dissabte, 22 de juliol del 2017

Mendieta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE JULIOL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hi ha vides que romanen ancorades a un instant de claudicació o de rebel·lió. I camins que arranquen quan sembla que tot acaba.
Ascensión Mendieta tenia 13 anys. 13 anys és encara una edat de llet tèbia i dits despentinant-te amb tendresa. És l’entrada a la vida amb les venes obertes als somnis. Per a la xiqueta Ascensión, però, 13 anys fou un dolor que li llaurà una ferida impossible de sargir. Aquell dia, l’Espanya de Franco va trucar a la seua porta; buscaven el seu pare, Timoteo Mendieta, sindicalista republicà. Els botxins se l’emportaren i l’afusellaren. Era 1939.
Ascensión Mendieta té 91 anys. 91 anys és una edat de xiuxiuejos en una vesprada d’estiu, de mirada apaivagada i somriure esponjós. És el final d’un recorregut carregat de serralades fredes, però també de dunes daurades. Per a Ascensión, però, 91 anys és l’arribada d’una carrera contra l’oblit i la intolerància i l’instant en què, per fi, ha pogut cosir-se a la pell el fragment de vida que li van arrabassar sense pietat.
Perquè Timoteo Mendieta fou assassinat pels franquistes i el seu cos llançat a una fossa comuna, com el de tants altres acusats de desafecció al règim, en aquells temps en què la dictadura decidia qui havia de morir, quan i com. I Ascensión, els germans i la mare van haver de sobreviure al dolor immens de no saber on buscar l’abraçada del pare, al silenci que els envoltà, fet de terror i tortures, i a una estigmatització social que llastrà totes les esperances.
Ascensión, però, no es va rendir. Mentre a l’estat espanyol, el govern de Rajoy atacava la llei de memòria històrica, la justícia argentina, a la qual van recórrer la filla de Mendieta i un grup de famílies, instruïa una querella contra els crims del franquisme. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica s’implicava, una vegada més, en la tasca titànica de recuperar les restes d’homes i de dones assassinats pel règim de Franco.
El 31 de maig del 2017 s’exhumava el cos de Mendieta. La xiqueta de 13 primaveres retrobava son pare; havien passat quasi 80 anys.
Fa uns dies, el cementeri civil de l’Almudena de Madrid acollia una multitudinària manifestació d’estima envers Timoteo i Ascensión. Fou un clam per esgarrar el silenci que encara cobreix les fosses anònimes i la pena d’un poble atroçment torturat.
Perquè no. Perquè obrir fosses no és reobrir ferides; és tancar el dolor d’aquella gent que mai no es va deixar véncer.

diumenge, 9 de juliol del 2017

Secrets

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE JULIOL DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


            Xicotets fragments de vida ocults entre els plecs de l’honradesa i la desvergonya, a recer del feix de llum de la veritat. Això són els secrets. Tan habituals com extraordinaris. Tan útils com innecessaris.
            No volem contar-ho i no ho farem, n’estem segurs, parapetats darrere del convenciment que res ni ningú no ens pot obligar a confessar allò que un dia vam identificar amb un calfred.
            Hi ha els secrets primerencs, brots tendres que es desfan al contacte d’una veu amiga o una mirada suplicant. És el primer amor, és el pecat que furga la cartera dels pares o la borratxera encoberta per la capa de l’amistat. Ningú no es salva d’aquestes escletxes de penombra innocent per on circula la saba de l’edat primerenca.
            A poc a poc, però, la partida sostinguda de ping-pong que és la vida va marcant l’horitzó més enllà del qual no hi ha perdó. Qui traspasse la línia de l’honestedat adoptarà un hoste parasitari. Ja no serà l’aire qui ocuparà el seu diafragma; serà la mentida per ocultar el secret monstruós.
            Si en algun moment el secret perilla, ho negarà. Negar-ho tot, aquesta és l’autèntica veritat que ara regirà la seua vida. No, no s’ha beneficiat d’informacions avantatjoses, no ha violentat cap cos innocent, ni ha burlat la justícia, ni saquejat, menyspreat, empobrit qui s’haja interposat entre ell i el territori  d’Eldorado. Justament, és tot el contrari; adduirà que ell ha eixit a la trona pública per impulsar la lluita contra l’espoli i els abusos. I mentre representa el sainet, la veritat oculta se li podrirà a les entranyes i el convertirà en la indecència agenollada davant de la cobdícia.
            Fins que dia, un jutge el senyalarà amb el dit. Aleshores tot eixirà a la llum i reglotarà com un riu pudent que empastifa l’aire amb l’olor agra del vòmit. I no quedarà més remei que abocar la veritat. Sí, ha traficat amb vots, amb armes, amb promeses, amb vides... Durant unes hores, algú s’escarotarà davant de la confessió impúdica. Després, a poc a poc, la capa fangosa del temps i de la conformitat ho recobrirà tot. La ira encesa mudarà a brasa; després a cendra, i tot recobrarà el lloc de sempre. Mirarem cap a un altre costat, ens abstraurem buscant-nos pelusses al melic o al del nostre veïnatge i, lentament, vinclarem cap i cos per tornar a acomodar-nos als batecs que marca la corrupció.
En silenci.
En secret.
Com quan, a l’edat de la innocència, callàvem el nom del nostre primer desig.