diumenge, 12 de novembre de 2017

Des de la presó

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE NOVEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’home no ho sap, però de vegades parla en veu alta dels seus enemics, de l’exèrcit d’enemics de tantes i tantes coses que s’ha anant forjant al llarg de la vida. Perquè no n’accepta les maneres de dir o el color de la pell o la llengua o, senzillament, el seu projecte de futur. I amb el dit n’assenyala les diferències, els amenaça amb les deu plagues d’Egipte i pot arribar a condemnar-los a esborrar dels seus llavis les paraules, les de tinta sobre el full blanc, les que prenen forma de pentagrama o les que es llancen al cel.
Tapar una boca per encegar un món.
Està convençut que es mereixen la pitjor de les càrcers, aquella que apareix reforçada amb barrots d’acers i braçalets de vergonya als canells. La cel·la lúgubre que s’arrapa al cos i a l’esperit com una mortalla al cadàver. El pati de murs elevats que pretén tancar-se sobre la llum del sol i els sons de la vida i segrestar cada exhalació, cada inspiració i cada batec del cor de qui hi passeja la seua condemna.
Ignora, però, que quan parla amb fúria d’allò que tant odia, ell també ho fa des de la presó. Des de la presó de la seua ignorància. La que l’acompanya pertot arreu: quan s’instal·la davant de la televisió i llança a la pantalla brams esguitats de baves contra tot allò que li sacseja les arrels de les seues conviccions; al carrer, mentre passeja les hores lànguides de vida conservada al buit; a la barra d’un bar, palpant periòdics que ni tan sols obri; al cotxe, amb la ràdio incrustada en una única emissora de partits de futbol o de tertúlies vociferants; cara a cara amb els fills, quan llança clams a favor de pàtries mòrbides o credos fossilitzats.
Ell viu en una presó estanca i obscura com un tanc de guerra, sense escletxes,  ni matisos, ni titubejos. El seu univers és un món de buits i de mancances. No sap res de res, però això no el fa callar. I passa la vida opinant res de tot. O tot de res. O tot de tot. Quina importància té?
És ignorant perquè li falta paciència per escoltar, reflexionar i emfatitzar. Per això deixa que els altres elucubren en el seu nom. Mentrestant, en la seua comoditat vital, ell sols atén a consignes, igual que l’animal que algun amo malintencionat ha ensinistrat per obeir ordres humiliants a canvi d’una carícia efímera.
L’home no ho sap però, de vegades, quan parla dels enemics, la muralla de la seua ignorància li retorna, com un eco mortífer, la seua veu enverinada. Solitària. Estèril.