diumenge, 24 de desembre del 2017

Per vosaltres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DE DESEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Si poguera regalar-vos allò que no existeix, amics estimats, amigues benvolgudes, giraria el temps de l'inrevés i convertiria les hores negres en façanes lluminoses darrere de les quals ens protegiríem de la foscor que sovint ens devora.
            Si poguera restituir-vos el que no tinc, ombres boiroses que ja no sou, vos atorgaria cos i cor per compartir els records que m’assetgen i se m’emporten cap al passat. Buscaríem de nou les paraules que conten la nostra història i, una vegada més, una última vida més, abraçaríem el nostre afecte segellat i n'expulsaríem les nostàlgies. Cantaríem a l’uníson que rememorar és tornar a fer lliscar la brotxa untosa sobre la paret pintada dels nostres instants, és afegir el vent a la massa de la memòria servida des de la llunyania dels anys. Per vosaltres, enyorances meues, inundaria els rius de riures i les valls de balls, i cosiria xarxes d'artèries fluides que llançaria allà on habiten les esperances marcides.
            Si poguera deixar-vos brins de benestar, amors meus, buscaria uns quants capvespres de tardor, d’aquells que el sol arruixa de taronges i violats. Després, els passejaria sobre els trons de les tempestes quotidianes que ens semblaven tifons desaforats i que, en la distància, se'ns han desdibuixat i han esdevingut febles ratxes de sospirs enrabiats.
            Si em permeteren regalar allò que no posseïsc, atraparia el moviment dansant de les ones de la mar i ballaria, insolent, per damunt dels hiverns que ens paralitzen, posaria noms als somnis ocults i ocultats, refrescaria amb aigua els llavis ressecs i abrasaria, en el foc del volcà, les malediccions i les supèrbies que ferixen.
            Per vosaltres, que sou part de la vida de la meua vida, seduiria els dits que trenen les llàgrimes i la veu que silencia els temors, obriria la panxa de les dunes per extraure’n les darreres brases d’un oceà que un dia fou verger, i empaquetaria garbellades de l’aire de vidre que cau redolant de les muntanyes nevades de la pena.  
            Per vosaltres, que em vau traçar el camí, i per qui ara m’hi acompanya, gràcies per repoblar el meu univers amb les vostres presències. Sou la força que lluita per mi. I jo, arrambada a tots vosaltres, amics, amigues, éssers perduts i retrobats eternament, confidents, sentinelles dels batecs que marquen el meu pas, jo continue caminant.
            Per les hores que ja s’acosten, preparades per estrenar-se.
            Perquè demà sempre és futur.
            Per vosaltres. 

dissabte, 9 de desembre del 2017

Mestres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE DESEMBRE DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Vinc d’una escola pública i laica que em va inculcar un desig rabiós per trobar els ingredients que fertilitzaven el món. Recorde amb estima la mestra que m’obsequià les primeres vocals; amb delecte aquell mestre que ens parlava llatí; amb respecte qui m’ensenyà que el saber et protegeix i que l’estultícia acurta els batecs dels somnis.
            Van ser els meus primers educadors els qui em van acompanyar de lletra en lletra fins a permetre’m que m’esmunyira sola pels tobogans de tinta. Alguns m’elevaren al firmament i em feren entendre que som un modest pessic de pols estel·lar; d’altres em cuinaren les paraules perquè poguera alimentar-me de la saviesa i fantasia dels qui ens havien precedit. Va ser l’escola pública qui em descobrí altres pobles, altres mons i altres déus i qui em reforçà l’orgull per la singularitat i el respecte a la diferència. Al llarg de molts anys, maldaren per il·luminar-me la mirada amb el cresol de la cultura en un intent d’esgarrar la cortina fosca de la ignorància.
            Si mire enrere, veig una corrua de classes on es barregen desenes d’idees nobles aplicades a les actituds quotidianes. Hem de ser lliures -vingueren a dir-me aquells qui em formaren com a ciutadana compromesa i dona independent-, has de sentir-te lliure, per damunt de tot. I si no t’hi sents -m’insistien en anglés, en ciències, educació física o matemàtiques-, ací tens les eines per aconseguir-ho. I em van regalar l’habilitat de dialogar i la d’expressar-me respectuosament. El dret a l’interrogant. El poder de la resolució. I, per damunt de tot, l’oxigen que no m’ha de faltar: la llibertat de pensament.
            Què és, en el fons, un mestre? Què, una mestra? És un viver que t’habita. Algú que et recita, una vegada i una altra, el relat de l’univers. Que trosseja curiositats per embolicar la ignorància tenebrosa i que t’eixampla els horitzons barrats. Que embelleix els esperits minúsculs i els converteix en àguiles capaces de convéncer-se que els camins que duen a l’infinit estan oberts per a elles.
            Enhorabona, ensenyants involucrats. Enhorabona, escola pública, laica i plural.
Continueu parlant sempre i insufleu-nos la rebel·lia serena, diguen el que diguen els podadors de voluntats lliures i els manyans de portes cegues. Sacsegeu-nos amablement i provoqueu-nos les conviccions adormides perquè esclaten en un exuberant foc d’artificis. Feu-ho.
            O estem sentenciats. Condemnats. Destinats.
            A morir de silenci.