dilluns, 31 de desembre del 2018

La taula de la vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE DESEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Entres al menjador i allí està. Engalanada com cada final d’any, generosa en brillantors i vidre, la taula parada espera pacientment la celebració. La seua visió t’encongeix el cor. Vols mantenir-te seré i gaudir de l’harmonia de l’àpat, però els records et liqüen la realitat.
Si hagueres de concentrar la teua biografia en un didal d’imatges, per damunt dels fets més significats, les contrarietats i les siluetes que t’han fet costat, destacaries les taules al voltant de les quals has anat xarrupant el temps. Encara tens present la de fòrmica on desdejunaves de menut. La redona del pis d’estudiant que fou escriptori i melic de sopars oberts a la matinada. Conserves el tacte fresc de l’enorme pedra coberta de taulells ceràmics, cor de la casona dels iaios, que t’oferia gots d’orxata fresquíssima en aquells estius gloriosos. I ara, la de la teua llar, moble immaculat abraçat a un ventall d’amistats reposades i tertúlies profundes.
Però, d’entre totes les taules que t’han esperat, n’hi ha una on continuaràs sempre assegut. És la senyorial de fusta de caoba, fosca i pesant com un dimoni, estovada al mig de la casa dels pares des que es van casar fa mil capvespres, on heu festejat, amuntegats i feliços, naixements, èxits, festivitats i esperances. És la taula que ha organitzat els cossos: a una punta, les criatures; al costat, els progenitors. Després, adolescents, adults i, finalment, a la banda oposada de qui acaba de nàixer, els ancians. Aquesta disposició, semblant a l’esdevenir de la vida, és la que et facilita sovint el record: la cadira del centre l’ocupava la tia; en l’extrem dret, com de costum, el iaio. I t’adones que el calendari varia, i les existències, i els oratges, però la taula, la pista per on transitem els éssers humans, es manté inalterable, indiferent als llocs perduts, als coberts reduïts, al plor entretallat en redibuixar un gest de qui ja no tornarà mai.
De sobte, veus i passos et tornen a la realitat de l’indret. Entre abraçades, seieu a taula i de pressa convoqueu la memòria i el seu poder de contenir l’univers de l’amor en un sospir. Per això, al cap d’un instant, ja hi sou tots: els qui viviu el present i aquells que un dia el van compartir amb vosaltres. I a pesar de les llàgrimes atrapades en els rostres silenciats que vas estimar tant, somrius perquè saps que enguany, una vegada més, a la taula familiar, tampoc no hi faltarà ningú.

dissabte, 15 de desembre del 2018

Pescadors de vides

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE DESEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Pascual Durà és el capità del Nuestra Madre Loreto que fa uns dies rescatà 12 immigrants de la mar. Pascual Durà i el seu pare, José Durà, que en anys passats també va haver d’atendre nàufrags, no tenien per què haver-se jugat la vida. Ben mirat, només són uns simples i sacrificats treballadors de la mar. No estaven obligats a fer-ho, certament, però els Durà no semblen d’aquest món, almenys no del que s’està forjant, cada dia més insolidari i vergonyant, i que ara mateix té l’epicentre a Andalusia.  
Pascual Durà, sense pensar en les conseqüències, recull en aigües internacionals, prop de la costa de Líbia, uns nàufrags. El govern espanyol s’atabala amb l’acció però perquè no es diga que els defensors de llibertats de tots els colors i usos no estan disposats a tirar una mà, es lleven ràpidament el problema de damunt: que els descarreguen a Líbia, que és el port pròxim més segur -ordenen els panxacontents de polítiques migratòries de sofà. El Loreto s’hi nega. Només desembarcaran en territori europeu: Líbia no garanteix els drets humans. El govern valencià ofereix el port. Madrid ho rebutja. Pascual, forçat per la situació extrema al pesquer, posa rumb a casa. Atònits pel gest, per fi i com per art de màgia, Salvament Marítim afirma que Malta els acollirà.
Hi havia a la mar, una nau de decència que buscava un port on arrecerar-se... Podria ser el principi d’una bella havanera que contara l’heroïcitat d’uns pescadors generosos. O una metàfora de la malaltia que rosega les entranyes de la democràcia. Perquè durant una setmana eterna de terror i privacions, el govern espanyol ha donat llargues al crit d’auxili del Loreto i ha jugat amb la seua seguretat. Per una falta d’empatia i de compromís seriós, han vorejat la tragèdia uns homes que s’han sacrificat per uns desconeguts que suplicaven ajuda. I ho han fet moguts només pels principis de solidaritat, fraternitat i humanitat, principis que en aquestes latituds es van enterbolint més i més.
Una vegada a recer els emigrants, Pascual s’ha afanyat a posar rumb cap al calador: la vida continua i ell sap, millor que ningú, que no és fàcil i que costa mantindre el cap fora de l’aigua. I mentre des del sud avança una tempesta que retruny d’odi, nosaltres portem gravada a la retina la gran lliçó del mariner que pesca vides: mentre hi haja vaixells carregats de decència, sempre es dibuixaran horitzons de llibertat que ens rescataran del mal oratge.

La terrassa

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE NOVEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Encomanem una taula per dinar. En som tres i hem reservat terrassa per gaudir dels últims sospirs de l’estiu. El restaurant està a gom. El cambrer ens indica el lloc on ens atendran. En uns minuts, diu. Entre un mar de comensals destriem la nostra taula. És microscòpica i literalment encaixonada, com un bou a punt d’eixir a la plaça, entre dues altres: a la dreta, una xica amb l’enamorat, a l’esquerra, una família de tres. Més enllà, jovenalla i turistes.
Ens costa accedir al punt adjudicat perquè hem d’esquivar bosses de mà i criatures gatejant. Al remat toquem terra. Sessió de contorsionisme, acoblem torsos, cames i estómacs a la fusta i ja formem part del decorat. La meua amiga, però, no pot evitar refregar-se l’esquena contra la del veí. Ens quedem immòbils, no movem ni una pestanya. No podem. Al cap d’una vida, ens pregunten pel dinar. Dos volem picar; un, la paella. Error: l’esgarrat i les gambes arribaran en un minut, avisen; la paella en 30. Però som educats: esperem en silenci mentre ens tortura la visió de l’hummus desvergonyit, plantat sobre la taula.
La cuina bull. El servei vola. Al remat, apareix la santa paella i ens llancem sobre tot el que sembla comestible. Donada la promiscuïtat del lloc, els enamorats de la dreta ens confiten el dinar amb besos sucosos. Ell li llança floretes que les nostres oïdes, a la vora de les seues boques, atrapen al vol. Ella abandona la mà al costat mateix del meu plat. Acabem amb un trosset de pastís de xocolate que perfuma l’ambient frenètic que conformen cambrers, parella embafosa, pares esgotats, turistes, joventut dels mil fragments de converses, crits, riures, i la calor que tot ho lliga, com una maionesa enganxosa.
Abonem la factura del despropòsit d’àpat i fugim de la terrassa atapeïda de gent, mal situada i mal servida. Mire la meua cartera buida amb ràbia i em pregunte si és just que, ben sovint, el món de la restauració es veja en entredit per culpa d’uns pocs que encara no han entés que la qualitat dels serveis que ofereixen, el condicionament dels locals, la lluita contra l’intrusisme, l’equilibri entre les terrasses i l’espai públic o el control dels preus abusius han de ser punta de llança d’un servei de qualitat amb destinació al futur.
Tal volta seria hora que escoltaren els desitjos de la clientela. No fóra cas que un dia, en acostar-se al pessebre, només hi troben les brases del que fou un foc esperançador.

dissabte, 17 de novembre del 2018

El moc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE NOVEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Porte un temps en què de vegades zigzaguege entre dos corrents: l’aclaparament immobilitzant i unes ganes de lluita immenses. La paràlisi temporal em ve de l’allau secular d’immoralitats per part d’individus que pretenen dirigir la societat sense sotmetre’s a les lleis de la decència. Sovint pense que només canvien els rostres i que cognoms i clans no es mouen ni es mouran mai d’on sempre han estat. Per contra, les ganes d’eixir al carrer i dir-hi la meua, procedeixen de la barbaritat de situacions injustes que dominen la vida diària, on queden atrapats éssers que sí que compleixen amb el compromís social però que es veuen subjectes a criteris absurds o tendenciosos de jutges, banquers, empresaris o administracions.
Ara mateix navegue una altra vegada entre tempestes. I tot per un humorista. Insistisc: un hu-mo-ris-ta. Per això m’he posat a escriure.
Resulta que l’home munta un esquetx en el qual es moca. Cap objecció. Però va i el recipient que ha de recollir la viscositat és l’anodina bandera d’un estat. A l’instant, veus vitrificades de la Història el catapulten a la categoria d’agent desestabilitzador i de dimoni sulfúric.
Parlem clar: un moc és un moc. Té poques aplicacions i menys adoradors, i no crec que n’hi haja per desempolsar les casaques antigues com està fent algú. Un drap és moltes més coses. Serveix per netejar vidres o cosir titelles que es burlen de déus i pàtries. Un drap es pot llavar, retòrcer; fins i tot, besar. Sí, besar draps pot ser una afirmació d’amor. Ja veus.
Aleshores, per què algú s’ha sentit ofés pel fet que un hu-mo-ris-ta deposite un moc en un tros de tela quan d’altres hi depositen baves i no ens estirem els cabells, ni pressionem per tancar locals o amenacem el personal amb insults? Per què aquest algú no s’obri en canal quan un polític pega mos a l’erari públic, la banca forceja amb un govern democràtic o un sacerdot aixopluga criatures davall la sotana?
L’artista que ha sublevat els ànims és un simple professional. És un hu-mo-ris-ta que treballa per traure els colors a la societat, però no el foc roig de la vergonya que portem gravat a la cara la majoria sinó l’arc iris dels drets humans que són els que ens han d’acolorir l’existència. Ser lliure no és viure en un món monocolor ni minicolor; és créixer en una torre de Babel de models de sentir. La resta, l’obsessió per matar veus, és propi d’una mentalitat viscosa. Igual d’inútil i repugnant que un moc.

Maria Jesús Bolta a Plaerdemavida. 27.10.2018. À punt


dissabte, 27 d’octubre del 2018

Per si demà...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'OCTUBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No sé si alçar les persianes o acabar d’abaixar-les. No sé si esborrar la pissarra o deixar-hi les darreres paraules. Amb la mirada acarone les parets que arreceren pupitres, carpetes i el meu cor agitat que s’esforça per no defallir. Estic sola i el silenci del passat m’atrapa.

Recorde la primera vegada que em vaig presentar davant d’un grup d’alumnes. Tenia l’estómac barrat pels nervis però somreia perquè exercir de docent era el meu somni.
Prompte vaig entendre que aquells adolescents festius i inconsistents serien un dia els futurs guerrers de l’economia, els rescatadors de tristeses o les escaladores de pentagrames que dirigirien el món. Què esperen de la vida?, em preguntava. I de mi? Em costà endevinar que més que ensenyant, demanaven que en fóra guia; més que càstigs, que implantara reptes; i més que reforços, que els procurara forces.

Des d’aquell dia de fa tants i tants anys, he pessigat tantes imatges i sensacions que ara en tinc un coixí estovat de records. Quantes anècdotes caben en dècades de complicitats, miracles diminuts i, per què no dir-ho, frustracions? Quina quantitat extraordinària de noms, malnoms i rostres duc cosits a la memòria? Quantes històries individuals? Quants esforços per fer fugir la rendició? Si lluites per una vida bella i lliure, els he animat sovint, la majoria dels somnis es compleixen.

Contemple la pissarra, el prat verd on he plantat desenes de llavors, i juraria que un plany pàl·lid de guix s’esmuny per la superfície tremolosa. Hui tot em resulta màgic i trist. Passe la mà per l’estant on reposen narracions que no m’enyoraran i em retrac que podia haver il·luminat la finestra amb plantes o haver penjat algun quadre. Ho faré demà, promet. I somric a contracor: demà el meu horitzó serà diferent. El temps d’un altre temps em reclama.

M’encamine cap a l’eixida i fantasiege: si poguera tornar enrere ni que fóra un instant, modificaria allò, seria menys, intentaria no... I mentre els pensaments es trenen amb veus i rostres dels centenars d’estudiants que m’han ajudat a créixer, em convenç que a pesar que hui tanque un cicle, que acabe d’impartir l’última classe de la meua vida i que no tornaré a llançar un bon dia ple de reptes a una gernació de criatures encara per despertar, hui no posaré la clau al pany i deixaré oberta la porta de l’aula. Oberta a les oportunitats, a la il·lusió que cal per canviar el món. Al futur.
Per si de cas.
Per si demà...

Article al Levante-EMV

dissabte, 20 d’octubre del 2018

Maneres de desaparéixer

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 D'OCTUBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa uns dies, el Museu Nacional de Rio de Janeiro fou engolit per un incendi terrible. Milers de tresors que rastrejaven segles de la història del Brasil s’esfumaren en uns minuts. Ara, el país, extraviat, es pregunta com sobreviurà a la memòria silenciada.
Hi ha moltes maneres de perdre’s: abandonar camins familiars i aventurar-se per geografies insegures, cultivar revenges, renunciar a l’amor, cosir-se la dignitat a la sola de la sabata... Sortosament, són majoria els qui aconsegueixen reconstruir les coordenades que ens amarren a les gestes íntimes; gestes diminutes, certament, però immenses per a cada un de nosaltres, que conformen, junt amb milions d’altres, la base de la gran Història de la humanitat.
De vegades, però, no es torna del desviament. Perquè no es pot, no se’n sap o no es vol; maneres diferents de perir. Aleshores, l’estel del nostre pas per la vida és recollit per altres éssers de la col·lectivitat que n’esdevenen guardians. És allò que anomenem memòria.
La memòria individual, brodada sobre el llenç del temps que se’ns ha atorgat i formada per veus, formes, descosits involuntaris o ferms, repunts de fragments que endureixen el teixit i el preparen per al desgast, no necessita finestres per respirar perquè l’aire de què s’alimenta som nosaltres mateixos.
En canvi, la memòria col·lectiva creix cap enfora, s’expandeix, busca el ressò de l’univers per fer sentir la seua veu i ocupar un lloc en l’assemblea del món. Aquesta memòria es nodreix de cada un dels membres del clan i és, mentre duren els bàtecs de qui l’alimente, un element de cohesió viu i infinit.
Tant l’una com l’altra són com les pedres del riu que asseguren el nostre pas i ens ajuden a travessar el corrent del temps i a continuar existint.
Per tot això, deixar en blanc les mirades, aniquilar records i provocar oblits és l’obsessió majúscula dels intolerants, dels pobres d’esperit i dels adoradors dels sepulcres culturals.
Aquest 9 d’octubre, com cada any, el poble valencià ha homenatjat la memòria amb una festa immensa, perquè les alforges del nostre passat estan farcides de noms i efemèrides que ens parlem d’on i de qui venim i ens recorden què s’espera de nosaltres.
Conservar viva la memòria és atorgar-nos el miracle de connectar amb qui ens ha precedit o amb qui ens substituirà. És garantia de continuïtat, de presència fora del temps i dels cossos. De vida eterna.
Recordem fidelment. I avancem.

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Fletxes d'amor infinit que apunten a tu.


dissabte, 6 d’octubre del 2018

Per elles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Dimarts 25 de setembre, mentre el dia s’estira, mandrós, sobre les parpelles  que es resisteixen a obrir-se, el sentim. És el crit d’un cor ferit, la veu de la mort i de la vida foses en uns ulls oberts de pur terror, en una respiració que queda en suspens, en un ventre i una memòria esgarrats de dolor. És l’udol desesperat d’una mare davant dels cadàvers de les filles assassinades per un pare incapaç d’estimar.
A l’instant, un riu de pena infinita enfosqueix la llum d’un matí gloriós de principi de tardor. Com sempre, ens costa assimilar que un ésser humà tan abominable i alhora tan fidel a les nostres convencions, horaris i gestos, haja pogut confondre’ns d’aquesta manera i ens haja fet creure que era amic entranyable, company fidel. Pare amable.
Com hem arribat fins ací? Per què no ens hem avançat a la tragèdia? Què pensava la jutgessa quan va denegar l’ordre de protecció a la víctima? En quin moment hem decidit assumir el cost de tanta violència?
Cada un de nosaltres participa d’alguna manera del manteniment del feminicidi que continua matant, a pesar de l’esforç d’algunes polítiques i grups socials. Si no, per què suportem la hipersexualització de la dona, les bromes bròfegues sobre el perímetre del nostre cos o els espais de predomini masculí?
Ens han assassinat tantes vegades! Tenim acumulats a la glotis tants errors judicials, apaties, incompetències, insolències i desídies de qui hauria de vetlar per nosaltres, que ja se’ns ha acabat el temps i hem d’espavilar-nos per salvar vides. Sabem que el camí és llarg, enormement complex i d’un abast grandiós; així i tot, des del nostre àmbit més privat, podem ajudar a frenar els comportaments salvatges o, almenys, arraconar-los. Denunciem actituds amenaçadores, abominem de convocatòries que ens ignoren, concerts que silencia les artistes, congressos on només intervenen especialistes masculins, iniciatives esportives que ens giren l’esquena. Qualsevol actuació, per mínima i discreta que siga, pot permetre’ns recuperar el nostre lloc a la societat. I ho hem de fer. Per elles. Per cada dona i xiqueta assassinada. I n’hem de recordar els trets llastimosos de patiment en solitari, el rastre de fracassos i esperances que han mort amb elles, i el nom dels seus botxins. 
Fa uns dies, uns homes van segrestar la vida de totes les edats de la innocència. La tardor les plorarà en cada desmai de pluja. Nosaltres, en les primaveres que ja no vindran.

dimarts, 25 de setembre del 2018

Inhumà

ARTICLE PUBLICAT
DILLUNS 24 DE SETEMBRE DE 2018
AL DIARI LA VEU

Senyor Sánchez, les bombes maten. Imagine que ja ho sap i que les seues declaracions, les del ministre d’Afers Estrangers o les de la portaveu del Govern, en les quals asseguren que les bombes són d’una precisió tan extrema que no provocaran danys col·laterals, que no afectaran (a quin sant!) la població del Iemen o que el que el comprador, l’Aràbia Saudita, faça o deixe de fer amb aquest material són figues d’un altre paner que a vostés no els importen, forma part d’un guió macabre d’algun Club de la Comèdia on el govern socialista sembla encabotat a participar.

400 bombes.
400.000 vegades l’infern.
I la destrucció. I cossos esquarterats. I criatures de pocs anys esventrades. I llars plenes de vides i de presents riallers esborrades de la faç de la Terra.
I per què, senyor Sánchez? Per a què?
Per diners. Per assegurar contractes milionaris i aliances nauseabundes. Per continuar navegant per damunt de les vides de persones que es pregunten com, que ignorem com, defensar-se de l’horror que s’activa cada dia, amb qualsevol excusa, d’un i altre costat.
Vostés fabriquen armament bèl·lic i el venen a clients poc recomanables, i afirmen que no n’hi ha per a tant. Es graduen en màsters que no han pagat ni cursat, i pretenen representar una ciutadania que malviu fent malabarismes econòmics. Controlen tribunals de justícia, mitjans de comunicació i grans empreses, i decideixen, amb un somriure als llavis, qui paga cara la llum i qui n’obtindrà beneficis de per vida, qui té dret a ocupar l’espai públic i qui no, qui pot violentar la llibertat d’expressió amb impunitat i qui acabarà a la presó o a l’exili.
Ens coneixem, cavallers; portem segles aguantant servidors del diable deshonrats. Sabem perfectament qui viu amb la daga de la mort entre els dits repartint dolor i els tenim identificats, amb noms, cognoms i sigles de partits.
I ja en tenim prou; no més olor de carn cremada, ni infants marcats de per vida, ni territoris engolits per la inhumana actitud de qui posa els diners i els privilegis personals per damunt de la vida dels altres. Ha arribat l’hora d’eliminar tanta putrefacció. Volem aire de menta i romaní.
Senyor president, per favor, reserve’s les seues lliçons de justícia o d’honradesa. La pròxima vegada que algú els pregunte per l’armament mortífer que el seu país fabrica i reparteix, tinguen la decència de confessar la veritat: necessiten cadàvers, molts, moltíssims, a cabassos, com més millor. Perquè els cadàvers els fan rics.  
O millor: callen i deixen de vomitar estupideses tan extraordinàriament indecents. Busquen el valor per acostar-se a un barri qualsevol de cases modestes i gent aterrada i escolten atentament com explota una bomba de les seues, d’aquelles que diuen que són brisa de primavera i acaronen el cor. Perquè és ben possible que entre esclats de llum mortífera, retrunys ensordidors i cossos rebentats, entenguen, a la fi, què significa per a la majoria de les persones decents la paraula humanitat.


dissabte, 22 de setembre del 2018

Por

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


De vegades la gent et fa por. Alguna gent. La que emana efluvis d’odi cada colp que mou una pestanya. La que alça la mà per agredir un innocent, i la que alça el braç, ben alt, contra la democràcia i la tolerància. La que no sap, perquè no vol saber. La que, sense obrir la boca, és capaç de fer eco a l’odi dels altres i, sense matar una mosca, espenta amb el seu silenci el puny dels altres. La que veu la desesperació fer estralls al seu voltant però somriu perquè pensa, tota ufana, que ells s’ho han buscat, que haver-se quedat al seu país. La que accepta la brutalitat de la justícia oficial perquè té raó, que carai, que una mare no pot fugir amb els fills per protegir-los del marit furiós, i que aquella manada són bons xicots i millors fills... I continua fent acudits, entre mascles, sobre esposes enganyades, i culs i mamelles exuberants i secretament anhelats.
 Com que alguna gent et fa por, de vegades també et fa por la societat en la qual vius. Massa vegades. Acabes trobant-la un lloc insegur i hostil, farcit de paranys on et pots enganxar les ales.
Una mar, bressol de joies literàries que han parlat de les grans virtuts morals a les quals havia d’aspirar la humanitat, ha mudat la pell i ara és mortalla per a centenars d’éssers, volutes del gran incendi que devora mig planeta; un monument a un dictador és en realitat un fossat de dignitats assassinades; un simple mur pintat que reclama una justícia neta, desperta els odis i les covardies més soterrades, i un poble que arranca a caminar pacíficament cap al seu somni, és dut a l’ostracisme. Sembla com si ja no hi haguera res d’innocu. Com si, des de fa un temps, una incommensurable i sulfúrica boca intentara desmembrar, a dentades, la innocència de les coses i de les paraules.
 Com que de vegades la gent et fa por i la societat en la qual vius et fa por, passa que, al remat, el món sencer et fa por. El món que condueix l’aladre que esclafa colors, formes i actituds diferents per convertir la vida en un erm social. El que ofega la llibertat de proclamar en veu alta el que sentim. El que enverina per enriquir-se. El que justifica l’horror.
Sí, moltes coses t’atemoreixen, tot i que ignores en quin moment començares a témer els titelles monstruosos que es mouen en la foscor. I et preguntes, amb tota urgència: qui he de ser per evitar que emmanillen el que em queda de pensament lliure?
Què he de fer per esborrar la por que ja em petrifica?
  


dissabte, 15 de setembre del 2018

Arrelada als núvols

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 DE SETEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si hi vas, te n’adonaràs a l’instant mateix de marcar la terra amb la teua petjada: Euskadi es respira. El seu aire de clorofil·la et penetra els pulmons i, com una clau perduda que acabes de recuperar, t’eixampla la felicitat, et desborda d’esperança i et torna al punt on vas ser feliç per primera vegada.
Aquesta terra que posseeix “tots els colors del verd”, com canta el gran poeta que és Raimon, t’embolcalla igual que ho faria una molsa acollidora i et transporta a llocs i èpoques remotes que van parir una gent dura però de mirada afable, eixuta però de cor tendre.
Dels cims bromosos t’arriba el ressò dels passos dels avantpassats que un dia van abandonar la frondositat dels arbres i es van llançar a la planura inexplorada de la vida. I perceps, com poques vegades has tingut ocasió de fer-ho, que aquesta també és la teua casa.
Cada capvespre, puntual, un desmai de pluja t'humiteja la pell. El plor d’aquest cel baix, alhora dolç i immensament poderós, és capaç de silenciar el món sencer per poder bressolar-te l'esperit. No, aquesta terra no té pressa per viure’t. De fet, no és ella qui et reclama; eres tu qui la necessita per recuperar records a flor de pell. Euskadi és un déu que esculpeix paisatges per conservar-hi els somnis. Per això, encara hi trobes esculls de pau que fan encallar les teues presses i que t’alliberen de la càrrega que t’ha enfonsat en altres desnivells. I aquests camins que transiten pertot arreu, escrits sobre l’aigua o sobre la terra molla, t’obliguen a obrir les ales dels ulls per aguaitar pels penya-segats i buscar-hi les llegendes de mariners perduts i de naus rescatades.
Si vas a Euskadi, no et resistisques a la conjura de les forces de la Natura: enganxa’t al vent i alça el vol per damunt de les onades que s’abraonen sobre la badia; eleva’t l’ànim al ritme dels tambors; abraça trons i llamps amb les mans àvides de sensacions; rellisca per damunt dels prats i, de nit, confessa els teus temors als guardians de les coves i a les bruixes de Zugarramurdi. Si vas a Euskadi, atorga’t temps per encetar converses amb les pedres antigues. I per assaborir amb lentitud cada petxina de mar. Fes per recuperar el sabor de la sal. Fes per abandonar-te al vaivé de les ones diminutes, pèndol atzur del Temps, i buscar els vestigis de les sirenes que un dia fórem.
Perquè tot es possible en aquesta terra que creix, generosa i humil, arrelada als núvols.

dijous, 6 de setembre del 2018

Com si fórem vent

TEXT PUBLICAT
DIJOUS 2 D'AGOST DE 2018
AL LLIBRE DE FESTES MELIANA 2018


Admirem la natura. La reverenciem. De vegades, la temem. I, ben sovint, la imitem. Edifiquem fonts que recorden els salts d’aigua entre muntanyes. Escampem llavors i ens meravella la nostra selva domèstica. Encenem un llum perquè un sol brille a l’habitació. Construïm un far pensant que hem col·locat una estrella vigilant a la punta de la roca. Però, i el vent? Qui és capaç d’emular-lo?
Diuen que el vent és el millor ballador del món. És ell qui dibuixa els paisatges de la Terra arrossegant-se de duna en duna, de mar a oceà, de bosc a desert. Amb els seus dits desllavassats de brisa tòrrida o amb les urpes salvatges dels huracans, destrueix, amassa, aplana o encimbella. Ha desgastat penya-segats majestuosos que ara, al cap de milers d’anys, han esdevingut cales que s’estiren com estores d’or als peus de les ones. Amb la seua llengua rasposa, ha llepat cims esvelts i n’ha rebaixat l’orgull. Ha format barreres d’arena. Ha vinclat troncs mil·lenaris.
El vent es mou. Sempre.
El vent balla.
Per això nosaltres també ballem. Perquè volem ser aire.
Dansadors
Els desplaçaments de les colles de dansadors i dansadores són sospirs tènues i delicats a ras de terra. De plaça i de carrer. A ras d’horta.
Des de les primeres notes de dolçaina, els cossos s’enlairen al ritme de les postisses, lleugers, quasi ingràvids, per assolir la forma perfecta, amunt i avall, ara girar, ara recollir cames i braços. Mentrestant, al seu voltant, la roba s’esponja i s’expandeix, com una bugada humida estesa en ple vendaval. Tot levita alhora en una autèntica comunió de cors, sedes i instruments.
El peu punteja el recorregut, una vegada i l’altra, i esdevé rellotge que marca l’evolució de la coreografia. Punta, tacó, punta, tacó. Un, dos, dos ,tres. Dreta, esquerra, esquerra, dreta. Sobre el terra o la murta es tornen a repassar els trets dels geoglifs que han saltat de generació en generació i que fan d’eco a l’esforç de la humanitat. És l’U i el Dos. Són jotes, malaguenyes, seguidilles, fandangos, boleros o valencianes que ens narren les penúries dels nostres avantpassats. Balls antiquíssims que ens refresquen la memòria adormida sobre els flancs de la quotidianitat. 
La colla de ballarins és el mosaic humà que entreteixeix les històries més tristes del nostre poble; també les més nobles. És la narració en moviment que ens parla de l’esperit de qui ens van precedir, de qui va pretendre alçar aquest tros de terra que habitem i acostar-lo al cel. Els homes i les dones que dansen al vent, en parelles, rogles, fileres o quadres,  fent cadenes o encreuaments, tant es val, són els pinzells que dibuixen l’ésser humà convertit en veu del temps, pacífic i alegre.
Pilotaris
D’altres, però, han volgut reproduir l’ímpetu de l’aire. Exhibició feta de força bruta que esgarra l’atmosfera i s’abraona sobre els reptes, que arrossega el que troba al seu pas per arribar allà on vol. Alhora, bellesa desproveïda d’artificis: verge i primitiva. Ser pilotari és oferir una llengua de mans que s’obrin per caçar la presa i fer-la seua.
Arrecerats en un trinquet o recorrent amunt i avall el llarg carrer a cel obert, els passos de l’espectacle es diuen Escala i Corda, Raspall, Galotxa o Llargues.
Davant d’un altar de pedra blanca, es mouen els oficiants llançant i retenint l’ofrena a colps de crits. En un altre lloc, la corda o unes ratlles a terra esdevenen l’horitzó que cal traspassar per entreveure la victòria. Passos donats per acostar-se o allunyar-se, per buscar, quasi rastrejar la pista. Ballet fet a l’uníson, vaivé acordat entre companys.  Els batedors de l’aire saben que cada gest pertany a una coreografia que ve de lluny, confiada i reproduïda de generació en generació per mestres i deixebles. El guió ha variat poc; l’exigència, gens. La cavallerositat, la humilitat i el respecte han de tenyir el joc de blanc.
La pilota. Primera figura de l’espectacle. De vaqueta, badana o tec, dura o flonja, s’enlaira, redola, rebota i torna a enlairar-se, solcant l’espai, camí d’una mà. La mà. Ritual de calçar els dits i arrecerar-los de les agressions. Preparada per atrapar el repte al vol. Pilotaris amb carisma. Carisma de campions i campiones. Gràcies al seu esforç, la dansa que arrapa l’aire ha ressorgit de les cendres i se’n senten els batecs que recorren el nostre territori.
Homes i dones dansen amb el vent i, com ell, tenen el poder de rescatar veus antigues i escampar llavors de futur. Celebrem cada dia i cada setembre que amb l’ajuda de l’art i emparada en el corrent del temps que corre com un riu, Meliana continue sent poble i festa. Perquè envegem la natura. Perquè somiem ser com ella: cau de vida majestuosa.
I, ben cert, que hi ha qui ho aconsegueix.

dimecres, 29 d’agost del 2018

Negra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 D'AGOST DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tot va començar amb una gata negra rondant per davant de casa. Res de l’altre món si tenim en compte que l’empatia i la dedicació d’una part del veïnatge n’havien fomentat l’aparició d’una xicoteta colònia.
En aquell moment, jo no requeria de cap companyia que m’allunyara d’una solitud enganxosa, ni desitjava reconciliar-me amb la Natura a través de cap karma especial. Més encara; jurava als quatre vents que, després d’unes quantes experiències doloroses amb gossos i hàmsters, mai de la vida tornaria a agenciar-me una mascota; encara menys un felí de barri. Ni pensar-ho!
L’animal, però, es va apostar a la meua porta amb els ullets negres rastrejant-me de cap a peus, immutable al fet que jo ni l’olorava. Durant setmanes, em va  vigilar a pesar que m’esforçava per deixar-li clar, dia rere dia, que no m’interessava gens ni miqueta. Ni això la va parar. Al contrari: com més l’evitava més augmentava les seues mostres d’afecte amb mi. Com era possible? No notava el meu rebuig cap a ella i els seus? Errava en la lectura dels meus crits? Malinterpretava els meus gestos d’impaciència? Si fóra així, no hauríem de concloure que Negra té l’olfacte d’una post de planxar?
Però un bon dia, sense saber amb exactitud ni com ni per què, vaig abaixar la guàrdia. Emocionada pels mèus i roncs contra les meues cames, per aquella tendresa que em feia somriure, li vaig acaronar lleugerament el llom. Fou la meua perdició: la resabuda de set vides acabava de trobar l’escletxa que porta en línia recta al fons del cor. I per allí es va infiltrar.
No vaig tardar a convéncer-me que no hi havia millor partit per a mi que deixar-me estimar per aquell animal sigil·lós que amolla pèls a grapats, independent, d’un egoisme exasperant i posseïdor d’una capacitat de comunicació facial copiada de la millor esfinx. A canvi d’un plat de cereals diari, d’aigua fresca, visites al veterinari, raspalls especials, caixa privada, manta d’hivern i estora d’estiu, ella m’ofereix un minúscul musell d’ònix negre que sembla que olora els meus pensaments, i una veritat absoluta que m’ha ajudat a il·luminar una miqueta l’inframón dels sentiments humans: quan algú t’ignora ostentosament, quan et fa sentir invisible, no perdes l’esperança. Has de saber que darrere de la immutable màscara de desinterés, hi pot haver ocult un autèntic remolí  d’amor i amistat. Sí, l’hi pot haver. O no. En done fe.

divendres, 10 d’agost del 2018

Racons de la pena

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 D'AGOST DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No hauríem de parlar mai de la mort. No s’ho mereix, ho sé. Quan una nit de gener em va tocar trobar-la de cara i ens va descarregar la dalla amb la seua força definitiva, vaig prometre’m que la silenciaria, que no li donaria el goig de barrejar-la amb la meua saliva, que no m’impregnaria més les paraules amb el seu alé parasitari. Però la mala pècora viu de nosaltres i s’estova en les nostres existències sense cap mirament pel desesper de les víctimes i dels seus familiars. Ací i allà, engrapa presents, futurs i juraments eterns, i se’ls emporta per no tornar-los mai. Mai: quin sospir de paraula per a un absolut tan infinit! 

En l’espai d’unes poques hores, he perdut dues persones que estimava. Dues dones, amigues intel·ligents, treballadores, cultes, i dolces, com només arriben a ser-ho els éssers humans especialment generosos amb els altres.  Cadascuna amb la seua manera d’enraonar i de viure, em van ensenyar que el rostre de la bondat sempre somriu i que es mantindrà somrient mentre el tinguem ben a la vora dels ulls per donar llum als records que desfilen, una vegada i altra, entre els vapors del dolor.

Estimada Rosa; benvolguda Lola, la meua xica, promet que intentaré portar-vos en la meua veu i en cada vivència que m’atorgue el cor. No miraré enrere ni al futur; vos retindré ací, amb mi, ara, en el meu present que compartiré amb vosaltres perquè no conec una altra manera de retornar-vos als paisatges que vau conéixer, d’oferir-vos l’instant fugisser però viscut i de sentir-vos al meu costat, entre els batecs de les parpelles de cada un dels dies que estan per nàixer.

En aquest matí d’estiu que s’encabota a il·luminar els atzucacs de la pena, m’adone que, a pesar de la mort, la vida tira endavant, i que aquesta és la victòria més dolorosa i alhora esperançadora que posseïm. Que a pesar de l’aflicció, el vent insolent continua alçant les cortines per deixar al descobert els cossos abandonats a la recerca d’un descans. Que malgrat les llàgrimes que enterboleixen la resplendor del sol, el cel, d’un blau avariciós, s’entreté una vegada i una altra a esquivar els núvols. I que encara que vos reclamem amb totes les nostres forces, el món lluita per ancorar la quotidianitat còmoda d’un fil encetat en els albors de la Humanitat, un fil que algú va anomenar Vida.
La vostra, amigues inoblidables, caminarà eternament per l’horitzó entelat del nostre enyor.

dissabte, 21 de juliol del 2018

Paradisos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE JULIOL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ni la unió entre el formatge de cabra i la confitura de tomata. Ni la combinació del Bloody Mary. Ni el matrimoni entre l’antiga vigilant de la platja, Pamela Anderson, i el futbolista francés, Adil Rami. No hi deu haver al món una química més deliciosa que la que fa confluir l’estiu i les vacances, i que ens inunda d’eufòria.
El primer pas, que complim amb devoció, és acatar l’impuls irracional de traslladar la vida a l’exterior. Seiem a la fresca, ens estirem sobre la gespa, col·loquem l’estoreta de ioga davant de la mar... Ho acceptem tot, sempre que se situe davall del cel turquesa, el firmament estelat o la branca d’algun arbre generosament ombrívol. Busquem, i estem convençuts que trobem en aquestes dates, la felicitat total formada per la suma de la nostra gent, l’univers i nosaltres.
Una vegada assumit això, encetem el pas següent. Cal localitzar el paradís perdut que perviu en el nostre imaginari estiuenc: una cala, una vall que fa eco, uns camps acolorits, un mercat a l’altra punta del món... I ens posem en marxa. En totes les direccions. Usant tots els mitjans al nostre abast. Arribar a lloc esdevé l’obsessió: si és que portem tot l’any somiant-hi! Aquest oasi íntim és la bombolla d’oxigen que portem enganxada a les pupil·les, que ens alleugerirà la realitat diària i ens permetrà relativitzar els conflictes de l’oficina o les crisis dels nostres adolescents. Ni que siga una vegada a l’any, ens submergim en les imatges i sensacions que hem estat projectant-nos durant onze mesos: aigües turqueses, festa, natura i llibertat. Llibertat absoluta per fer el que vulguem quan vulguem. Ningú (ens obliguem a creure-ho) decidirà per nosaltres durant aquest parèntesi adorat. I, això, és el taló d’Aquil·les del somni. Perquè si resulta que aterrem al paradís amb una cua de familiars, si l’oratge ens traeix o una vaga de controladors ens deixa en terra les il·lusions, s’esfumen la felicitat, les expectatives de redempció casolanes i els recanvis d’humor per a l’any següent.
Per això, per protegir-nos de l’infortuni, hem d’entendre que no som éssers d’un sol paradís; que en necessitem uns de ben grans per fer-nos avançar, sí, però que ens són vitals els més modestos, els que se situen a la vora del cor, com ho són els regnes de l’amistat, de les coses ben fetes, de les minúscules alegries, perquè seran aquests territoris humils qui conformaran l’univers per on transitarà la màgia de la vida diària.  

dissabte, 7 de juliol del 2018

A la fresca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE JULIOL DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Juny 2015: una multinacional instal·lada a València festeja el seu aniversari regalant hamaques al veïnat. Salvem la fresca, diu la campanya que pretén celebrar el costum mediterrani d’eixir a la porta de casa quan amaina la calor.
En realitat, poc queda d’aquell hàbit ancestral. I mira que el concepte mateix de “prendre la fresca”, és a dir, servir-se’n gratuïtament, abraçar l’aire fresc que corre per davant de la teua porta, és una de les expressions més felices de l’estiu. En el passat no tan llunyà quan, orfes d’aire condicionat, havíem de buscar l’oxigen a la via pública, les famílies s’hi abocaven amb deler i els carrers s’omplien d’engronsadores i cadiretes de boga arrenglerades a la paret o de cul al trànsit, amb les potes davanteres sobre la vorera i les posteriors a la calçada, en un joc d’equilibri digne del Cirque du Soleil.
De vegades algú narrava contes per als més menuts, però normalment les converses que s’hi coïen eren territori acotat dels adults. La jovenalla preferia córrer amunt i avall cridant com bèsties a punt de degollar perquè tot era bo per posar-nos el cor a mil i envernissar-nos la pell de suor.
Ara, si pel que fóra ens afegíem al rogle, sabíem que podíem escoltar però que teníem prohibit posar-hi el nas. Va ser en aquesta escola d’oratòria improvisada que vam aprendre a callar i interpretar les paraules misterioses dels majors que exposaven raonaments compromesos davant d’un públic infantil aparentment innocent. Quin exercici lingüístic tan subtil i ric en matisos aquell que forçava els narradors a contar sense ferir sensibilitats, a senyalar sense dir noms, a indignar-se sense escandalitzar-nos! Quants contacontes els haurien volgut de mestres! I quants polítics!
Amb esforç, les criatures vam anar desxifrant els codis que ens serviren per entendre els amors i desamors de mitja comarca, els negocis bruts de molts, els abusos dels governants o com era que el senyor rector vivia amb una neboda que se li pareixia com una gota d’aigua beneïda a una altra.
Actualment, els carrers d’estiu van plens d’enormes concentracions festives o musicals, però han anat buidant-se de minúscules vides compartides, d’aquelles que cosien el teixit social i cuinaven, qui sap, un futur millor. Quan el planeta llangueix i ens suplica xicotetes revolucions per salvaguardar-lo, no seria hora de tornar a eixir al carrer a compartir secrets de lluita? Ni que fóra prenent la fresca.

dissabte, 30 de juny del 2018

Mirades contra l'oblit

ARTICLE PUBLICAT
NÚM. 2 ESTIU DE 2018
A LA REVISTA CULTURAL DE L'HORTA NORD "ESPAICARRAIXET" 

Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la.  No sabríem concretar-ne la causa, però la qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge.
Travessem les biografies a la velocitat d’un vent huracanat, encegats, veloços, només atents al rendiment compensatori o a l’aplaudiment immediat. Fins que, un bon dia, algú ens diu que això o allò mereix una mirada reposada, i ens detenim. I passem de veure a mirar i a observar. Amb la retina esponjosa d’emocions i les parpelles bategants com si foren ventalls d’aire perfumat atrapem, per fi, la forma ondulant d’una construcció, el colorit d’una pintura, el ritme d’un text prometedor, la respiració sedosa d’un instrument o els arabescos d’una dansa. I ens en quedem embadalits. Com és possible que l’alba i el crepuscle ens hagen estat oferint tan bell espectacle de llums, des del principi del temps, en una funció privada i universal alhora? Com se’ns han passat aquests camps de verdor que porten els seus cavallons fèrtils a esclafir-se contra les sèquies, com si d’un oceà de terra es tractara? Per què no hem quedat atrapats pel deliri tortuós d’un tronc d’olivera? Quin vel d’ignorància ens ha estat silenciant la llengua de l’aigua, el plany del violí o el crepitar d’una foguera, una nit de juny?
Habitem un racó de món bastit principalment amb peces de terra, cel i aigua que alguns han intentat convertir en motiu d’art. Parle de l’extraordinària i alhora humil gernació d’artistes que n’ha capturat bocins amb l’ajuda d’un pinzell, d’uns mots, unes notes musicals, una fotografia o un tros de fang. La contemplació i el descobriment de l’essència més íntima, la recreació de la realitat i la seua figuració... Tot aboca a l’estima, punt d’eixida i punt final de l’art.
Necessitem mirades que caminen pels nostres carrers, que s’enfonsen entre els tarongerars, acaronen façanes i sostrades dels edificis. Venerem les pupil·les que aguaiten entre les barques de la mar, escodrinyen ponts, covetes i pous per deixar-ne constància al país de la memòria del poble.
Serà, la garantia de l’estima al territori i a la seua gent, la protecció més ferma contra la indiferència. Contra l’oblit.
Contra la desaparició de la nostra bellesa com a poble.