La Plaça del Llibre

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 28 D'OCTUBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I un bon dia, ella va dir que tenia fam. Però fam de la grossa.

D’aquella que t’inunda els pulmons i el cor. T’anul·la el present. T’encega el futur. T’emmudeix i t’esborra de la Terra.

Va dir que tenia fam de saber i que si no li alimentaven l’esperit moriria com una mala herba a la vora d’un camí perdut.

I la van portar a la plaça. A la Plaça del Llibre.

Va obrir els ulls com taronges: una multitud de taules parades per sadollar la gana de qualsevol ventre delerós li oferien paraules en la seua llengua cuinades de mil maneres diferents.

Famolenca, es llançà a tastar unes delicioses il·lustracions que acolorien relats pescats de la realitat més quotidiana o rescatats de la imaginació fructífera d’algun enamorat de les lletres. També s’oferí unes queixalades de poemes que en la tebiesa de la boca adquirien el sabor del vi macerat, igual que el sucre vira a caramel quan olora el foc.

Un poc més enllà, un llibreter la invità a una olla exuberant feta amb desenes de novel·les d’ací i allà. L’home aprofità l’avinentesa per cantar-ne les excel·lències, clamant als quatre vents que qui es nodreix de màgia viu cent vides i mil amors.

Continua el seu recorregut i caminant, caminant, pessigà alguns capítols d’històries menudes, de faules antigues, tragèdies contemporànies i pensaments multicolors, fins que va topar amb un vaixell immens fet de pergamí que semblava flotar en l’aire. D’un salt, pujà a la coberta just a temps per gaudir de les narracions que pirates i baleners maldaven per perfumar de rom. I l’atmosfera es va omplir d’epopeies en illes exòtiques. De tresors amagats. De lluites per la llibertat.

Quan tornà a terra, la va acollir un rotgle de comensals ancians que xiuxiuejaven, amb veu de pa, oli i sal, rondalles habitades per fades d’aigua i dimonis perversos.

Tot d’una, un parell d’editores li van presentar unes safates d’aspecte sever farcides de llibres gruixuts. Són assajos ―murmurà un conte infantil, tremolant de la impressió. Ella va somriure: la literatura d’idees li omplia l’estómac de  papallones i el cap de vida. Va estar una estona espigolant entre els centenars de qüestions apassionants que contenien, fins que va descobrir que la lluna s’havia enganxat al sostre nocturn i que era hora de retirar-se.

Sospirà de pur plaer: es trobava plena a rebentar, assaciada. Però feliç com mai.

I va saber que l’endemà tornaria a la Plaça del Llibre.

Perquè tenia fam.

Encara tenia molta fam.