamorats.
Un agent manté un ull sobre el trànsit i l’altre sobre la pàgina de qui sap quina gran novel·la que el té encisat. Els comerciants depositen a les cistelles de la clientela ressenyes d’obres que un dia els van marcar. Els passatgers dels autobusos s’asseuen sobre relats sòlids i volums de pes escrits fa anys però que sempre tornen a nosaltres per fer-nos llum, por o, simplement, companyia.
Tanques els ulls i assaboreixes l’instant en què la humanitat va decidir parar de sacrificar existències a les guerres del costat de casa. En realitat, no volem matar. Només pretenem viure la nostra vida i les vides buscades, renàixer mil vegades.
Per això, hui et dirigeixes, amb el cor i el futur oberts, cap a la Fira del Llibre. T’hi esperen les vides. Totes. T’hi espera la Literatura.  

diumenge, 2 d’abril de 2017

Perdre's un món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ens perdem un món. Això és el que passa quan desconeixem una llengua, que som incapaços d’assaborir allò que presenta, de recrear-nos en la seua musicalitat, de buscar-la perquè ens acompanye en el dibuix dels paisatges. Quan la ignorem, tenim vetada l’entrada al cor del poble que la parla i ens quedem a la seua perifèria erma.
Si desconeixem el valencià, no sabrem que la paraula FRONTISSA uneix i no separa, que les MANDONGUILLES són pilotes que encistellen a la boca, que amb ALBERCOC i SÉQUIA vam picotejar de l’àrab, que un BORINOT molesta o vola, que parem el CABÀS, indultem NINOTS i gaudim de GAIATES i FOGUERES.
Si ens submergírem en les onades de tinta, Ausiàs March ens portaria al GOIG i al SENY, Estellés ens esguitaria amb l’oli cru del PIMENTÓ TORRAT i Enric Valor ens delectaria amb alguna RONDALLA d’aquelles que fan estimar les muntanyes i els personatges que els atorguen veu.
Expressar-se en una llengua no és solament repetir sons que ixen de la forja del temps i que ara envernissen la quotidianitat; és, sobretot, posseir el fragment d’una de les realitats que han poblat i poblen els racons del planeta, pegar-li una bona queixalada i sentir-ne els diferents sabors, els que emanen dels dialectes que s’amaguen en una illa mansa, una ciutat o enfilats en una vall hermètica.
Vivim sobre un territori i ens pensem que pel sol fet d’esculpir-lo, ja formem part de la seua essència, i oblidem que només els seus vocables , com uns cordills de seda, com un pegament amable, seran els qui ens ajuden a lligar-ne paisatges, tradicions, pors i  esperances i a descobrir-hi la intimitat més oculta. Parlar una llengua és arribar a les entranyes de qui en té cura.
Per això, els bons governs preparen lleis compromeses perquè les seues comunitats lingüístiques es mantinguen unides per herència i afecte a les seues formes de verbalitzar la vida, perquè saben que respectar una llengua és respectar qui l’ha parida i ignorar-la és menysprear-ne els avantpassats que la van mantindre en vida.
Nosaltres tenim un patrimoni lingüístic en perill que exigeix actuacions immediates. Per això, cada primavera, Escola Valenciana, junt amb milers de persones, trau les Trobades d’Escoles en valencià al carrer per cridar ben fort que la nostra llengua encara brilla, a pesar de tot i de molts, i que l’oferim a qui desitge apropiar-se-la.  A glops o a mos redó. Per no perdre’s ni una molla del món.  
Perquè en valencià creixem.

diumenge, 19 de març de 2017

Alé de Falles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE MARÇ DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquests dies festius, mentre les comissions falleres passegen lluint brocats espectaculars, seguisc amb la mirada els centenars d’homes i dones que, arrapats als seus instruments de música, els acompanyen discretament. Quina classe d’heroisme habita aquests artistes procedents de centres musicals dinamitats, privats de beques, foragitats de l'ensenyament elemental, que lluiten sols cada dia per tallar-nos l’alé amb garlandes de sons compassats?
A la València terra de músics, aquests virtuosos solen ser espectres que durant uns dies posen banda sonora a les nostres vides però que la resta del temps malviuen arraconats a la cova dels ignorats.   
Quan narren les peripècies que sofreixen per mantindre en alt el seu bon ofici, m’assetja sempre la mateixa fantasia: imagine una gran desfilada d’afirmació artística, un cant immens a l’harmonia on celebraríem totes les formes musicals que aquests homes i dones han sigut capaços de generar i de conservar contra tot i contra tots.
Encapçalaria la processó una orquestra filharmònica, insinuant i dúctil com gelatina, un conglomerat de dits nerviosos que tesarien les cordes dels instruments per fer-los sonar per damunt de la ciutat en Falles. A continuació, una banda o una orquestra de cambra domesticarien, ni que fóra uns instants, el bram d’eufòria que s’elevaria de les goles arremolinades al voltant dels ninots de les mil carasses. Fins i tot s’hi podria inserir un quartet de corda que acabaria de trenar les veus. Després, s’imposaria la vivesa d’una rondalla rascant golosament el guitarró i la mandolina, o una xaranga irreverent que ens reconciliaria amb l’estrèpit dels petards, autèntic alfabet de la ciutat en aquests dies, un tabalet i una dolçaina, una big band, uns conjunts de rock, clarinetistes de carrer, concertistes de piano i tot aquell que parla de la vida amb claus de sol als ulls i als llavis. Finalment, seguint l’enorme ball de sons, desfilaria la resta del món, recollit durant uns dies al cap i casal de cartó pedra, un món ebri de sonoritat, rendit als peus dels qui se sacrifiquen per mantindre en alt la música, i disposat a reclamar per a ells benestar, reconeixements i estímuls.
            Si és cert que encara som terra virtuosa, tenim el deure de bastir un pentagrama sòlid sobre el qual el món de la música puga desenvolupar-se dignament.   
            Endavant, mestres! Feu ressonar la música pertot arreu; nosaltres hi afegirem la veu.