dissabte, 22 de juliol de 2017

Mendieta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE JULIOL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hi ha vides que romanen ancorades a un instant de claudicació o de rebel·lió. I camins que arranquen quan sembla que tot acaba.
Ascensión Mendieta tenia 13 anys. 13 anys és encara una edat de llet tèbia i dits despentinant-te amb tendresa. És l’entrada a la vida amb les venes obertes als somnis. Per a la xiqueta Ascensión, però, 13 anys fou un dolor que li llaurà una ferida impossible de sargir. Aquell dia, l’Espanya de Franco va trucar a la seua porta; buscaven el seu pare, Timoteo Mendieta, sindicalista republicà. Els botxins se l’emportaren i l’afusellaren. Era 1939.
Ascensión Mendieta té 91 anys. 91 anys és una edat de xiuxiuejos en una vesprada d’estiu, de mirada apaivagada i somriure esponjós. És el final d’un recorregut carregat de serralades fredes, però també de dunes daurades. Per a Ascensión, però, 91 anys és l’arribada d’una carrera contra l’oblit i la intolerància i l’instant en què, per fi, ha pogut cosir-se a la pell el fragment de vida que li van arrabassar sense pietat.
Perquè Timoteo Mendieta fou assassinat pels franquistes i el seu cos llançat a una fossa comuna, com el de tants altres acusats de desafecció al règim, en aquells temps en què la dictadura decidia qui havia de morir, quan i com. I Ascensión, els germans i la mare van haver de sobreviure al dolor immens de no saber on buscar l’abraçada del pare, al silenci que els envoltà, fet de terror i tortures, i a una estigmatització social que llastrà totes les esperances.
Ascensión, però, no es va rendir. Mentre a l’estat espanyol, el govern de Rajoy atacava la llei de memòria històrica, la justícia argentina, a la qual van recórrer la filla de Mendieta i un grup de famílies, instruïa una querella contra els crims del franquisme. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica s’implicava, una vegada més, en la tasca titànica de recuperar les restes d’homes i de dones assassinats pel règim de Franco.
El 31 de maig del 2017 s’exhumava el cos de Mendieta. La xiqueta de 13 primaveres retrobava son pare; havien passat quasi 80 anys.
Fa uns dies, el cementeri civil de l’Almudena de Madrid acollia una multitudinària manifestació d’estima envers Timoteo i Ascensión. Fou un clam per esgarrar el silenci que encara cobreix les fosses anònimes i la pena d’un poble atroçment torturat.
Perquè no. Perquè obrir fosses no és reobrir ferides; és tancar el dolor d’aquella gent que mai no es va deixar véncer.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Secrets

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE JULIOL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


            Xicotets fragments de vida ocults entre els plecs de l’honradesa i la desvergonya, a recer del feix de llum de la veritat. Això són els secrets. Tan habituals com extraordinaris. Tan útils com innecessaris.
            No volem contar-ho i no ho farem, n’estem segurs, parapetats darrere del convenciment que res ni ningú no ens pot obligar a confessar allò que un dia vam identificar amb un calfred.
            Hi ha els secrets primerencs, brots tendres que es desfan al contacte d’una veu amiga o una mirada suplicant. És el primer amor, és el pecat que furga la cartera dels pares o la borratxera encoberta per la capa de l’amistat. Ningú no es salva d’aquestes escletxes de penombra innocent per on circula la saba de l’edat primerenca.
            A poc a poc, però, la partida sostinguda de ping-pong que és la vida va marcant l’horitzó més enllà del qual no hi ha perdó. Qui traspasse la línia de l’honestedat adoptarà un hoste parasitari. Ja no serà l’aire qui ocuparà el seu diafragma; serà la mentida per ocultar el secret monstruós.
            Si en algun moment el secret perilla, ho negarà. Negar-ho tot, aquesta és l’autèntica veritat que ara regirà la seua vida. No, no s’ha beneficiat d’informacions avantatjoses, no ha violentat cap cos innocent, ni ha burlat la justícia, ni saquejat, menyspreat, empobrit qui s’haja interposat entre ell i el territori  d’Eldorado. Justament, és tot el contrari; adduirà que ell ha eixit a la trona pública per impulsar la lluita contra l’espoli i els abusos. I mentre representa el sainet, la veritat oculta se li podrirà a les entranyes i el convertirà en la indecència agenollada davant de la cobdícia.
            Fins que dia, un jutge el senyalarà amb el dit. Aleshores tot eixirà a la llum i reglotarà com un riu pudent que empastifa l’aire amb l’olor agra del vòmit. I no quedarà més remei que abocar la veritat. Sí, ha traficat amb vots, amb armes, amb promeses, amb vides... Durant unes hores, algú s’escarotarà davant de la confessió impúdica. Després, a poc a poc, la capa fangosa del temps i de la conformitat ho recobrirà tot. La ira encesa mudarà a brasa; després a cendra, i tot recobrarà el lloc de sempre. Mirarem cap a un altre costat, ens abstraurem buscant-nos pelusses al melic o al del nostre veïnatge i, lentament, vinclarem cap i cos per tornar a acomodar-nos als batecs que marca la corrupció.
En silenci.
En secret.
Com quan, a l’edat de la innocència, callàvem el nom del nostre primer desig.


diumenge, 25 de juny de 2017

Estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passàvem tot l’any en aquella terra eternament grisa del nord d’Europa. Hi havia dies que hauríem esgarrat, si haguérem pogut, la boira elàstica que ens furtava la vista. Vivíem en un paisatge d’ocàs permanent i poques coses ens acostaven a la llum de la primavera. I la vida, quan no pot respirar, es reclou a les catacumbes de la tristesa.
Jo era una xiqueta del sud del món que habitava a París perquè era filla d’emigrants. Per tant, carregava amb una bona part de l’enyor que consumia els pares.
L’ésser humà fa art amb les seues necessitats i deficiències i es reordena els àtoms per adaptar-se a allò que l’ha d’arrecerar. Amb el temps i la rutina, vaig adorar la tardor que ens llançava contra les grans estufes que rebien mans i peus gelats i ens els convertien en bescuits tebis. Reia el ple hivern de carrers que s’estiraven tant com podien per travessar la neu nívia i el cel plomís, com ho faria una fletxa alliberadora.  I quan podia, aspirava amb recel la blavor d’un cel de primavera i en repetia l’alegria en les llargues vesprades plujoses. Vaig créixer en una closca de llana esponjosa.
Per tot això,  sovint m’envolava alt, molt alt, i travessava tempestes, cavalcava vents encabritats i, darrere dels meus ulls tancats, acabava deixant-me caure sobre una planura de tarongers a la vora de la Mediterrània. 
Arribava a la meua terra, a València. A la meua terra d’estiu.
I, tot d’una, notava que els porus de la pell rebentaven com qui arranca la porta de fusta gruixuda que ha barrat el pas a la llum. I em penetrava la desesperança del paisatge i de les seues ombres, sí, però també l’aroma de la sal de la mar, del camp, de la llet acabada de munyir, de les gallines desplomades, del carrer arruixat, de les cadires de vímet tombades contra les parets i que sostenien cossos disposats a encetar una nit a la fresca, dels geranis omnipresents,  de la dolçor de les ensaïmades ensucrades, de la tomata vermella d’insolència, i de les olives picades, ferides en la seua pell sucosa.
De sobte, endevinava quins eren els hostes generosos d’aquesta banda del món que havien parat aquesta taula de sensacions per a mi. Eren unes siluetes fosques retallades per l’espart del temps, unes vides que anhelava abraçar i uns rostres marcats per les llàgrimes d’alegria, ara, i per les de l’adéu, al cap d’unes setmanes. Eren els iaios que acollien els refugiats del nord. Eren el nostre sol.
Ells eren l’estiu.



diumenge, 11 de juny de 2017

Conca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE JUNY DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Una de les meues millors amigues és de Conca, ella i la família llarguíssima de la qual prové. De menuda, van emigrar a València on van depositar moltes esperances. Continuen estiuejant al poble dels ancestres, ara un xicotet paradís de pedra apartat del món però que temps enrere fou bressol d’existències sense futur i poc donades als excessos.
            Sempre té present la terra que la va acollir com una mare. Era València l’autèntica mater i Conca l’altra? O a l’inrevés? Era conscient la meua amiga que, de la mateixa manera que adorem per igual els fills, també podem complementar dues procedències sense menysprear-ne cap ni una? No ho sabria dir. El que sí que sé a ciència certa, perquè la vaig conèixer en aquell mateix instant, és que el dia que va arribar a la Universitat, va decidir entrar-hi parlant en valencià. Com si l’hagueren criada als carxofars de Meliana o prop de les arenes de Dénia; ella, arrancada d’una terra eixuta, oest enllà.
            Excitats com estàvem amb aquella convivència estudiantil incipient, no li detectàrem ni dubtes, ni fonètiques impròpies que ens feren sospitar. Tampoc no vam apreciar el seu esforç. Ara ella se’n riu, però els qui per circumstàncies de la vida hem hagut d’adaptar-nos a altres cultures i, per tant, òbviament, a altres realitats lingüístiques, sabem que acostar-nos a una llengua nova suposa esforç i sacrifici. Aleshores, per què aquesta autoimposició? La meua amiga no ho ha dubtat mai: ella és valenciana i parla valencià. De la mateixa forma que quan es desplaça a Conca parla castellà. Ho entén com una demostració de fidelitat però també de compromís. Fidelitat a qui ens ha precedit i ha vetlat llengua i territori fins a la nostra arribada. Compromís amb allò que ens toca mantindre per a les generacions que han de nàixer.
            Ser de Conca i parlar valencià és la major ofrena que pots fer a la teua pròpia història. Ser de qualsevol punt del planeta i fer l’esforç per expressar-te com ho fa la societat que t’acull és un agraïment etern a qui t’ha parit i a qui t’ha criat, i una voluntat personal de progrés.
            I en això estem: apostant pel futur. No admetrem més laments de boques torçudes que busquen ferir de mort allò que som. Volem sentir l’alé de la nostra llengua per damunt de les nostres existències i de les que vindran. 
            Embruix, llavis de canyella, aborronar, bàlsam, alba i capvespre, xiuxiueig, tendresa...
            Com vos direm que vos estimem si ens mateu la llengua?


diumenge, 28 de maig de 2017

Cap a la Universitat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’estudiant de segon de batxillerat pega manotada al despertador i sense permetre’s ni un segon de dubte s’alça i aparta les cortines. Es queda un instant així, immòbil, mirant el carrer que s’esforça per fondre la foscor de la nit. Primera hora de llum per al món, primer instant del futur anhelat per ella.
S’asseu a la taula d’estudi i s’adona que seria capaç de dibuixar-la, centímetre a centímetre, perquè és allí on ha bressolat sempre les il·lusions i els temors més íntims. Lentament, amb una mà distreta, recol·loca uns fulls que aguaiten entre les pàgines del llibre d’Història, amuntona llapis, gomes i records, i ajusta la cremallera de la memòria.
Ressegueix amb el dit la silueta d’una taca i li ve al cap aquella matinada de fa poc quan la mare la va trobar treballant amb les companyes i el cigarret, sorprés in fraganti, va saltar del cendrer i va marcar a foc la superfície de la taula. La dona no li va fer cap retret perquè no es pot renyir algú que espera l’alba amb els ulls oberts de deler.
Repassa els llibres que s’acumulen als estants i n’identifica la biografia i com van arribar a la seua vida. Com, quan, per què i per qui. Quantes hores llegint, subratllant, anotant, revisant i resumint sense pietat pàgines de saber per ingerir-les i pair-les! És ella el resultat de tots aquells pensaments de la humanitat? I tant que sí, però també és fruit de la seua quotidianitat i, sobretot, de la seua gent.
I ara es posa a mirar les fotografies que sempre han estat allí: ella, acabada de nàixer. Ella, amb trenes. Ella, disfressada. Ella jugant a bàsquet. I ells: els pares, una instantània discreta, però que, ara ho sap bé, ha omplit sempre l’espai de l’habitació i de la seua vida. I entén que ha arribat el moment de dir-los-ho, de demostrar-los-ho.
Per això es vesteix, decidida, i es penja al muscle la seua fidel motxilla que per una vegada   l’acompanyarà lleugera d’equipatge. Ben poc necessita ja; només la convicció que ha arribat el moment de saltar del niu. Se sent forta i capaç de superar tots els obstacles perquè l’han preparada per fer-ho. Dóna les gràcies a qui l’ha duta a aquest moment i es dóna les gràcies a ella mateixa per haver-se valorat i estimat.
Amb el cor desbocat, pega una ullada al seu palau privat. Tot està a punt de canviar. S’entendreix una última vegada absorbint l’energia del lloc estimat i tanca la porta.

En una hora ix el primer vol cap a la Universitat. 

diumenge, 14 de maig de 2017

Màgica

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE MAIG DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Pilar no ho sap, però ella és màgica. De fet, crec que ben poques persones en són conscients, perquè costa molt d’assimilar que una amiga puga tindre tants poders. Poders màgics, autèntics i infinits com la seua bondat.
Pilar és bibliotecària municipal. Millor: és LA bibliotecària. Ja li ho comenten els més menuts, que no conceben la sala de llibres sense ella al capdavant. Pilar no habita la biblioteca; és la biblioteca qui habita en ella. Quan parla, narra o recomana, és capaç d’elevar a la qualitat d’art sublim qualsevol historieta presonera d’unes modestes pàgines de paper.
Són màgiques les seues mans quan alcen la coberta d’un llibre davant dels ulls innocents d’una criatura per acompanyar-la en el seu primer vals amb les lletres. És potent la seua mirada arrecerada darrere de les ulleres de pasta negra quan arruixa els esperits infantils amb un plovisqueig pacient de diminutes emocions. O la veu modulada que s’entortilla a les oïdes i esdevé rondalla o classe magistral per explicar que els llibres són la vida i que tota la vida cap als llibres.
En el regne de lletres i dibuixos que vigila amb estima, Pilar ha permés que compartiren estants balenes òrfenes, criatures perdudes al bosc i rescatades per llaços d’amor, dones valentes i ancians entranyables però també personatges que han traspassat la joventut i es troben ja viatjant sobre els raïls inestables de la vida d’adult.
Les iniciatives a favor de la promoció de la nostra llengua, les col·laboracions amb altres entitats, els projectes dirigits al foment de la lectura, conformen la vida laboral de Pilar i conviuen amb la revisió permanent de l’extens catàleg d’obres seleccionades escrupolosament per al públic receptor.
Pilar duu anys treballant perquè la gent s’enamore irremeiablement de la literatura. És a dir, de la cultura i del pensament. És a dir, de la llibertat.
Ara, la Comissió dels Premis Sambori de Meliana ha decidit homenatjar-la. Fades, unicorns, gegants i ogres, tots en el regne fantàstic de la literatura ho saben. També els éssers humans: homenatjar una bibliotecària és com fer esclafir bombolles d'oxigen. De sobte, tot fa olor de menta. I la vida flueix més feliç.
Gràcies, Pilar Bueno. Gràcies, bibliotecaris i bibliotecàries, prestidigitadors incansables i custodis de minúscules fantasies de paper. Estimem la vostra passió i dedicació; amb vosaltres, ho sabem, el món serà sempre un lloc ple de màgia. La vostra màgia.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Temps de regal

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Pareu el món que en volem baixar, cridàvem fa unes dècades quan pensàvem que el planeta es dirigia cap a la seua destrucció, com un vehicle desmanegat i sense fre precipitant-se costera avall.
Els anys han transcorregut i continuem instal·lats a la mateixa finestra del mateix autobús boig, veient desfilar les parades veloçment, sense gosar prémer el timbre de parada que ens permeta abandonar-lo. La majoria de nosaltres fa temps que ja no gaudim del paisatge. S’esmuny tan de pressa davant dels nostres ulls que només en captem bocins distorsionats, flaixos frenètics. Un ritme insuportable ens transporta, a la velocitat de la llum, de la taula del desdejuni al seient del metro, d’aquest al despatx, després al bar de l’esmorzar, al taulell de la botiga, a la bicicleta del gimnàs, a la cua de l’autobús, a la consulta del pediatra, a la reunió de pares, a la perruqueria, al sofà de casa, al llit, a la dutxa, a l’ordinador, al rentaplats, al rostre plàcid d’algú que s’ha cansat d’esperar l’abraçada de bona nit…
Quina mena d’existència ens hem autoimposat? Qui ens ha dit que 24 hores no són suficients? Suficients per a què? Què busquem exactament, quan ni el rellotge és capaç ja de seguir-nos? Ens cal apartar, ni que siga un segon, la cortina feixuga de la nostra existència veloç i reflexionar. I si ens plantejàrem seriosament recuperar aquells vells costums que ens permetien macerar lentament els passeigs, les companyies i, sobretot, els anhels, en el licor melós i perfumat del pas del temps, un temps pausat que mastegàvem segon a segon?
Un tornado gegant de presses i corregudes ens té atrapats en el seu moviment i ens fa perdre de vista les coses més senzilles de la vida que són, justament, les que ens fan més humans: els segons que una mà pren per regalar una carícia; les converses a mitja veu entre amics que veuran junts l’alba del dia següent; el silenci d’un paisatge a la tardor; les hores caminant sense rumb; un llibre reposant sobre un pit de respiració serena…
En quin instant hem ofegat l’aroma de l’olla coent-se a foc lent o la remor de la tertúlia infinita després del bon àpat?
            No podem córrer tant. No podem córrer més. Demanem a l’autobús que està a punt d’estavellar-se que reduïsca la velocitat, que adapte el seu pas al de les estacions i que permeta al passatge inserir-se plenament en el paisatge de la vida.
            Ralentiu el món, diríem ara. Necessitem temps per assaborir-lo.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Lletres en Fira

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I si el món haguera nascut d’un vers i d’una veu? 
Despertes i somrius: per fi ha arribat el moment esperat. Aguaites per la finestra i descobreixes que una pluja inversa de versos s’ha enlairat per saludar el nou dia. I rius, perquè saps que és hora de celebrar les paraules.
Com que les hores desfilen veloces i coquetes sobre la passarel·la del temps,  t’afanyes a enfilar-te una camisa de pergamí i uns braçalets de tinta blava: hui és dia de deixar-se cobrir per l’art, d’esdevenir art.
Vas a la cuina i saludes el trobador que bat les parpelles per fer el cor a la balada que interpreten les torrades sucoses d’oli i la llet tèbia.
Reculls d’ací i d’allà un parell d’alexandrins suaus que et llances d’esma sobre els muscles, i penses que no hi ha res com abrigar-se amb un grapat de síl·labes ben esponjoses per arrecerar-se de la frescor de la primavera.
Baixes al carrer i no t’estranya trobar-hi voreres que cantussegen, fanals inclinats per depositar rondalles a cau d’orella i fonts llançant dolls de gotes platejades que, en esclafir, amollen títols novells. Sembla com si, de sobte, cel i terra hagueren adquirit una textura de cotó-en-pèl, de full de seda. Camines, alegre, perquè hui tot sona a literatura.
T’agradaria participar dels diàlegs teatrals entre caderneres i teuladins però la seua obra té lloc allà dalt dels arbres que esguiten l’albereda. Et pares a contemplar com una anciana reté una gosseta nerviüda amb quatre tirallongues que juguen a enllaçar monosíl·labs. Més enllà, una colla d’adolescents comparteix amb fruïció una història d’amor de paper on una mà experta ha pintat restes del naufragi d’uns enamorats.
Un agent manté un ull sobre el trànsit i l’altre sobre la pàgina de qui sap quina gran novel·la que el té encisat. Els comerciants depositen a les cistelles de la clientela ressenyes d’obres que un dia els van marcar. Els passatgers dels autobusos s’asseuen sobre relats sòlids i volums de pes escrits fa anys però que sempre tornen a nosaltres per fer-nos llum, por o, simplement, companyia.
Tanques els ulls i assaboreixes l’instant en què la humanitat va decidir parar de sacrificar existències a les guerres del costat de casa. En realitat, no volem matar. Només pretenem viure la nostra vida i les vides buscades, renàixer mil vegades.
Per això, hui et dirigeixes, amb el cor i el futur oberts, cap a la Fira del Llibre. T’hi esperen les vides. Totes. T’hi espera la Literatura.  

diumenge, 2 d’abril de 2017

Perdre's un món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 D'ABRIL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ens perdem un món. Això és el que passa quan desconeixem una llengua, que som incapaços d’assaborir allò que presenta, de recrear-nos en la seua musicalitat, de buscar-la perquè ens acompanye en el dibuix dels paisatges. Quan la ignorem, tenim vetada l’entrada al cor del poble que la parla i ens quedem a la seua perifèria erma.
Si desconeixem el valencià, no sabrem que la paraula FRONTISSA uneix i no separa, que les MANDONGUILLES són pilotes que encistellen a la boca, que amb ALBERCOC i SÉQUIA vam picotejar de l’àrab, que un BORINOT molesta o vola, que parem el CABÀS, indultem NINOTS i gaudim de GAIATES i FOGUERES.
Si ens submergírem en les onades de tinta, Ausiàs March ens portaria al GOIG i al SENY, Estellés ens esguitaria amb l’oli cru del PIMENTÓ TORRAT i Enric Valor ens delectaria amb alguna RONDALLA d’aquelles que fan estimar les muntanyes i els personatges que els atorguen veu.
Expressar-se en una llengua no és solament repetir sons que ixen de la forja del temps i que ara envernissen la quotidianitat; és, sobretot, posseir el fragment d’una de les realitats que han poblat i poblen els racons del planeta, pegar-li una bona queixalada i sentir-ne els diferents sabors, els que emanen dels dialectes que s’amaguen en una illa mansa, una ciutat o enfilats en una vall hermètica.
Vivim sobre un territori i ens pensem que pel sol fet d’esculpir-lo, ja formem part de la seua essència, i oblidem que només els seus vocables , com uns cordills de seda, com un pegament amable, seran els qui ens ajuden a lligar-ne paisatges, tradicions, pors i  esperances i a descobrir-hi la intimitat més oculta. Parlar una llengua és arribar a les entranyes de qui en té cura.
Per això, els bons governs preparen lleis compromeses perquè les seues comunitats lingüístiques es mantinguen unides per herència i afecte a les seues formes de verbalitzar la vida, perquè saben que respectar una llengua és respectar qui l’ha parida i ignorar-la és menysprear-ne els avantpassats que la van mantindre en vida.
Nosaltres tenim un patrimoni lingüístic en perill que exigeix actuacions immediates. Per això, cada primavera, Escola Valenciana, junt amb milers de persones, trau les Trobades d’Escoles en valencià al carrer per cridar ben fort que la nostra llengua encara brilla, a pesar de tot i de molts, i que l’oferim a qui desitge apropiar-se-la.  A glops o a mos redó. Per no perdre’s ni una molla del món.  
Perquè en valencià creixem.

diumenge, 19 de març de 2017

Alé de Falles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE MARÇ DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquests dies festius, mentre les comissions falleres passegen lluint brocats espectaculars, seguisc amb la mirada els centenars d’homes i dones que, arrapats als seus instruments de música, els acompanyen discretament. Quina classe d’heroisme habita aquests artistes procedents de centres musicals dinamitats, privats de beques, foragitats de l'ensenyament elemental, que lluiten sols cada dia per tallar-nos l’alé amb garlandes de sons compassats?
A la València terra de músics, aquests virtuosos solen ser espectres que durant uns dies posen banda sonora a les nostres vides però que la resta del temps malviuen arraconats a la cova dels ignorats.   
Quan narren les peripècies que sofreixen per mantindre en alt el seu bon ofici, m’assetja sempre la mateixa fantasia: imagine una gran desfilada d’afirmació artística, un cant immens a l’harmonia on celebraríem totes les formes musicals que aquests homes i dones han sigut capaços de generar i de conservar contra tot i contra tots.
Encapçalaria la processó una orquestra filharmònica, insinuant i dúctil com gelatina, un conglomerat de dits nerviosos que tesarien les cordes dels instruments per fer-los sonar per damunt de la ciutat en Falles. A continuació, una banda o una orquestra de cambra domesticarien, ni que fóra uns instants, el bram d’eufòria que s’elevaria de les goles arremolinades al voltant dels ninots de les mil carasses. Fins i tot s’hi podria inserir un quartet de corda que acabaria de trenar les veus. Després, s’imposaria la vivesa d’una rondalla rascant golosament el guitarró i la mandolina, o una xaranga irreverent que ens reconciliaria amb l’estrèpit dels petards, autèntic alfabet de la ciutat en aquests dies, un tabalet i una dolçaina, una big band, uns conjunts de rock, clarinetistes de carrer, concertistes de piano i tot aquell que parla de la vida amb claus de sol als ulls i als llavis. Finalment, seguint l’enorme ball de sons, desfilaria la resta del món, recollit durant uns dies al cap i casal de cartó pedra, un món ebri de sonoritat, rendit als peus dels qui se sacrifiquen per mantindre en alt la música, i disposat a reclamar per a ells benestar, reconeixements i estímuls.
            Si és cert que encara som terra virtuosa, tenim el deure de bastir un pentagrama sòlid sobre el qual el món de la música puga desenvolupar-se dignament.   
            Endavant, mestres! Feu ressonar la música pertot arreu; nosaltres hi afegirem la veu.

dijous, 16 de març de 2017

Cau la nit. Despenge els records del llindar de la memòria i isc a la foscor de les absències.

diumenge, 5 de març de 2017

Arc iris

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE MARÇ DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Que generosa que ha sigut sempre la Natura! Ha permés tantes varietats i diferències que encara estem intentant identificar les formes de vida que ens acompanyen en aquest viatge a través del temps.
Ha parit sabanes polsegoses, tundres gèlides i deserts que amaguen miratges. No s’ha sorprés quan ha hagut de transitar per muntanyes nívies, monstres de roques foses pels focs de l’univers; ni tampoc ho ha fet quan ha engendrat els oceans, camps de batalla d’éssers minúsculs o gegantins, transparents o refulgents.
Ha fet levitar sobre les ones l’enorme cos de la balena, ha llançat a l’aire àguiles reials i també peixos, i ha donat visió nocturna als rats penats i verí a l’escurçó.
Com una mare amorosa, ha estimat per igual la bava del llimac i el plomatge del titot presumptuós. S’ha delerat amb la mateixa intensitat per la ingravidesa d’una ploma i per la massa compacta d’un rinoceront.  No ha menyspreat la discreció de la margarida, i ha rebaixat l’espectacular vòmit ardorós del volcà amb una bona dosi de cendra sòbria.
Es té constància que no hi ha hagut mai cap rebuig de la mare Natura contra les seues criatures, foren carrancs caminant a recules, elefants d’apèndixs carnosos, flamencs sedosos o polps de mil braços.
Diguem-ho ben alt: la Natura és incommensurablement respectuosa amb la seua diversitat. Sembla que, d’alguna manera, tot ha estat calculat per encaixar, per formar part d’un tot i formar alhora el tot.
És només quan apareix l’ésser humà quan tot pren una altra dimensió. Tot d’una, cal acordar què és bell i què no ho és; cal marcar fronteres entre allò permés i allò prohibit; s’han de foragitar cossos i actituds perquè sí, i d’altres perquè no... I un bon dia ens trobem regatejant a la Natura allò que durant mil·lennis havia configurat la seua bella llibertat.
Qui som nosaltres per burxar en les particularitats alienes i lluitar contra elles com si ens hi anara l’honor? Un simple còctel d’àtoms que acaba d’aterrar sobre un paisatge de riqueses i, com a invitats, n’hem d’estar agraïts.
Fem fora els cervells retorçuts que s’adjudiquen l’autoritat moral sobre l’arc iris de colors, comportaments i somnis que conformen la Natura. Siguem tan generosos com ella. És hora de fer emmudir els brams que vomiten les goles incendiàries dels papagais que només s’alimenten d’odi.
Per a la felicitat de l’ésser humà és irrellevant qui tinga penis o vulva. Només ens importa qui té cor o ... cudol.

diumenge, 19 de febrer de 2017

La casa

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE FEBRER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quin és el record que ens empresona i ens trasllada una vegada i una altra a un indret que ja forma part del que som i serem? En quin moment exacte sentim que vivim adherit a un paisatge?
Tanques els ulls i rememores les cases que has habitat i que la vida ha anat apartant del teu camí. Cada una t’acosta a uns rostres i a unes veus que es van esfumar entre la boira de l’esdevenir però que encara ressonen dins de tu com si el temps del món s’haguera condensat i estigueres novament a la porta de l’entrada, llesta per trucar i tornar a començar a viure.
La casa on vas nàixer, esguitada de tendresa, on resideixen per sempre més els éssers més estimats que van celebrar amb tu la felicitat verge.  
La casa de la teua adolescència, una casa de poble robusta o un pis de corredors llargs com les teues hores d’aquells temps, on vas abocar secrets a les oïdes de l’amiga i les primeres paraules feridores als cors dels pares.  El mausoleu que va acollir la teua entrada al dolor quan et desesperaves per trobar un lloc al món.
El piset d’estudiant que et va iniciar en el fràgil art de combinar responsabilitats acabades d’adquirir, amb milers d’ofertes d’oci temptadores. Tot i que saps que ha desaparegut, ben endins teu encara voleien les cortines que posaven ritme al pas de l’aire. I aquell sofà geperut, atapeït de foulards, segueix acollint cossos i cigarrets prohibits al compàs que marcaven les hormones de la universitat.
I la llar, la teua casa; una o deu, tant s’hi val, la vida te les quantificarà, el refugi on s’arreceren  els dolors i les alegries que els horitzons de les teues travessies t’han proporcionat. L’espai sagrat on lentament esgotes els fulls del calendari i que a poc a poc el futur deixa de freqüentar.
Les assaboreixes, però saps que més que el pati de geranis, més que el color de la teua habitació, allò que et fa estimar aquelles construccions amb una nostàlgia crua, són  les vivències que hi associes i les persones que t’hi van acompanyar: les converses a mitja veu al balcó, la planta que la mare cuidava, l’explosió de riures en el menjador minúscul, la iaia dormitant a l’engronsadora...
Retens la respiració i totes les portes et xiuxiuegen des de la llunyania del temps. Saludes i somrius a qui un dia en va passar el forrellat per sempre més. T’eixugues els ulls humits i dins de tu creix el record.
Tu tenies una casa a la vora del cor. Ara, però, ja no hi és.
Ara, la casa eres tu. 

dissabte, 4 de febrer de 2017

En valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE FEBRER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Alguns diuen que la nostra llengua, el valencià, és perillosa. Que és capaç de llançar-te de cap a un barranc inundat i arrancar-te literalment el cotxe de les mans, sense deixar-te temps ni per recitar les 5 vocals.
Qualsevol altra llengua imperial, en canvi, et protegirà la vida i la butxaca. No solament tindràs els senyals de carretera expressats com cal sinó que, a més, et proporcionarà la informació tècnica del vehicle, el mapa de carreteres, la ubicació del pont del barranc que no has volgut usar per trompellot, i la multa dels bombers que t’han rescatat.
També diuen que allà on el valencià dóna senyals de vida es generen fenòmens paranormals que ni la NASA ha aconseguit esbrinar. Antics amics de l’ànima juren que, en nits de lluna verda, barris sencers veuen desaparéixer places escolars per culpa d’una intoxicació massiva dels centres que consisteix a encabotar-se a voler impartir ensenyament en valencià. Així mateix, es tenen notícies inquietants de teatres i sales de concert respectables que van haver de tancar les portes i barrar-les per evitar l’entrada d’un tal tio Canya i els seus seguidors, revolucionaris exacerbats de cap a peus, que amenaçaven de fer-los fum les teulades.
Els qui practiquen altres sistemes lingüístics no valencians sostenen que el valencià és una llengua que es vanagloria, com un titot estovat, de la seua estructura hermètica i impenetrable fins a extrems inimaginables per a qualsevol altre parlant neollatí. Ho testimonia el cas d’un cambrer exemplar del Cap i Casal que va estar 5 dies i 5 nits, preguntant-se què li volia dir aquell home de parla estranya quan li refilà un sorollós “Un tallat, per favor!”. 
Alguns han arribat a opinar que el valencià no s’esforça gens ni miqueta per acostar-se a les llengües grans del món que, com tothom sap, tenen molts membres i molt de volum i, per tant, són les més pesades i quan et cauen damunt et retiren l’oxigen. I mors.
Finalment alguns usuaris d’altres llengües bramen que el valencià és l’idioma de la mala educació, que s’infiltra pertot arreu, com l’aigua que inunda la casa en un esternut, i que una vegada instal·lat es manté inflexible, per nassos, encara que hi haja pels voltants parlants de la llengua obesa.
Alguns, ben pocs, diuen que el valencià és perillós per al nostre futur.
La majoria, però, n'estem ben orgullosos.  I l'estudiem. I el parlem. I el vivim. I l'estimem. Com a herència del nostre passat i com una aposta de present i de futur per al poble valencià.

dissabte, 21 de gener de 2017

Il·lusions

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE GENER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ja sé que als tretze anys eres tota una persona experimentada. Portes milers de dies navegant entre les tempestes de la vida. Vas començar exercitant les cames, després feres un pas, vas caure, en feres un altre, i així encetares el camí. Convertires aquells sons guturals inicials en paraules. Desxifrares els dibuixos que van resultar ser lletres que, unides entre elles, et van dur a l’univers dels mots. Quin recorregut! Quant d’esforç! Una dècada llarga de vida no és broma. Per això, adult com et sents, has deixat enrere els capritxos de la infantesa i t’has endinsat en un territori diferent, el de l’adolescència, on la seguretat d’abans ha explotat en mil bocins. No entens res, i rebutges el timó que et duia sempre a bon port, però alhora el reclames i dubtes de tot i de tots. I per deixar clar el teu desencís, crides més que ningú, malcarat, i fuges de les abraçades i dels consells amables perquè estàs convençut que l’univers s’ha aliat per allunyar-te no saps de què i portar-te no saps on.
Mira, m'agradaria ajudar-te. No, no et sermonejaré pel mòbil omniscient en la teua mirada, ni perquè defuges les teues poques obligacions, ni perquè cada dia lliges menys i t’estigues endinsant en l’ociositat i l’apatia que sempre duen a un territori erm. Jo, el que realment desitge és il·lusionar-te. Com dius? No. Esdevindre corredor de Fórmula 1, multimilionari o la científica que descobrirà l’antídot de l’estupidesa no és una il·lusió; és un somni. I els somnis cal perseguir-los durant eternitats per veure si esdevenen realitats.
Jo t’oferisc il·lusions. No saps què són? Quina pena perquè si formaren part del teu dia a dia tindries cabassos de confetis de felicitat al teu abast. Que te’n pose algun exemple? Tornar a casa i trobar-hi les persones que estimes. No és una grandíssima il·lusió? És la més propera i la més potent de totes. Una altra: tindre a qui contar-li les tristeses. Més: escoltar música i envolar-te, submergir-te en el cel,  abraçar la teua germaneta i sentir-ne l’alé de cotó-en-pèl, atrapar un somriure al vol…
Què et semblen? Que no et faran ric? És clar que no, et faran molt més que això; et faran immensament feliç. En pots abusar tant com vulgues, de les il·lusions, sobretot de les menudes. Si et sents feliç et sentiràs lliure; i qui se sent lliure és indestructible.
Va, intenta-ho. Abraça’t a l’univers que tens a la vora i busca-hi il·lusions de totes les talles. Després, si vols, les compartim. Si et fa il·lusió. 

dissabte, 7 de gener de 2017

Desig heretat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE GENER DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Quan vaig nàixer, no es van sentir càntics al temple, ni cap sobirà em va oferir mirra, encens i or. Que jo sàpia, no brillava cap estrella majestuosa al cel i no van cantar els àngels. Tanmateix, em consta que els pares van plorar d’alegria i em conten que els familiars i el veïnat sencer van celebrar-ho amb copetes d’anís i pastes de sagí dolç. Certament, entre tots, em van elevar al tron de reina de l’univers.
            Hui, tants anys després, continue sentint que, ben sovint, totes les campanes del món toquen per a mi, que la llum de l’alba torna cada dia per veure’m una vegada més, que la nit plora quan m’abandona, i que els rius i la mar assagen indefinidament els seus moviments mil·lenaris per distraure’m les angoixes. Estaré en deute permanent amb qui em va preparar aquest bocí de món que m’havia d’acollir. Sé que, entre els qui em van precedir, alguns van intentar agranar-lo de misèria i aplanar-ne els bonys; d’altres es van esmerçar per il·luminar-ne els racons foscos. I totes aquestes actituds altruistes del passat han esdevingut, molts anys després, un obsequi per a mi.
            Ara que acabem d’entrar en un temps nou de calendari i que hem sentit novament la ràbia i la impotència grinyolar arreu del planeta i a les nostres entranyes, vull dir que el meu sentiment d’agraïment envers la vida em faça treballar de valent per restituir-li els béns que m’ha concedit en la loteria d’aquest temps històric i d’aquesta geografia.
            Per això cada dia procure viure i lluitar per salvaguardar i millorar l’herència rebuda. Visc i lluite per la meua família, per l’amistat, pels estudiants lliures, a favor del pensament crític, per la llibertat sexual, pels ancians indefensos, pel ressorgiment de les editorials i de les biblioteques, per les persones devorades pels bancs, per les dones maltractades per governs incompetents, pels discapacitats desprotegits, per una terra néta i lliure, pels periodistes que no volen emmudir, pels treballadors que defensen la dignitat i per tots aquells éssers que reclamen empatia.
            I no pararé. Continuaré eixint al carrer per manifestar el meu malestar. Continuaré denunciant el terror, rompent cadenes que amortallen, buscant ajudes,  divulgant, col·laborant, rient, plorant... un dia rere l'altre, fins on puga, fins on calga, amb l’únic objectiu d’ajudar a dibuixar un món més humà.
            Aquest és el meu desig per a tots els meus éssers estimats.  Per a tots vostés.
            Feliç i compromés 2017.